Sarajevo, 21 de desembre, 1991

En Danilo Ilić s’apropa al televisor, apuja el volum i s’escarxofa al sofà. Mentre embolica un cigarret, Nizama s’asseu al seu costat, s’estira la vora de la faldilla fins a cobrir els genolls i es queda amb les mans a la falda.

A la pantalla, una columna de blindats creua un poble destruït. De les ruïnes calcinades s’eleva una fumera densa que es fon, al capdamunt, amb un cel gris d’acer. Un brogit eixordador fa tremolar la càmera de l’operador, que corre a protegir-se rere un mur de pedra: sorgint de la boira que cobreix els camps de moresc una bateria de llançacoets obre foc contra un grup de cases entre les quals s’alça la torre blanca d’una església. En esvair-se el fum el campanar ha desaparegut.

Ara, la càmera, arran de terra, recorre els carrers enfangats, la neu bruta esquitxada de beines i carcasses buides, s’atura de sobte davant del cos d’un milicià que jeu de boca terrosa i enfoca la bota que prem, impúdica, el cap ensangonat. Un soldat federal fa el gest de la victòria i mostra una bandera capturada a l’enemic. A la seva esquena, l’escut txètnik1 es destaca en vermell sobre la paret clivellada de l’ajuntament: “Només la unitat salvarà als serbis”2.

—No pararan fins a arribar a Zagreb —murmura Danilo.

Nizama, espantada, se’l mira sense entendre-ho. És el ritual de totes les nits: des que el seu fill va ser reclutat busca el seu rostre en cada combatent, als cadàvers abandonats en la fugida podrint-se a les cunetes, comparant furtivament les imatges amb la fotografia del jove soldat que somriu despreocupat al costat d’un retrat d’un Tito envellit amb uniforme d’almirall.

Nenad Pejić, presentador del telenotícies del vespre, parla amb to greu, desafiant l’audiència amb la mirada:

—Que apagui els llums tothom que estigui a favor de la pau!

Danilo s’aixeca decidit i prem l’interruptor suaument, com si aquell acte intranscendent hagués adquirit una dimensió especial. Quan es gira, Nizama és al costat de la finestra. Des del turó, els edificis alts del centre s’endevinen foscos, imponents. El vent glaçat que recorre la vall du la suau remor del trànsit a les avingudes. A Vraca i Grbavica algunes finestres romanen il·luminades, siluetes retallant-se en els quadres de llum que semblen somriure amb menyspreu. A la dreta, al Nou Sarajevo, un bromista encén i apaga els llums contínuament.

—Em sembla que dels nostres n’hi ha més —diu Nizama mentre neteja els vidres entelats amb la màniga.

Danilo somriu amb condescendència. Torna a pensar en la guerra imminent, els fantasmes del passat, els records de la seva infància que tornen cada nit…

—La ciutat es lleva un dia més sota el bombardeig —continua el locutor—. Els agressors serbis i montenegrins ataquen Dubrovnik3 per terra i mar. L’antiga Ragusa, Patrimoni de la Humanitat, es crema sense remei…

La càmera s’eleva des d’una font de pedra protegida amb sacs de terra i deixa veure un paisatge desolat, una mar de teulades vermelles foradades pels projectils d’obús, edificis en flames, la gran plaça deserta coberta de cendra, runa i bigues cremades. Lluny, fora de l’abast dels defensors, els vaixells de guerra tracen sinistres esteles recreant-se en la seva impunitat.

La imatge d’un home corpulent obrint-se pas entre flaixos i micròfons encapçala la informació local. Radovan Karadžić, el psiquiatre que lidera els nacionalistes serbis, acompanya les seves paraules amb enèrgics moviments del seu puny crispat:

—Si els separatistes croats i musulmans s’obstinen a destruir Iugoslàvia, nosaltres, els serbis de Bòsnia, proclamarem la nostra pròpia república abans del quinze de gener…

Darrera seu, dos homes armats amb fusells automàtics es miren amb recel els periodistes que envolten el polític.

—S’han tornat bojos! —sentencia en Danilo—. Del tot bojos!

En Danilo és serbi, la seva dona és musulmana4; el seu únic fill lluita a Eslavònia5 contra els secessionistes croats. Alguns veïns, companys de la fàbrica, antics camarades de l’exèrcit, se’l miren amb rancúnia quan se’l troben pel carrer. Aquella nit, abans de dormir, recorda les paraules de l’orador instal·lat davant de la catedral: “Aquests rostres espantats, els refugiats que ploren cada nit la seva impotència davant les càmeres, són els supervivents de la nostra guerra civil. Permetrem que la història es repeteixi?”.

1

En acabar les classes en Marko Bregović acostumava a compartir cafè i conversa amb els seus alumnes en un petit local de la Baščaršija1. Algunes nits s‘hi afegien altres professors, estudiants inquiets vestits la occidental —prova irrefutable del seu tarannà liberal— agitadors polítics, espectadors silenciosos entre els quals també hi havia policies d’incògnit a la cerca de desertors, o simples curiosos àvids de notícies. L’estretor del local, l’ambient carregat de fum, les mirades expectants i l’excitació de la clandestinitat, feien que les salutacions inicials i els comentaris trivials fluïssin de manera natural cap a la recurrent guerra a Croàcia i la difícil situació política de la regió, amb notícies i rumors enriquits amb cada nova intervenció. De matinada, fent coincidir l’entrada del propietari del local —un mafiós amb reconeguda fama de delator— amb el pagament de les escasses consumicions, les postures inamovibles i l’absoluta convicció s’anaven afeblint, deixant espai per a un posterior debat.

Aquella tarda el local era gairebé buit. En Marko era a la barra xerrant amb l’Emir, un cambrer de cabells acuradament embullats que sempre semblava disposat a abandonar la ciutat i provar fortuna en països exòtics, Austràlia, el Canadà, Xile, els paradisos en els quals havien dipositat les seves esperances milers de joves postcomunistes frustrats per la crisi econòmica, la corrupció generalitzada, les tensions nacionalistes que havien dut a la guerra i el reclutament obligatori. Cada cop que coincidien s’inventava una nova excusa, un impediment insòlit, a vegades misteriós, que l’obligava a quedar-se on era. En Marko li seguia el joc mostrant-se comprensiu, provocant-lo amb rebuscades solucions que estimulaven l’enginy del seu oponent.

—És per una dona, n’estic segur —l’Emir alçava les celles fent-se l’ofès—. No importa, ho acabaré descobrint… Ara, digues, és de confiança aquest amic teu?

—És ben bé de la família, us avindreu bé.

Uns dies abans, malgrat la seva declarada neutralitat en qüestions polítiques, si més no en públic, havia rebut una nota anònima en la qual se’l convidava a marxar del seu pis, un apartament llogat d’un vell edifici pròxim a la universitat, habitat majoritàriament per croates. L’administrador, un ancià taciturn que tenia per costum no respondre les seves salutacions, feia poc que havia perdut un dels seus fills al setge de Vukovar. Atemorit pels rumors que corrien per la ciutat, va decidir no denunciar l’amenaça a la policia i buscar un apartament per compartir. L’Emir es va oferir a ajudar-lo, posant-lo en contacte amb en Mirsad, un amic de la infància.

—Conec una parella que deixarà el seu pis a Mariscal Tito —deia en Mirsad, després de les presentacions—. El pobre noi du sis mesos amagant-se de la policia, pel reclutament. Ara ha reunit uns calés entre la família, els amics… Els pares d’ella no en saben res, però ja tenen els bitllets per marxar a Alemanya.

A en Marko li va resultar simpàtic aquell tipus desmanegat, de mirada franca, que lluïa amb aire desimbolt la seva granota de mecànic bruta de greix. Treballava com a cap de taller a la central de tramvies, però el seu somni era emigrar a Itàlia i entrar a l’escuderia Ferrari.

—Aquests paios guanyen molta pasta i, a sobre, viatgen gratis arreu del món! —deia imitant els gestos d’un mafiós de pel·lícula.

—Creia que presumies de marxista i nacionalista bosnià! —va objectar l’Emir amb exagerada ingenuïtat.

—Eren altres temps —va contestar una mica picat—, però aprofitant que vaig superar la malaltia infantil de l’esquerranisme en el comunisme…

Tots van riure la broma, en Marko contenint la rèplica davant la cita fora de context, absurda.

—I tu, en què treballes?

—Sóc professor adjunt a la universitat…

En Mirsad va emetre una prolongada xiulada; va somriure amb una lluentor sorneguera que va il·luminar els seus ulls. L’Emir va respondre a la seva mirada encongint-se d’esquenes.

—També faig traduccions per a revistes estrangeres, franceses, alemanyes… Però em temo que la literatura iugoslava no interessa massa avui dia.

—Sí, parles com un professor. Tens xicota?

—En tenia, però va marxar a París a estudiar.

—Jo tinc alguna cosa semblant a una xicota, però no molesta —va aclarir—, és de les tradicionals.

—Crec que feu bona parella —va intervenir l’Emir—. Un professor i un obrer vivint junts… Si papà Tito aixequés el cap ploraria emocionat!

Durant la resta de la tarda en Marko va escoltar complagut l’inesgotable conversa del seu company, recreant-se en la vehemència amb què exposava les idees més extravagants, una curiosa barreja de candidesa i ironia en la qual intuïa un contrapunt ideal pel seu caràcter.

—Els llibres estan bé per a vosaltres els burgesos, però què pot aprendre un obrer de la vida d’un noble rus? Jo ja en tinc prou amb Haris Vijak.

—Qui és?

—No el coneixes? Escriu els millors manuals de mecànica aplicada…

Potser era allò el que necessitava per a foragitar els foscos pensaments que omplien la seva ment, l’ambient de violència latent que es respirava en els passadissos de la facultat, el buit deixat per la Nadja. Se sentia eufòric, predisposat a la sorpresa, la novetat de conviure amb un desconegut.

Una mica abans de les vuit l’Emir va encendre la ràdio: en el front croat continuaven els combats als suburbis d’Osijek, el bloqueig de la carretera Zagreb-Belgrad, l’antiga Autopista de l’Amistat, ironitzava el locutor; l’expulsió de milers de civils a la Krajina croata i l’Eslavònia oriental. Mentre Dubrovnik suportava nous bombardejos, l’ONU ultimava els preparatius pel desplegament de tropes a les regions disputades. A Sarajevo s’esperava una altra nit gèlida, vent de l’oest…

—Creus que hi haurà guerra, aquí, a Bòsnia?

—No, Europa no ho permetria, seria massa perillós! Crec que no trigaran a arribar a alguna mena d’acord amb els serbis. Les sancions econòmiques…

—Ja, les sancions! —tallà en Mirsad—. No et facis il·lusions. Estan tan assedegats de sang que no es conformaran amb aixafar els croats. Abans del que t’imagines tindrem la guerra a casa!

—Espero que t’equivoquis…

Se sentia irritat, incòmode davant d’aquella perillosa idea. De sobte, totes les solucions plantejades als debats universitaris, les crides a la raó, la unitat, les referències al polvorí bosnià que omplien les pàgines dels diaris independents, semblaven cedir, esfondrant-se davant la convicció amb la qual el Mirsad, un ciutadà corrent, permeable a la propaganda dels mitjans oficials i el llenguatge apocalíptic i amenaçador dels polítics més radicals, invocava la inevitabilitat de la guerra. Alarmat, es preguntava si uns i altres, un cop convençuts de la futilitat de les paraules, avorrits de declaracions buides, es preparaven en secret per a un enfrontament imminent.

—Crec que té raó —va sentenciar l’Emir—. Serà millor prendre l’última ronda abans que arribin els mals temps…

2

Amb l’arribada del nou any un corrent d’inquietud i pessimisme semblava estendre’s sobre la ciutat. Les declaracions tranquil·litzadores dels dirigents bosnians miraven d’aturar l’èxode massiu de la població, aclaparats per la violència política dels seus oponents, l’arribada de refugiats de les zones rurals, els actes multitudinaris a favor de la pau reclamant la fi de la guerra a Croàcia i el retorn dels reservistes, però amb prou feines aconseguien dissipar la tensió continguda que es respirava als carrers. Des dels llocs més remots arribaven rumors sobre moviments de tropes, actes de sabotatge contra instal·lacions de l’Exèrcit Federal, assalts a dipòsits d’armes, assassinats, segrestos… En aquest ambient de psicosi generalitzada els soldats aquarterats a la capital eren observats amb suspicàcia —especialment després de la renúncia formal del govern bosnià a crear un exèrcit propi, la qual cosa es veia com una arriscada concessió als radicals— mentre els ciutadans es convertien en sospitosos militants a ulls dels reclutes espantats.

L’anunci de la convocatòria d’un referèndum sobre la independència, fixat per l’1 de març, va augmentar el pànic dels qui veien en l’actual situació els mateixos precedents que havien dut a la frustrada invasió d’Eslovènia i a l’enfrontament obert a Croàcia. Per a la majoria, era el moment de prendre partit, triar entre el futur incert que duria la secessió, la creació d’un estat independent, federat en termes d’amistat i cooperació amb la resta de repúbliques —la descomposició natural de Iugoslàvia inscrita en els canvis polítics de l’Europa post-comunista—, o la permanència en una Iugoslàvia dominada per Sèrbia, la submissió a un poder que havia demostrat àmpliament la seva determinació bel·licista, sota suposats percentatges, majories, referències a la supremacia ètnica que recordaven els temps més foscos de la Història.

En Marko, aclaparat per la vehemència i l’agressivitat amb què els dos bàndols defensaven els seus arguments, havia decidit abstenir-se dels esdeveniments tant com pogués, evitant participar de l’eufòria nacionalista de molts dels seus amics. Partidari convençut d’una sortida negociada, la mateixa complexitat del conflicte no li permetia materialitzar les seves propostes, i convertir les bones intencions, la defensa de la convivència pacífica i el rebuig absolut a secundar amb les armes qualsevol postura —majoritària o no— en solucions concretes, aplicables més enllà del seu plantejament general. Com molts altres, se sentia ciutadà abans que serbi; creia sincerament en un estat plural, sense exclusions ni prejudicis, una societat capaç d’oblidar els horrors del passat, la llegendària condició de frontera de la civilització que alguns s’obstinaven a atorgar als Balcans, i integrar-se en el projecte de la nova Europa.

Tot i això, quan exposava les seves idees en públic se sentia frustrat, impotent davant de les crítiques dels estudiants més radicals, que l’acusaven d’afavorir les pretensions pansèrbies amb el seu pacifisme extrem, el seu idealisme titllat d’estèril, infantil.

—No es poden aturar els tancs amb paraules! —Li havia etzibat un estudiant islàmic, el mateix que, segons va saber després, havia empaperat les parets de l’aula amb una famosa fotografia: la multitud enfilada a un tanc soviètic a l’Hongria del 56.

Fins i tot els editors de les revistes amb les quals col·laborava ara es negaven a publicar els seus articles, al·legant una nova línia editorial per a adaptar-se als nous temps.

—¡Bregović, la cultura oficial ha mort! —clamava un editor acabat d’arribar de l’exili americà—. Les glòries de la Literatura Nacional ja no interessen a ningú, sona reaccionari, a comunisme polsegós… Investigui, busqui textos antics que parlin de projectes federals, cantonalisme, regions autònomes… Nacionalisme, això és el que el públic de tota Europa vol llegir!

Desmoralitzat, sempre mirava de justificar la seva actitud, sentint-se irritantment sospitós cada vegada que es reunia amb en Mirsad i els seus amics, fervents partidaris de la secessió.

—Ha arribat la nostra hora! —anuncià en Ramiz, un militant de l’SDA1 que havia passat uns quants anys a la presó per les seves activitats subversives— turcs, austríacs, serbis, alemanys, comunistes! Ara els líders bosnians governaran els bosnians i a qui vulgui conviure amb ells!

Quina terra era aquella? Bòsnia era un laberint de fronteres històriques, regions ètnicament uniformes, productes de quinze segles d’invasions, migracions i repoblacions forçoses, esquitxades de cantons, valls i llogarets habitats per famílies mixtes, ciutats on la pluralitat i la convivència només resultaven pintoresques als acadèmics i estudiosos de la història balcànica, viatgers amb la motxilla carregada de prejudicis que buscaven, sense èxit, atiar les brases d’incendis sufocats per més de quatre dècades de titisme.

—Sense un dictador com Tito, qui governarà un país amb dos alfabets, tres religions, quatre llengües i sis repúbliques amb les seves respectives minories? —es preguntava cínicament un professor que visitava a la ciutat.

En Ramiz i els seus seguidors semblaven tenir clares les bases geogràfiques i ètniques del futur estat: l’actual República de Bòsnia, les seves fronteres històriques, els habitants que no decidissin marxar lliurement abans del referèndum. Però, què succeiria amb els bosnians partidaris de la Federació Iugoslava, els serbis i croats contraris a formar part d’una entitat separada dels seus germans? A Croàcia, els serbis s’havien alçat als enclavaments on eren majoria formant entitats independents, defensant amb les armes —i el suport encobert de l’Exèrcit Federal2— el que consideraven la seva terra. Per què haurien d’actuar d’una altra manera després del referèndum? Els seus mateixos líders duien mesos responent amb ultimàtums i amenaces.

En Mirsad es mostrava comprensiu. Sovint, quan la conversa pujava de to i veia el seu amic acorralat entre rostres colèrics, vociferants, resolia la qüestió amb el seu humor condescendent:

—El teu pare era serbi, la teva mare croata… Els metges de Tito devien manipular els teus gens per a crear el iugoslau perfecte, sense una gota de sang nacionalista a les teves venes, simplement un tipus que habita a les terres del sud. Només hem de buscar una dona que pensi com tu, i esperar unes quantes generacions…

3

Nascut a Belgrad, en Marko havia crescut en l’ambient alegre i cosmopolita del Sarajevo dels seixanta. El seu pare, directiu d’una important empresa estatal, passava la major part de l’any a la capital, dedicat a la construcció d’aquell miracle iugoslau que començaria a esquerdar-se una dècada més tard. Com a membre de la Lliga dels Comunistes gaudia dels privilegis de la classe dirigent: una casa de tres plantes amb vistes a la vall, viatges a l’estranger i comptes que fluïen misteriosament cap a un banc suís, una petita compensació que els ciutadans més lliures d’Europa de l’Est oferien als seus líders per haver-los mantingut fora de l’esfera soviètica.

La seva mare, una dona culta i sensible, amb la mirada dolçament vetllada per la química i la depressió, oposava a la seva despreocupada vida la malaltissa enyorança de les costes de Dalmàcia que havien daurat la seva pell quan era jove. Durant les llargues tardes d’hivern evocava la seva feliç infància en esvaïdes aquarel·les on un sol perenne reverberava a les veles d’un iot d’esbarjo, sempre el mateix, bressolant-se a l’Adriàtic. En Marko la recordava com una dona fràgil, incapaç de manifestar els seus sentiments més enllà de la tristesa i la melancolia, una rosa indolent sempre envoltada d’admiradors, escriptors, artistes, intel·lectuals afectes al Règim que suportaven estoics el seu caràcter vel·leïtós, sovint irascible. Ella li havia inculcat el seu amor per l’art i, especialment, pels llibres. Ignorat, incomprès, testimoni de freqüents discussions, en Marko buscava refugi en la solitud de la seva habitació, on deixava passar les hores consagrat a la lectura, cruspint-se edicions il·lustrades, col·leccions completes que el seu pare solia enviar-li com a excusa per la seva absència. Més tard podria presumir entre els seus companys d’institut d’haver llegit Sartre, Camus i Brecht amb catorze anys; només anys després comprendria fins a quin punt l’aïllament i la falta de naturalitat que havia presidit la seva infància configurarien el seu caràcter.

Durant els mesos d’estiu ocupaven un xalet, cedit per l’Estat, a l’extrem oriental de l’Illa de Korčula. El poble més pròxim, un llogaret de pescadors amagat entre boscos de pins i arbustos espinosos, era a catorze quilòmetres. L’extrema timidesa, l’orgull i la indisciplina es desfermaven en aquell entorn agrest, salvatge, transformant la frustració en rebel·lia. El seu pare s’obstinava, any rere any, a presentar-li joves de la seva edat, visites gens casuals, acuradament planejades, que s’acostumaven a acabar amb fugides precipitades i mostres evidents de ressentiment. No trigava a recuperar la seva llibertat. Malgrat els retrets i amenaces, a vegades secundades per la seva mare, evitava obstinadament qualsevol relació amb fills d’altres membres del Partit, nois tímids, apàtics, tan confosos com ell mateix en aquell reducte elitista.

Durant les excursions solitàries descobriria ben aviat els motius de la vergonya inconfessable, l’origen de la seva rebel·lia: el filat que envoltava el complex, els guàrdies armats, les patrulles que recorrien els camins d’accés. Com diria més tard, allà va néixer la seva profunda rancúnia cap als tecnòcrates, els polítics que, traint l’esperit del moviment partisà, el socialisme, s’aïllaven del poble per a perpetuar un sistema basat en la desigualtat, la repressió i la por.

Als peus de la casa, seguint un corriol empedrat que serpentejava, s’obria una petita cala, una platja minúscula sembrada de còdols i partida pel moll on ancoraven els iots. Allà, una tarda de principis d’agost, seria testimoni d’un fet excepcional: un vaixell romania fondejat enfront de l’embarcador mentre el seu pare, a bord d’una llanxa a motor, s’enfilava a l’escala i li somreia des de coberta; poc després, el Mariscal Tito apareixia al pont amb un vestit blau, gorra de plat i ulleres fosques. El va reconèixer de seguida, però es negava a acceptar que aquell ancià decrèpit, que fins i tot de lluny tenia un aire vulnerable, fos el mateix que contemplava altiu i immutable l’horitzó en els retrats que presidien aules i salons, el sobrenatural heroi dels còmics, les pel·lícules, amic i amfitrió de les estrelles de Hollywood. Terroritzat, va córrer fins a la casa i es va tancar a la seva habitació. Mai aconseguiria explicar-se el motiu de la seva fugida, les llàgrimes que va vessar, per última vegada, sobre el coixí.

L’estiu següent va conèixer a la Nadja, una noia d’ulls verds, néta d’un general que vivia tot l’any a l’illa. Concentrat en el desenllaç d’Els germans Karamazov amb prou feines va tenir temps d’ocultar aquell llibre tan gruixut, remoure’s inquiet en el seu refugi rocós i reprimir el seu enuig. Una breu i educada conversa van convertir una trobada indesitjada en hores d’angoixant espera.

Anys després, ja a Sarajevo, recordarien tot rient com la Nadja el va dissuadir de la idea, llargament meditada, de seguir els passos de l’Aliosha, el jove i turmentat monjo de la novel·la:

—Pensa que al monestir no hi haurà noies a les que puguis besar…

En fer disset anys i durant una breu estada a la ciutat, el seu pare li va proposar entrar a l’exèrcit.

—La teva mare et mima massa. Mira’t, ets alt per a la teva edat però massa prim. I de quina pel·lícula has tret aquest pentinat? —somrient, li va oferir un cigarret que ell, sorprès de la seva audàcia, va acceptar—. Ja sé que en part és culpa meva, però necessites disciplina, aprendre a relacionar-te i valer-te per tu mateix. Allà faràs carrera ràpidament, tinc bons amics a l’acadèmia…

—Vull anar a la universitat, estudiar una carrera —conscient del que s’esperava d’ell, no va voler anar més enllà.

—Pots fer el que vulguis, no t’obligaré, però no et deslliuraràs del servei. Què prefereixes ser, un oficial o un recluta més?

Pel seu pare, orfe d’un heroi nacional amb estàtua i carrer a Belgrad, mort a la guerra partisana, el món es dividia entre triomfadors i dominats. Només un inexplicable capritx de la naturalesa, en forma d’absència de curvatura a la planta dels peus, el va apartar del camí marcat, heretat com s’hereta el caràcter, el gust per les subordinades i la bona vida. En Marko, en canvi, havia llegit prou novel·les com per menysprear una vida grisa, regida per absurds reglaments, el doble aïllament de la vida castrense i la casta social. La Nadja l’animava a rebel·lar-se i seguir el seu propi camí; li garantia fins i tot el suport del seu avi, encara abans de demanar-l’hi. La seva mare, fidel aliada, es refeia de malalties imaginàries en algun balneari europeu. Aquella mateixa tarda va decidir, amb la seva negativa, triomfar en el feliç anonimat dels dominats.

Tres mesos més tard, quan tornaven d’un viatge a Grècia, els seus pares van morir en un accident d’automòbil. El Marko va passar els dos anys següents en un internat per a joves fills del partit, una època fosca, plena de silencis, una dura prova per al seu esperit rebel de la qual va extreure alguns aprenentatges: austeritat, rigor als estudis, la disciplina mental necessària per a reorientar la seva capacitat d’anàlisi, la tendència a somiar despert i el pensament abstracte, cap a una finalitat concreta.

Després de complir el servei militar prop de la frontera hongaresa es va traslladar a Sarajevo, on va acabar els seus estudis especialitzant-se en literatura eslava.

4

L’1 de març, dia de les eleccions, va decidir quedar-se a casa. Tenia por d’un cop dels militars i dels seguidors radicals de Karadžić, i es va acabar rendint a la prudència, tot confiant en l’objectivitat i la perspectiva que oferia seguir els esdeveniments a través de la ràdio i les cadenes estrangeres de televisió.

En Mirsad havia marxat per a participar a la campanya electoral de l’SDA. Durant les últimes setmanes les seves activitats s’havien convertit en motiu constant de discussió. En Mirsad, constret a explicar el misteri de les seves sortides nocturnes i el caràcter secret de les reunions, al·ludia vagament a interessos superiors acceptant amb visible impaciència, i un estrany sentiment de vergonya infantil, el paternalisme del seu amic:

—Els polítics se serveixen de persones com tu per als seus interessos. Ells mai es responsabilitzen de les conseqüències, us utilitzen…

El que més li irritava, tot i això, eren les contínues visites de la Fàtima. La noia hi anava cada tarda, en sortir de l’hotel on treballava, amb l’esperança de trobar-se amb en Mirsad. Davant la seva insistència, en Marko no tenia més remei que inventar excuses poc convincents que ella fingia creure.

A mitja tarda es van sentir els primers trets, ràfegues d’armes automàtiques ressonant a la vall amb una cadència sinistra. Des de les finestres es veia gent reunida, comentant animadament les últimes notícies, rumors, ignorant les detonacions com una cosa sabuda, amb la sensació de perill que accentuava la solemnitat d’una jornada històrica. Cotxes plens de joves anaven a tota velocitat per l’avinguda; els seus ocupants treien el cos per les finestretes, llançaven crits i consignes a favor de la secessió entre l’onejar de banderes i alguns fusells. Policies de paisà i civils armats patrullaven els carrers amb la tensió dibuixada als rostres, limitant-se a observar el pas dels vehicles i prendre nota de les matrícules. Acostumats a l’ordre, a la fèrria disciplina i a la repressió de qualsevol dissidència, semblaven desorientats amb la nova situació. La televisió local insistia en l’absència d’incidents, destacant la participació de molts serbis que havien decidit ignorar el boicot anunciat per l’SDS1 de Karadžić i la resta dels partits contraris al referèndum.

Passà la resta del dia pendent de les notícies, deambulant inquiet entre la sala d’estar i les finestres, mirant de contagiar-se de l’optimisme dels locutors, el partidisme dels comunicats oficials, els primers resultats. Acostumat a l’anàlisi desapassionada, objectiva, l’esperit crític, es rebel·lava contra les declaracions que convertien la independència en un fet consumat, obviant les reaccions de les forces contràries. Tenia la impressió que el govern havia adoptat la perillosa consigna: “seguim endavant i ja veurem que passa”, que era una autèntica provocació per als serbobosnians més radicals. “En realitat —pensava— el resultat del referèndum no és tan important com la voluntat dels partits serbis i croats de respectar el desig de la majoria”. I no ho havien fet a Eslovènia, on gairebé no hi vivien ciutadans serbis, ni a Croàcia. Després del boicot, anunciat mesos abans de la consulta, ningú podia esperar que dirigents com Karadžić o Šešelj2 canviessin les seves amenaces per una actitud dialogant. A més del problema de les regions de majoria sèrbia que havien proclamat la seva autonomia seguint l’exemple dels seus germans de Croàcia, el principal temor provenia de les tropes federals aquarterades a territori bosnià: soldats evacuats d’Eslovènia, reservistes arribats de Montenegro, unitats desplegades a les fronteres, al costat dels ponts i autopistes, punts estratègics, incloses les grans ciutats. Forçar la seva sortida d’una república teòricament independent, sense exèrcit propi, no semblava una qüestió fàcil de resoldre. Encara que no podia descartar-se la possibilitat d’arribar a un acord polític, una resolució més de l’ONU, pocs confiaven que els generals, encara fidels en la seva majoria a una Iugoslàvia inexistent, sotmesos als dictats de l’Estat Major controlat per Milošević, acceptessin abandonar les casernes, els dipòsits de munició, fàbriques d’armes o aeròdroms. La ferida de la humiliant derrota a Eslovènia no s’havia tancat3 i els èxits de la campanya croata, amb un terç de la regió ocupada pels rebels serbis, constituïa una amenaçadora mostra del poder de l’Exèrcit Federal. Com havia escrit el professor Nacirovic, el seu mentor a la universitat abans d’exiliar-se: “l’escenari està preparat per a la batalla entre els civilitzats habitants de les ciutats i els bàrbars de les muntanyes, aferrats a la terra, l’església i les sagrades tradicions. Si els militars s’alien amb ells, estem perduts…”.

La intensitat del tiroteig va anar creixent durant la nit. Se sentien trets aïllats cap al sud, a l’altre costat del riu. Arcs de llum vermellosa, provocats pel fòsfor de les bales traçadores, s’elevaven sobre els edificis més alts del centre. A l’avinguda, un grup de joves celebrava per avançat la victòria agitant la bandera amb la flor de lis, disparant a l’aire les seves pistoles davant la mirada impotent de la policia. Ràdio Sarajevo informava sobre el bloqueig de la carretera de Belgrad prop de Pale, bastió dels radicals, dels moviments de tropes als voltants de l’aeroport i l’edifici de la televisió.

Rendit a l’insomni va preparar cafè i es va asseure a escriure les seves impressions. Les idees i sentiments contradictoris afloraven amb urgència: la por, la sensació de llibertat, l’anhelat esperit revolucionari, “la solemnitat d’aquell dia, comparable a l’acte de reunificació alemanya” del qual parlaven a la ràdio, el naixement d’una nova era. El so dels trets li impedia concentrar-se. En realitat, va assumir, se sentia terriblement sol i espantat. Mentre apurava l’últim cigarret va recordar que gairebé no havia menjat res durant el dia. Va apagar els llums i es va tombar al llit d’en Mirsad, sota la finestra orientada al nord, a l’altre costat de l’avinguda. La Nadja… A la seva última carta es burlava dels francesos: “Em van acollir com a una dissident, una refugiada. Són tan ingenus… Aquí els comunistes tenen solucions per a tot. Els joves burgesos envien diners al Partit Comunista Indi. Creuen que Milošević i els seus tenen raó només perquè es diuen socialistes, els legítims hereus de Tito. No imagines que desil·lusionats es van sentir quan van retirar l’estrella vermella de la bandera…” Quant costaria un bitllet a París? La Fàtima ho devia saber. Havia de parlar amb la Nadja, demanar-li que li busqués feina, un lloc on viure. Potser aquell editor es recordava d’ell…

A l’alba la situació va semblar calmar-se. Després d’una nit d’insomni, concentrat en l’inquietant repicar de les ràfegues, calculant mentalment la distància, el barri des d’on es disparava, el sobtat silenci es va fer insuportable.

5

En Mirsad tornà al migdia. Es va sobresaltar en descobrir les petjades de l’insomni i l’ansietat a les mantes retorçades del seu llit ocupat. El seu esforç per somriure es va transformar en una ganyota desagradable. El rostre demacrat, sense afaitar, reflectia l’activitat frenètica dels últims dies.

—Tens un aspecte horrible! —saludà en Marko.

—Això és tot el que se t’acudeix dir en un dia com avui?

En Marko sostenia la seva mirada sorprès per la lluentor de triomf que hi havia als seus ulls, tan pròxim a la maldat. Llavors va veure la culata nacrada de la pistola sortint de l’interior de la jaqueta.

—Me l’ha passat un amic, per si de cas…

Va assentir vagament i va anar a la cuina a escalfar el cafè. En Mirsad continuava contenint la seva impaciència. El va agafar pel braç per encarar-lo.

—Escolta! Crec que no tens ni idea del que està passant allà fora…

—Necessites dormir, no prenguis cafè ara i menja alguna cosa. Ja m’explicaràs les teves aventures més tard.

En Mirsad va sospirar llargament, va agafar una cadira i va seure davant seu.

—Ahir un dels nostres va matar a un serbi a una boda. No diguis res, deixa que acabi! —va treure un cigarret i el va fer girar entre els dits sense decidir-se a encendre’l—. El tipus va sortir del cotxe amb una bandera al bell mig de la Baščaršija. Diuen que tenia brodada l’àliga txètnik, o la bandera vermella, no n’estic segur, jo no hi era. El noi es va posar nerviós, van discutir, van aparèixer les pistoles… El serbi va morir, i hi ha un popa1 ferit —va esperar que digués alguna cosa, després va sospirar expulsant el fum pel nas—. Ara la família buscarà venjança, ja saps com són aquestes coses, i segur que hi haurà un escàndol, així que més val estar preparat.

—Diran que és una provocació, l’excusa que necessiten per a desplegar l’exèrcit i protegir els serbis.

—Això no té res a veure amb l’exèrcit! Va ser una baralla, un accident…

—No entenc la vostra manera de fer política, amb pistoles… Per què anava armat aquest amic teu?

—No és amic meu. A més, ja no té remei, oblida-ho.

Va dubtar un instant. En Mirsad es va recolzar a la cadira deixant anar un grunyit de plaer en estirar les cames. No era el moment de fer-lo raonar.

—La Fàtima ha estat rondant per aquí tota la setmana. Semblava preocupada, hauries de parlar amb ella.

—No li facis cas, en el fons està orgullosa de mi. La trucaré quan em llevi.

—Està boja per tu, la veritat! —va dir rient—. Un tipus dur…

En Mirsad va agrair la treva amb un gest burleta.

—I tu què has estat fent? Vas anar a votar?

—No! No estic segur de qui té raó. A més, amb el boicot, el resultat…

Es va detenir alarmat en escoltar dos cops forts, urgents a la porta.

—Tranquil, no facis soroll —va murmurar el Mirsad, tot preparant la pistola.

Va agafar la tassa calenta amb les mans per contenir la tremolor. En Mirsad va intercanviar unes paraules a la porta abans de tornar acompanyat d’un home jove, amb l’aspecte polit d’un estudiant islàmic, al qual en Marko no havia vist mai.

—Aquest és en Sefir. El meu company Marko Bregović…

En Sefir vestia un llarg abric negre. Del seu maluc penjava un fusell amb la culata plegada, amb les lluentors pròpies d’un greixat recent. El rostre bru, de barba acuradament retallada, lleugerament inclinat, com si avalués un enemic potencial. Es va preguntar si era ell qui havia disparat a la boda.

—No et preocupis, pots parlar —va dir en Mirsad, molt seriós en el seu paper d’activista.

—Hem de tornar. Els txètniks han aixecat barricades i estan disparant als nostres. Cal defensar l’Assemblea.

—Espereu-me al cotxe, vinc de seguida.

En Sefir semblava no entendre res mentre els mirava, però va assentir somrient i va sortir amb calculada lentitud.

—Merda, crec que no podré dormir! —va apurar d’un glop el cafè que en Marko li oferia, es va guardar un tros de pa a la butxaca i va somriure amb amargor—. Quan un es fica en un embolic ha d’anar fins al final!

—Vés amb compte…

—No et preocupis, tot s’arreglarà. Som més que ells i tenim raó.

Va connectar la ràdio. ZID, l’emissora independent, emetia un butlletí urgent: franctiradors serbis, apostats en els pisos alts de l’hotel Holyday Inn disparaven contra una multitudinària manifestació per la pau. Diversos ferits havien estat traslladats als hospitals. A les muntanyes, com a resposta al triomf dels independentistes, centenars de radicals armats bloquejaven les carreteres d’accés a la capital. Va seure davant del televisor amb pot d’encendre’l. “Potser només és una demostració de força —pensava—, un pas més per obtenir concessions”. No, era la por el que li impedia materialitzar els seus temors en imatges recognoscibles, escenaris quotidians ara amenaçats. Podia veure la multitud fugint aterrida, moviments bruscos de la càmera, un zoom furtiu recorrent les finestres de l’hotel a la recerca de tiradors amagats. L’espantava la idea de reconèixer algun ferit, el rostre congelat d’un mort, un amic, algun dels seus alumnes, el seu propi rostre… S’escarxofà al sofà tancant els ulls amb força, obligant-se a respirar rítmicament, reconeixent el pànic.

En obrir els ulls la Nadja se’l mirava des del retrat. Quant de temps? Sis mesos, set? Aquella tarda, mentre ella estudiava, havia estat jugant amb la càmera, perseguint el seu rostre fugisser, malhumorat, somrient a la fi. Entendria la seva situació, la necessitat d’apaivagar el seu terror amb un ressò llunyà de normalitat, aferrar-se al món civilitzat al qual ella vivia? Sens dubte se sentiria decebuda en conèixer la seva decisió, no entendria el seu rebuig a participar en un procés al qual ella donava suport des de París, més enllà de les seves repercussions, el perill d’un aixecament armat, la possibilitat de rebre un tret, morir al carrer…

Una veu femenina es disculpava amablement: les línies estaven saturades. Va continuar intentant-ho durant tot el matí. Era inútil, l’auricular li retornava ara una xiulada interminable, la suma —pensà— de totes les veus que buscaven normalitat o consol en la distància. Agafà el retrat i el contemplà una bona estona, concentrant-se en alguns detalls oblidats pel costum, la camisa masculina prestada, ratlles fines, passada de moda, les diminutes arracades, el llavi superior sobresortint en una ganyota de disgust, fins que les ombres del capvespre van dissoldre aquells trets, privats d’expressió.