Elpoblet edicions
Col·lecció L’eskuleta, 6
Disseny de la coberta: elpoblet edicions
Primera edició a elpoblet edicions: 28 de maig de 2021
© del text, Jordi Cantavella
© de les il·lustracions, Xavi Roca
© de l’edició, elpoblet edicions (Berta Rubio, ed.)
ISBN: 978-84-945025-9-0
Us agrairem que no reproduïu ni totalment ni parcial aquesta obra ni les seves il·lustracions sense l’autorització dels seus autors.
Moltes gràcies.
Demostra coneixes totes les històries de l’Oest
participant al nostre Garfield Quiz
a johngarfield.cat
L’any 1943, en plena Segona Guerra Mundial, els meus avis van amagar a casa seva un pilot nord-americà que havia estat abatut a França. Partisans francesos el van guiar a través dels Pirineus fins la frontera espanyola i després uns maquis republicans el van conduir fins a Barcelona i el van ocultar a la casa on va néixer el meu pare, al costat de l’estació de Sants.
Aquell jove es deia Frank Garfield i va romandre-hi durant un parell de mesos fins que va ser dut a un vaixell de bandera britànica al port, per poder tornar a Anglaterra i continuar lluitant contra les tropes de Hitler.
El temps que va romandre a casa dels meus avis fou per al meu pare, que aleshores tenia onze anys, inoblidable, ja que aquell noi americà —tot i parlar un castellà prou rudimentari— explicava les aventures del seu besavi, en John Garfield, que des de ben petit s’havia vist arrossegat per les circumstàncies del seu temps i del seu país, gran part del qual era un vast territori encara no colonitzat; especialment l’Oest, on els indis encara gaudien de la terra dels seus avantpassats, tot i que poc després serien gairebé exterminats per l’home blanc.
Les vivències d’aquell vailet van interessar força a mon pare i a mi mateix quan ell també va narrar-me-les. Per a un nen, era un luxe que li expliquessin fets reals que havien passat a l’Oest americà i, a més, quan jo era un marrec, les meves pel·lícules preferides eren les d’indis i vaquers, o de ianquis i confederats. Quan jugava a la meva habitació ho feia amb el meu fort de fusta i els meus cowboys de plàstic. Podia estar-m’hi hores i hores! En el moment d’escriure aquestes pàgines tinc quaranta anys, però reconec que encara em posaria a jugar-hi si sabés que la meva dona no m’enxamparia tocant la corneta del setè de cavalleria. I és que tot el que fa referència al far West té sabor d’aventures…
Les dels Garfield eren històries on apareixien indis i cowboys, bandits i pirates, pistolers i rebels en un escenari que encara era verge, inhòspit i perillós, molt llunyà de casa nostra i de la nostra quotidianitat.
En certa ocasió vaig sospitar que aquell pilot aliat havia idealitzat i exagerat —per no dir directament inventat— les narracions del seu avi, però el meu pare es va ofendre quan li vaig comentar els meu dubtes i em va mostrar una fotografia antiquíssima de color sèpia on apareixia un noi molt jove i una nena al costat d’un cavall: els germans Garfield.
Va quedar ben clar que els personatges no eren ficticis.
Vaig pensar que seria una llàstima que tots aquells esdeveniments on havia participat en John Garfield s’oblidessin, així que vaig començar a recollir tota la informació que podia fer recordar al meu pare i, mercès a la seva memòria, he pogut escriure aquest llibre.
Algun dia és possible que miri d’esbrinar si aquell, aleshores jove, pilot encara segueix viu o ha tingut descendència. Resultaria magnífic poder posar-se en contacte amb ell per veure si ens pot seguir explicant tot el que va viure el seu avi quan era molt jovenet. Em fa l’efecte que l’esperit aventurer d’en John Garfield, el protagonista d’aquest relat, no va deixar de voltar pel món tal com pensa el meu pare i segur que hi ha aventures que encara no conec!
Algun dia ho investigaré… Tot i que he de reconèixer que sempre he estat un mandrós i no sé pas si ho faré. Potser l’estiu proper. Ja ho veurem.
J. C.
Des del 1861, els Estats Units patien una devastadora guerra civil que enfrontava el nord contra el sud. Les ferides que va causar aquella conflagració encara avui en dia no s’han acabat de tancar i tot plegat va significar la fi d’una època i una societat i el principi d’una nova era.
Aquell capvespre de juliol de 1863 amenaçava tempesta a New Bedford, Massachusetts, una població marinera de Nova Anglaterra. Ja feia el vent de pluja que anunciava l’aiguat i els carrers estaven deserts quan el jutge Alfred Newman va anar a casa dels Garfield per donar-los una notícia terrible: en Richard havia caigut a la batalla de Gettysburg.
De res va servir que expliqués a la seva vídua, la Janet, que el seu home no havia sofert i que havia estat un heroi al camp de batalla; una tristor inconsolable es va apoderar de la dona a partir d’aleshores.
En John, el seu fill, que tot just havia fet nou anys, sofria per la pèrdua del pare i també per l’aflicció de la seva mare. Tanmateix, sentia un cert orgull en saber que el seu pare, el capità Richard Garfield, havia perdut la vida per salvar la d’un dels seus soldats, un sergent que havia rebut metralla durant un atac que havia resultat desastrós. El ferit estava a tret de fusell de les línies confederades i demanava auxili desesperadament, però ningú no s’arriscava a sortir, ja que els rebels eren famosos per la seva punteria. El capità Garfield va poder salvar el soldat, però una bala sudista el va ferir fatalment i va morir poca estona més tard.
En John volia fer-se oficial i ser tan valent com el seu pare. Un dia fins i tot es va pintar un enorme bigoti amb un tap de suro cremat i es va oferir voluntari a una oficina de reclutament. Va mentir sobre la seva edat tot dient que ja era apte per al servei, però li van veure el llautó i, amb una no gens respectuosa riallada, el van informar que encara hauria d’esperar alguns anys més i que anés cap a l’escola o el mestre li picaria la cresta per arribar tard.
En un principi la família i les amistats van creure que la germana petita d’en John, la Martha, encara no era conscient de què passava ja que només tenia set anys, però ella plorava totes les nits i en John, que la sentia, havia d’anar a la seva habitació per mirar de consolar-la explicant-li que el pare no els havia abandonat per sempre, sinó que els esperava en un lloc molt llunyà i algun dia es retrobarien. El nen volia ser l’home de la casa, creia que havia de substituir son pare, i per aquesta raó mirava de fer-se el dur, però en tornar al seu llit també plorava com la criatura que encara era.
La pena de la mare ben aviat va esdevenir malaltia i es passava més estona al llit que llevada. En poc temps, es va sentir incapaç de realitzar qualsevol de les seves obligacions i tots tres no haurien pogut seguir endavant sinó hagués estat per l’ajut dels Parker, un matrimoni amic dels Garfield que es va fer càrrec de la situació familiar tot ajudant-los econòmicament i amb el seu afecte ja que, per acabar-ho d’adobar, la mort del marit havia provocat una greu crisi econòmica que va acabar amb la tranquil·litat i el benestar financer dels Garfield.
Els Parker tenien una filla que es deia Eleanor, però tothom —excepte els seus pares— li deia Lenny. La nena tenia un any menys que en John i sentia un amor molt especial pel seu amic. Als seus pares no els acabava d’agradar que ella jugués amb un noi, però consideraven que a aquella edat no hi havia perill que s’hi barregessin sentiments « pecaminosos» i, certament, en John la considerava la seva millor amiga i només la veia com a tal: una nena amb qui jugava a qualsevol cosa. Per ella, en canvi, hi havia alguna cosa més…
La llar dels Garfield era un esplèndid casalot típic de Nova Anglaterra. A les golfes, els dos germans hi tenien el seu amagatall on jugaven a encanteris, a exploradors que descobrien nous territoris al sud-oest, a pirates… La Lenny Parker sovint hi participava i normalment volia fer el paper de reina quan en John feia de rei, i és que estava convençuda que, en un futur, es casaria amb ell. De fet, un dia li ho va fer saber i el John, com a única resposta, va envermellir com un tomàquet madur i durant un temps es va sentir un xic incòmode amb la seva amiga, fins que va oblidar aquella estranya proposició que li havia semblat obscura i misteriosa. A ell li agradava jugar amb ella i tenir-la a prop, però segons quina mena de coses creia que pertanyien al món dels adults i no hi volia pensar.
Mentre que els germans Garfield eren castanys i d’un físic molt semblant (només els diferenciava una mica el color dels ulls, que en el cas d’en John eren marrons i en el de la Martha eren verds), la Lenny era una nena de cabells pèl-rojos i ulls blaus transparents, els seus llavis carnosos i la seva carona una mica pigada eren el preludi d’una futura dama de gran bellesa, però ell encara no era conscient d’aquesta possibilitat. La nena era divertida i agosarada, el seguia en totes les juguesques i amb això en John ja en tenia prou.
De fet, a ell li hauria agradat tenir més amics de sexe masculí per poder jugar a batalles on poder derrotar els rebels, però curiosament les amistats de la seva família només tenien nenes de la seva edat; els nois o eren massa petits o ja s’estaven deixant matar a la guerra civil.
En John considerava que, per ser valent com son pare, havia de practicar i la Martha i la Lenny, que volien ser tan valentes com ell, participaven o eren testimonis de totes les proves que es proposaven per mostrar llur coratge. Van començar amb proeses prou inofensives com trencar alguns vidres de la casa dels Bellamy —un vell i atrotinat casalot que, segons es deia, estava habitat per fantasmes—, o robar alguns fruits d’alguna horta veïna, tot i que això ho van haver de deixar córrer, ja que la darrera expedició que van fer als camps del vell O’Hara gairebé acaba com el rosari de l’aurora: Mentre en John i la Lenny agafaven pomes d’un dels arbres, la Martha vigilava que no els enxampessin, però es va distreure recollint flors i no va veure com sortia el propietari de la finca, que els va sorprendre en plena feina. L’ancià irlandès, fart de petits lladregots, els va deixar anar els gossos. Els dos amics no es van adonar de què passava fins que els van tenir gairebé a sobre i van haver de sortir cames ajudeu-me tot abandonant el botí.
En John va poder pujar la tanca, però a la Lenny se li va enganxar la faldilla a un clau i el nen va haver de tornar a saltar per ajudar-la. Un cop va aconseguir que ella passés a l’altra banda, va sentir una estrebada a la rereguarda i un terrible dolor a aquella part del cos que tots utilitzem per asseure’ns. L’aventura va acabar amb el cul d’en John cosit a queixalades i, mentre fugien cap a casa, va haver de suportar el mal que li feia la mossegada i el dolor de l’orgull ferit, ja que durant tot el trajecte va ser el blanc de les burles de les dues nenes, que imitaven com caminava.
—Mai més penso jugar amb vosaltres —cridava ell mentre deixava anar un mar de llàgrimes.
—Cul de mona, cul de mooona —cantaven les dues alhora sense mostrar cap mena de misericòrdia.
—La culpa és teva, Eleanor —va acusar el marrec a la seva amiga fent servir el nom complert de la nena sabent que a ella no li agradava.
—Cul de mooona, cul de mooona…
—Si no t’haguessis enganxat les faldilles a la tanca, no hauria d’haver tornat a baixar i no m’haurien mossegat el, el…
—…cul de mooona, cul de monaaaa…
El nen va haver de romandre immobilitzat durant uns dies a causa del dolor i no va poder asseure’s dignament fins al cap d’una setmana, temps que va invertir en planejar la seva revenja. Només podia pensar en aquella paraula: revenja.
A la seva germana li va pintar puntets vermells a la cara i les mans amb un pinzell mentre dormia. Quan la nena es va llevar i es va veure reflectida al mirall, va xisclar de tal manera que a la casa tothom es va posar en peu de guerra i al poble gairebé toquen les campanes creient que les tropes confederades estaven a punt d’entrar a la població. Quan va arribar el doctor Cooper, es va descobrir que les taques no eren símptoma de cap malaltia infecciosa.
Quatre dies castigat sense poder sortir de la seva habitació.
El temps anava passant i la guerra s’emportava cada cop més joves que mai més no tornarien, però semblava que aviat els canons deixarien d’escopir foc i metralla. Això no acabava d’agradar a en John, que volia tenir prou edat com per anar a combatre l’enemic que li havia pres el pare.
A mesura que la Janet empitjorava de la seva tristor malaltissa, la senyora Parker venia més sovint a la casa per tenir cura de la seva amiga i portava la seva filla amb ella. Com que la casa era molt gran, s’hi quedaven a dormir amb freqüència quan l’estat de la senyora Garfield era alarmant. En aquests casos, en John, la Lenny i la Martha esperaven que tothom fos adormit per pujar a les golfes.
Una nit que estaven tots tres al seu amagatall mentre guaitaven com queia un aiguat, la Lenny tenia por dels trons i el John se sentia bé fent-se el mil homes davant seu tot fingint que a ell no l’espantaven.
—Espero que no es desperti amb els llamps —va dir amoïnat mentre mirava darrere seu unes grans caixes de fusta que hi havia apilades al costat de la porta.
—Que teniu una rata? —va preguntar la Lenny espantada.
—No, és la bruixa que va dur d’Anglaterra el meu pare —va respondre en John com si parlés d’una persona coneguda—. Dorm en una d’aquelles caixes.
—No diguis mentides —li va recriminar la Lenny.
—No és cap mentida —va respondre ell suposadament tot ofès—. Oi que no, Martha?
—És veritat —va assegurar la germana.
—Us rieu de mi.
—Vols tocar-la? —va oferir-li ell.
El nano li va explicar que li haurien d’embenar els ulls ja que, si mirava la bruixa i a ella no li agradava, la podria convertir en un gos salsitxa. La Lenny no ho acabava de veure clar. No es refiava d’en John, però no tenia cap motiu per dubtar de la Martha, així que va acceptar.
—Però no em feu mal, eh?
—No pateixis —va tranquil·litzar-la ell—, jo et guiaré la mà i t’explicaré el que vas tocant. Si li agrades, ella deixarà que la vegis i t’ensenyarà moltes coses, explica històries molt interessants.
—No crec ni una paraula, però…
Van embenar els ulls a la Lenny que reia de la situació, aleshores la Martha es va posar davant seu. En John va agafar una mà de la Lenny i li va fer anar tocant les diferents parts del cos de la Martha tot fent veure que es tractava de la bruixa.
—Això que li toques ara són els braços… això l’espatlla… ara estàs tocant una orella… ara el nas…
—Us esteu burlant de mi, estic tocant la Martha.
—Ara li toques els llavis —va continuar en John—, ara el cabell, ara l’altra orella i ara… l’ull!!!
Immediatament i amb força, en John va fer que dos dits de la Lenny foradessin amb violència un tomàquet madur.
Si els xiscles que havia deixat anar la Martha uns dies abans havien posat en peu de guerra mig poble, els xiscles histèrics de la Lenny van despertar tots els habitants de New Bedford, van esvalotar els cavalls de tot un esquadró de cavalleria que passava a tres quilòmetres anant cap al sud i van matar d’un infart un mussol que hi havia a la teulada i que prenia la fresca.
Deu dies castigat sense poder sortir de la seva habitació.
Un cop passat el període de reclusió, en John va decidir que ja tocava signar la pau amb la seva amiga. El problema era que ella no volia dirigir-li la paraula. La seva germana tampoc, ja que la Martha havia pensat que tot allò de la bruixa només era un joc i ignorava que hi hauria un tomàquet pel mig.
Una nit, en John va sentir soroll a les golfes. Com que li costava dormir, hi va pujar i va trobar la Lenny, que mirava per la finestra; s’hi va atansar.
—Encara estàs enfadada amb mi?
Ella no va respondre, es limitava a guaitar la foscor que hi havia a l’exterior. El nano no sabia què dir i va pensar que proposant-li una altra aventura potser la seva amiga s’animaria una mica.
—D’això… en lloc de trencar vidres a la casa dels Bellamy hi hauríem d’entrar a explorar. Què et sembla? —va proposar en John.
—Em sembla que ets un tanoca i un préssec! —va respondre la Lenny, que va clavar un bufetada a en John, es va aixecar sanglotant i va sortir de les golfes tot plorant i fent un cop de porta.
Ell no entenia res de res.
L