F. Xavier Hernàndez Cardona és historiador i catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials (UB). Ha participat en diversos projectes museogràfics, entre els quals la coordinació historicomuseogràfica del Museu d’Història de Catalunya i el comissariat de l’exposició «Donec perficiam» del Born Centre Cultural de Barcelona. També ha participat en nombrosos projectes relacionats amb la iconografia didàctica i l’arqueologia del conflicte.
És investigador del grup de recerca Didpatri (UB). El 2018 va ser guardonat amb la medalla Narcís Monturiol per la seva contribució al desenvolupament de la ciència i la tecnologia.
El Zohar de Barcelona, que va inaugurar Capital Books, va ser la primera aventura d’Emili Galera.
El Graal, la copa en què Jesús va beure en l’Últim Sopar, ha estat un dels objectes místics més cobejats per governs, arqueòlegs i religiosos. Entre ells, Adolf Hitler, que havia impulsat una recerca tenaç arreu del planeta per aconseguir peces suposadament màgiques o sobrenaturals. L’objectiu era que el Tercer Reich durés mil anys, ja que es creu que el Graal concedeix la immortalitat. I totes les pistes conduïen els nazis cap a Catalunya, on podrien haver viscut els descendents de Jesús i on podria estar oculta la Santa Copa.
Però a la Catalunya destruïda, vençuda i humiliada de 1940, sota les urpes dels nous governants franquistes, encara hi ha qui —com Emili Galera i altres republicans clandestins—s’oposarà a les forces feixistes per evitar que el Graal acabi en mans de Heinrich Himmler, que viatjarà fins a Montserrat per apoderar-se’n. Sense saber que a Barcelona la seva vida correrà un greu perill.
«Tots sabeu per què som aquí. Hitler vol una relíquia, el Graal, i nosaltres impedirem que la tingui. Això també és una manera de continuar i guanyar la guerra.»
EL GRAAL DE MONTSERRAT
Capital Books
22
© 2021 F. Xavier Hernàndez Cardona
© Xavi Lapuente, per la imatge de Montserrat
© 9 Grup Editorial, per l’edició
Capital Books
c. Mallorca, 314, 1r 2a B • 08037 Barcelona
T. 93 363 08 23
info@capitalbooks.cat
www.capitalbooks.cat
Disseny: J. Mauricio Restrepo
Primera edició: juny del 2021
ISBN: 978-84-121479-8-8
Producció de l’ePub: booqlab
Tots els drets reservats.
EL GRAAL DE MONTSERRAT
F. XAVIER HERNÀNDEZ CARDONA
A la meva germana Maria Josep
Hotel Ritz de Barcelona, 12 de novembre de 1938
La dutxa de rajoletes blanques, bisellades per les quatre arestes, amb l’aixeteria argentada, era un lloc confortable. L’aigua sortia calenta, el vapor s’ensenyoria del bany i s’estenia cap a la cambra. En sortir del plat la Herta es va mirar en el mirall embafat; es va trobar atractiva, els seus gairebé quaranta anys eren radiants. Ni tan sols les darreres setmanes de tensió li havien deixat marca. Sort en tenia de l’habitació del Ritz. Aquella cambra démodé era la seva base, però també el seu refugi i oasi a Barcelona. Ara necessitava descansar. La tarda era freda, i una pluja grisa de plom presagiava un futur incert per a la ciutat. Els plàtans del carrer Llúria mostraven unes escadusseres fulles daurades que el vent i l’aigua anaven arrencant sense pressa. Aviat seria l’hora de sopar i calia baixar a temptejar l’ambient. Es va raspallar amb parsimònia l’abundosa cabellera rossa rogenca, mentre la gramola descabdellava, amb melangia, una cançó de la Lale Andersen: Das Mädchen unter der Laterne. Després va començar a pintar-se els ulls; l’operació s’amorosia amb un luxe estrany, un gintònic de Beefeater, cortesia dels seus contactes amb les ambaixades. No era fàcil fer d’espia al servei del Reich a la Barcelona de 1938. La Herta Schumacher havia nascut a Xile, filla de pare alemany i mare catalana, i parlava perfectament català, alemany i castellà i, a banda, dominava prou bé l’anglès, el francès i l’italià. Durant mesos s’havia fet passar per María Martí, informant de Reuters i periodista de La Nación, un diari progressista de Santiago de Xile. La guerra havia estat duríssima, però ara ja no podia durar gaire. La batalla de l’Ebre s’estava acabant, l’Exèrcit Popular de la República havia estat derrotat i res impediria que, en poques setmanes les tropes de Franco ocupessin Barcelona. Tanmateix, hi havia el risc de darrera hora que els xicots de Mussolini o fins i tot els ocellots de la Còndor li endinyessin un raig de bombes al damunt...
Malgrat el brunzit de la gramola, va notar que algú picava a la porta amb suavitat. Va obrir per topar amb un ram de flors i una capsa de bombons; al darrere hi havia una cara coneguda, baronívola i somrient: en Jean Deveraux, un company periodista francès.
—Jean. Quina sorpresa!
—Oh, là, là! Princesa, només... penso en tu. Havíem d’anar a cobrir una entrevista amb el president Azaña, però ens l’han ajornat, així que... tinc tota la nit lliure... per posar-me a les teves ordres, deessa...
—A tu no ho sé, però qui es podria resistir a una capsa de bombons? Fa setmanes que no ensumo la xocolata —va dir la Herta mentre obria la capsa amb impaciència.
—Doncs hauràs d’esperar-te, ara anem a sopar... després la xocolata —va precisar en Jean alhora que li agafava la capsa tot dibuixant un franc somriure.
La Herta va ficar el ram en un gerro amb aigua, tot seguit es va penjar del coll del noi i el va obsequiar amb una càlida besada als llavis. Respirava felicitat...
El menjador del Ritz estava animat, com gairebé sempre des que el govern de Negrín, amb el suport de l’URSS i els comunistes, havia liquidat l’ordre revolucionari i el poder de la Generalitat de Catalunya. Una orquestra tocava swing de manera desenfrenada, i de tant en tant alternava amb boleros, que permetien recuperar l’alè. Hi havia gent que sopava llenties estofades amb plats de porcellana anglesa, i bevien un vi de no gaire bona qualitat en copes sofisticades. Llenties i vi de garrafa, tot un luxe en una ciutat tenallada per l’escassesa, el racionament i la fam. Altres taules s’havien convertit en improvisats vetlladors on la gent fumava i bevia el que podia, mentre a la pista central, definida per la rotllana de taules, una munió de gent ballava amb fanatisme.
—Vaja, avui està concorregut, això, i la gent està animada... —va comentar en Jean mentre apartava la cadira perquè la Herta pogués seure.
—I quin bestiar, aquí hi ha de tot —la Herta va anar assenyalant amb el dit—: alts oficials de l’Exèrcit Popular, periodistes de les més distintes procedències, diplomàtics de les ambaixades i consolats, homes de negocis i alts funcionaris del govern Negrín, i també protegides, acompanyants, meuques i dones que busquen fortuna o simplement menjar.
—I encara espies i confidents al servei de les grans potències... això és un basar d’informació en estat pur! I quina gràcia fan els quatre cambrers que estan estratègicament distribuïts per la sala, per encendre els quinqués quan marxi la llum... que marxarà, com cada dia, i no trigarà gaire: quan no són les restriccions són els bombardeigs... Sembla, però, que avui els chauve-souris del Duce s’han quedat a Mallorca.
Van despatxar amb fruïció sengles plats de llenties amb cansalada, i les copes de remost.
—I què hem de fer, Herta? Això s’acaba... L’Ebre està perdut, i els soldats d’en Franco no trigaran a entrar a Barcelona. Per què no vens a França amb mi?
—Ha, ha! Jean, això sí que estaria bé... però jo ja soc massa vella per a tu.
—Bestieses! Cada dia estàs més guapa. Què penses fer?
—Doncs suposo que quan això acabi els del diari m’enviaran a una altra banda. Parlo francès, anglès i alemany; no em faltarà feina... i pel que sembla tampoc faltaran guerres: en qualsevol moment Europa pot petar. —La Herta va pensar que la vida era contradictòria. «Poc s’imagina aquest noi que jo també soc una agent, i que porto mesos treballant al servei del Reich...»
Just en aquell moment va marxar la llum. Apagada general. Tanmateix, l’orquestra va continuar tocant al ralentí, i en pocs segons els quinqués estaven oberts: el ball continuava, i la vida també. El swing va tornar a accelerar amb un ritme endimoniat. Van ballar una estona amb fúria, i abans de retirar-se van comprar una ampolla de xampany, de sotamà, i a preu d’or. Van pujar a peu i agafats fins a la quarta planta; els ascensors elèctrics havien quedat clavats. Ara en Jean, impacient i sense aturador, l’anava abraçant, buscant, per sota de la jaqueta i les faldilles, el contacte amb la pell tèbia de la Herta.
En arribar a l’habitació van encendre el quinqué. Una llum càlida i acollidora es va emparar del lloc. El tap del xampany va petar contra la rosassa de guix del sostre. Van emplenar dues copes, estava molt fresc, i el primer glop el van trobar excel·lent. Es van despullar a poc a poc. Les seves figures es reflectien al gran mirall vertical de la cambra. La Herta es va trobar guapa i sensual, i veia com en Jean l’abraçava des del darrere i li besava el coll i les orelles amb passió. La musculatura del noi era impressionant. Tenia la duresa dels trenta... i les grenyes embrillantinades li donaven un divertit aspecte entremaliat. Li recordava el Clark Gable de Rebel·lió a bord. Es van fondre en una passió fora del corrent. La Herta necessitava estimar, volia oblidar els dies dolents de risc i perill que havia passat. Part de la xarxa d’espionatge nazi havia caigut. Ella se n’havia lliurat, però no les tenia totes: malgrat la seva prudència, hi havia la possibilitat que algun dels detinguts la delatés.
Ella va portar la iniciativa, i en Jean la va escometre amb passió i desig, just el que la Herta necessitava. El temps va passar sense solució de continuïtat. Ara la Herta cavalcava plàcidament el seu company mentre anava devorant els bombons, l’un darrere l’altre, i parlaven de les coses més trivials mentre la llum del quinqué projectava suggerents ombres contra les parets, empaperades amb sanefes grana, i els cortinatges de vellut. Els tons grocs, carbasses i vermells s’havien ensenyorit de l’espai. Per la finestra s’intuïen els plataners del carrer de Llúria, sacsejats per la pluja i el vent. De sobte, la Herta va fer un moviment estrany i va deixar de moure’s.
—Què passa, Herta?
—Passa que sento remors estranyes i han sonat uns trets...
Amb agilitat, la Herta va descavalcar el noi i va posar-se l’índex damunt dels llavis indicant silenci mentre s’acostava a la finestra.
—Alerta, Jean, passa alguna cosa grossa; hi ha un munt de cotxes de la poli. Fan una batuda. Veig que estan traient gent a mastegots: deuen ser els del SIM, el Servei d’Intel·ligència Militar... i ja han detingut, pel cap baix, una dotzena de persones.
—No t’estranyi... Està clar que aquest hotel és un niu d’espies i de conxorxes, i la poli deu anar de corcoll després del tiroteig que hi va haver l’altre dia al metro de la plaça d’Espanya. Diuen que era un escamot alemany ajudat per la cinquena columna d’aquí... Ara els del SIM ho deuen estar regirant tot.
—No m’agrada gens, això, Jean... A aquests polis d’aquí al carrer se’ls veu molt enrabiats.
—El problema és que els sonats del SIM poden agafar qualsevol; no tenen criteri, o potser si en tenen no el tenen ben fixat: tant et poden trincar per feixista com per anarquista, per trotskista, per estranger, per estraperlista... Au, vine, torna al llit que mira com m’has deixat; si volen res ja trucaran la porta. Però que guapa que estàs quan et preocupes...
—Alerta, Jean, crec que la cosa és més greu.
Ara els trets i els crits retrunyien per tot l’edifici. De sobte, la porta de la cambra va començar a tremolar: algú estava intentant obrir-la, el pom de llautó daurat girava d’una banda a l’altra. La veu d’un poli va tronar:
—Maria Martí! Ho sabem tot! Els nazis que vam detenir la setmana passada l’han reconegut. Sabem que és una espia alemanya. Rendeixi’s, no té res a fer.
La Herta va anar corrent al tocador per agafar la bossa de mà. En va treure una pistola Walther PPK, la va muntar amb decisió i es va situar al costat de la porta. En Jean, paralitzat damunt el llit, no donava crèdit al que estava veient.
—Però, Herta, què és això? Tens una pistola entre les mans... Però què fas?
Just en aquell moment, els polis van començar a esbotzar la porta a puntades i cops d’espatlla fins que el pany va cedir. Ara res no impedia l’entrada dels agents, i dues llanternes de mà van llençar els seus raigs cap a l’interior de la cambra:
—¡Alto, quieto todo el mundo! ¡Todos al suelo!
El primer poli que va entrar a la cambra va quedar astorat. Davant seu s’obria una luxosa cambra del Ritz, amb bibelots, quadres amb motllura francesa, mobles Lluís XV i cortinatges vermells de vellut. Damunt del llit els raigs van deixar al descobert la carn blanca d’un home despullat. Era un noi fort i musculós i, òbviament, l’havien interromput mentre gaudia d’un bon moment. Entre les grenyes de brillantina s’endevinaven uns ulls esbatanats, i amb les mans tractava de protegir-se dels raigs que l’enlluernaven. En girar la vista lleugerament a l’esquerra el poli va descobrir que hi havia una noia molt rossa i molt despullada que brandava una pistola amb decisió.
—Tire el arma o disparo —va dir el poli mentre l’encanonava, però la rossa, lluny d’obeir, va aixecar la pistola de manera amenaçadora.
El poli va disparar amb la seva Ascaso del 9 llarg. Bang! Bang! Bang! Bang! Un, dos, tres, quatre trets, però la rossa va continuar dreta; es va sentir un gran espetec de vidres que, en caure, van reflectir els raigs de les llanternes i van inundar de llampegueigs la cambra. La noia va aparèixer des del lateral, i un cinquè tret va fer saltar el quinqué pels aires. I després, un sisè tret. El poli va notar una sensació estranya al front... En una fracció de segon va entendre que havia disparat contra un mirall, que la rossa li havia endegat un tret... i que òbviament estava mort. Després se li van apagar els llums.
Els dos polis que anaven darrere seu portaven fusells metralladors, els naranjeros, que en deien, i de fora estant van disparar sengles ràfegues seguides contra l’interior. A en Jean, que havia quedat en línia de tir, no menys de vint bales li van destrossar el cos, i després de retorçar-se un moment va caure estès damunt del llit. Les plomes d’ànec dels coixins foradats van començar a flotar en l’ambient mentre la llum de les lots mostrava de manera intermitent un mar de sang vermella que amarava els llençols blancs i el cobrellit groc de blonda. En Jean era una massa de carn picada sanguinolenta amb plomes enganxades. Tanmateix, els policies no s’atrevien a entrar perquè algú continuava disparant des de dins, i el quinqué trencat havia iniciat un petit incendi que s’estenia amb rapidesa.
—Suelte el arma y salga con los brazos en alto.
No res, ningú contestava, i el fum s’anava ensenyorint de l’habitació. Els polis dels naranjeros, després de recarregar, van tornar a disparar a tort i a dret, però l’incendi guanyava força per moments. Es van començar a sentir crits: Foc! Foc! Mentrestant, tot l’hotel s’havia convertit en un caos de gent que intentava pujar o baixar escales a les fosques.
Després de disparar, la Herta va obrir el balconet, es va posar la bossa de mà travessera i d’una estrebada va desmanegar la cortina, la va fer passar per un barrot de la barana i es va despenjar fins al balconet del pis inferior. Va sacsejar la porta, però estava tancada. Amb rapidesa, va trencar el vidre amb la culata de la pistola i va introduir la mà per obrir la porta de doble fulla. Va entrar a l’habitació, que també estava il·luminada per un quinqué. Al llit hi havia una noia despullada que la mirava aterrida. D’una llambregada, la Herta va poder veure la porta oberta i un home d’esquena que estava mostrant la documentació als policies, i que els deia que ell era un alt funcionari del govern de Negrín. L’home va tancar la porta, i quan es va girar va veure una rossa rogenca despullada, prou exuberant, que havia entrat pel balcó. La va mirar amb estranyesa: no recordava que hagués contractat una segona noia per passar la nit, i per un moment va pensar que era gentilesa de la casa.
—Vaja, com m’agraden aquestes innovacions! Amb això sí que no hi comptava!
—No és el que es pensa... Aixequi les mans i estigui’s quietet —va dir la Herta brandant la pistola.
—Perdone, señorita, però no entiendo el catalán.
El funcionari, atordit, va intentar fer unes passes enrere, però la Herta ja no estava per històries, i va aixecar la pistola i li va etzibar un tret entre ull i ull. Amb la fressa que hi havia a l’hotel, la detonació pràcticament no es va sentir.
Llavors la Herta es va dirigir a la noia amb tranquil·litat tot abaixant la pistola:
—Vinga, maca, aixeca’t i res de cridar. Ho sento però em quedaré la teva roba, crec que fem una talla semblant... i les teves sabates. Vaja, quins tacons que gastes. On vas amb això? —La Herta es va vestir amb rapidesa, i es va encabir amb dificultat dins de les sabates de la noia—. Ara busca la cartera d’aquest paio... meitat per a tu i meitat per a mi. I t’aconsello que quan jo marxi fotis el camp de seguida.
Amb el barret calat fins més avall de les orelles, i aprofitant el desgavell provocat per la gent que volia evacuar i per l’arribada dels bombers, la Herta va guanyar el carrer. Necessitava una solució ràpida i segura per passar la nit; ja havien tocat les onze i la situació es podia complicar.
«Al pis franc no hi puc anar, no sé si està denunciat, i a aquestes hores no puc localitzar ningú de la cinquena columna, un hotel no pot ser... a males m’amagaré dins una porteria de l’Eixample.»
Va caminar apressada carrer Llúria avall, tot i que els tacons de les sabates no li donaven gaire marge, i va girar pel carrer Casp per tal de guanyar la plaça Catalunya; allà, davant la Telefònica, hi havia una de les poques parades de taxis que encara funcionaven, i va tenir sort perquè hi havia un vehicle. Li va fer senyal i va pujar mantenint la calma.
—Bona nit. A l’Hotel Oriente, a la Rambla...
—Volant, senyora, ara mateix. Ha tingut sort: cada vegada en quedem menys, de taxis. La majoria els han anat requisant per ajudar l’exèrcit, altres s’han espatllat, i a més hi ha el problema del combustible. Se’ns fa difícil, la feina, i a hores d’ara som pocs els que continuem en servei. Sort en tenim que encara hi ha una Barcelona alegre. I avui no sé què passa, he vist un munt de policia al Ritz i tot el centre està regirat...
El taxi va donar la volta a la plaça Catalunya, va baixar per la Rambla i en un moment va arribar davant l’Hotel Oriente. La llum havia tornat, i l’hotel, com altres establiments de la Rambla, començava a recuperar l’activitat. La Herta va entrar-hi i va anar directa a la cabina telefònica. Cinc minuts després, en va sortir i va baixar Rambla avall, fins al carrer d’Anselm Clavé.
Flix, Ribera d’Ebre, 13 de novembre de 1938
Un cel gris plom amb un excés de llum anunciava neu. El fred era intens. L’Ebre, indiferent a l’esdevenir històric, baixava plàcid entre bromes. El tinent coronel Manuel Tagüeña, neguitós, caminava amunt i avall de l’extrem del pont de ferro de Flix, just davant del refugi que els enginyers havien excavat al vessant de l’escarpat turó del castell. Tenia una missió difícil: organitzar la retirada del que quedava del XV Cos d’Exèrcit de l’Exèrcit Popular de la República cap a la riba esquerra del riu. Les vides de milers de soldats estaven en joc. La batalla de l’Ebre s’acabava, i ara els feixistes pressionaven per impedir la retirada republicana. Tagüeña es mantenia a la riba dreta del riu, a l’extrem del pont, comandant directament la gran retirada que ja havia començat aquell mateix dia.
El pont de ferro, una estructura de campanya aixecada pels enginyers militars, era l’única via que tenia el XV Cos d’Exèrcit per escapar-se d’un encerclament mortal. Si el pont era destruït les tropes republicanes, arraconades contra el riu, serien exterminades. El telèfon de campanya va sonar. A l’altre costat va crepitar la veu d’un oficial:
—Mi teniente coronel, ha llegado un policía de Barcelona. Va en una moto, lleva un parche en el ojo e insiste en que quiere hablar con usted. Dice que se llama Emili Galera.
—Emili Galera, vaya... Ningún problema, es amigo mío, envíamelo para acá.
Una moto Norton International del 1932 va flanquejar les bateries antiaèries amb els esvelts canons soviètics del 76.2, va enfilar el pont de campanya i va avançar insegura per la irregular calçada de xapa i taulons. L’Emili Galera va reconèixer, a l’entorn de la capçalera del pont, els muntatges quàdruples de metralladores Màxim. Els servidors estaven en tensió escrutant un cel incert. L’aviació feixista podia aparèixer en qualsevol moment entre els estrips dels núvols. A l’altra riba va distingir la silueta d’en Manuel, el seu cap i amic. Amb ell i l’Andreu Xandri havien passat bons moments a Alp, trescant pels cims del Pirineu. Ara l’Andreu estava mort i ell mateix havia perdut un ull a l’inici de l’ofensiva de l’Ebre, raó per la qual el van retornar a Barcelona a fer de policia, la feina que feia abans de la guerra. L’Emili va aturar la moto i va saludar emocionat posant-se el puny a la gorra.
—A les teves ordres, tinent coronel...
—Vinga, una abraçada, amic!
En Tagüeña era un jove madrileny, estudiant de matemàtiques. Parlava el català perquè havia passat alguns estius a Alp amb el seu amic Xandri, un jove nacionalista que, de grat o per força, li va fer estimar la llengua del lloc. Abans de la guerra l’Emili Galera havia estat inspector de policia, i en arribar el conflicte, tot i que ja havia fet trenta-sis anys, es va integrar a les milícies, i després a l’Exèrcit Popular. A l’ofensiva de l’Ebre va perdre un ull i el van enviar de nou a fer d’inspector. No va perdre el temps: només arribar va estar molt ocupat desarticulant una xarxa d’espionatge nazi amb ramificacions al SIM en què estava implicada gent poderosa del bàndol republicà, i va decidir fer-se fonedís per tal d’assegurar la pell. Res millor que tornar al front; allà de ben segur que ningú l’aniria a buscar,
—I doncs, què hi fas, aquí?
—Ja t’ho pots imaginar, Manuel, no podia quedar-me a Barcelona com un baldat. Vinc a ajudar, vull reincorporar-me. A més a més, a la rereguarda estan passant coses estranyes, i el més prudent, per a mi, és escampar la boira.
—Tornar al front? Saps que no pot ser: has perdut un ull i no se’t considera apte per al servei. Agafa la moto i torna a casa, si us plau...
—Ni pensar-ho. Amb el teu permís o sense, em reincorporaré a la meva unitat. A banda, la vida a la rereguarda és massa dura. Si jo t’expliqués...
—D’acord, diré que et tornin a fer els papers de sergent, ni que siguin falsos; si t’agafen els fatxes, si més no tindràs alguna oportunitat. I demana-li roba al meu ordenança: pantalons, gorra i guerrera...
—Digue’m on tenim el batalló Lincoln de la XV Brigada. On són?
—La XV Brigada Internacional ja no existeix, ara és la 15a Brigada Mixta, i la majoria dels combatents són catalans, gent molt jove. Als internacionals en Negrín els va fer marxar a finals de setembre. Solament queden alguns americans, els casats amb noies d’aquí o els que tenien nacionalitat espanyola.
—És clar, quan vaig marxar la majoria dels combatents ja eren del país, i a Barcelona vaig anar a la desfilada per acomiadar els brigadistes. Però em reincorporaré al batalló igualment. On són? On és la meva gent?
—En aquests moments totes les unitats s’estan preparant per retirar-se cap al perímetre defensiu de la Fatarella. El que queda de les divisions 11, 42, 43, 44, 45 i 46 vindran cap a Flix, i les divisions 3 i 35, que eren davant la Pobla de Massaluca i Vilalba dels Arcs, cobriran la retirada. Aquesta tarda a les sis hi haurà reculada general, i demà, cap a les set del matí, les forces que vagin arribant travessaran el pont. La retirada la cobriran voluntaris de les divisions 3 i 35 que defensaran la línia fortificada de la Fatarella; segur que els teus amics, els que encara estan vius, es quedaran. Si els vols trobar has d’anar al capdamunt de la serra, a Raimats. De matinada el segon batalló de la 15a Brigada serà a les cotes 554 i 562, a la zona de més perill.
—És clar, no podia ser d’altra manera... Agafo quatre pertrets i pujo a Raimats. Gràcies, Manuel.
—Està bé, ara envio un camió amb municions cap a dalt. Deixa la moto a la riba esquerra, al costat del meu cotxe, i agafa’l. Sort, i no t’oblidis dels papers. I vigila, que fas molta falta.
El camió va remuntar com un llamp els carrers de Flix, va enfilar la carretera de Riba-roja i va pujar pels forts pendents de la pista que menava cap a dalt de la serra de la Fatarella. Començaven a caure volves de neu. Camions, carros i grups de soldats esparracats baixaven en direcció al pont de ferro de Flix, l’únic punt que permetia sortir de la ratera. Tanmateix, la retirada era ordenada, i els rostres dels soldats mostraven determinació; no estaven vençuts.
Des de la revora de dalt del serrat va poder fer-se càrrec de la situació de perill. Davant seu, pendents i cingles davallaven fins a Flix i la vall del riu. Si l’enemic ocupava aquella balconada, podria bombardejar i massacrar les tropes concentrades a l’espera de passar el riu. Estava clar que caldria resistir per facilitar la retirada. Va arribar al camp atrinxerat de Raimats. Era una zona geoestratègica, alta i a la vegada amb pendents suaus, l’únic lloc per on l’enemic podia arribar als crestalls acarats a l’Ebre. Els enginyers republicans havien establert una defensa en profunditat, dues línies de trinxeres amb fortins de formigó. Raimats era la clau de volta de la línia fortificada que s’estenia des d’Ascó a Riba-roja.
L’Emili va mirar d’aixoplugar-se en un refugi on hi havia un oficial i un soldat amb un telèfon. Tota la zona tenia un aspecte tètric a causa dels bombardeigs. Els bosquets de pins i les oliveres dels bancals s’havien cremat, encara hi havia brases i la sentor de socarrim dominava per sobre de la flaire de terra mullada. Altrament, els nombrosos embuts de les bombes de l’aviació demostraven que els feixistes s’havien acarnissat en aquella zona.
L’oficial, un tinent de transmissions, va ser explícit:
—Vingui cap aquí, sergent, que arriba just a l’hora del ball...
Encara no havia acabat la frase quan uns xiulets llunyans van fuetejar el silenci, i en pocs segons es van convertir en sorolls eixordadors, com si fossin locomotores; després van venir les explosions: una, dues, tres.... terribles espetecs que van aixecar guèisers de terra just cinc-cents metres davant seu. Passats trenta segons, va venir la segona andanada, i una tercera, i una quarta...
—Són els canons del 155, com a mínim disparen des de Vilalba. Des d’abans-d’ahir que ens tenen enfilats. Saben que aquest punt és important, i que si trenquen per aquí adeu XV Cos d’Exèrcit... Tingui, sergent, faci un xarrup d’anís que això va per llarg.
—Gràcies, tinent. Fa gaire que dura, això?
—No paren, ens estan tirant de tot: els Heinkels 111 ens bombardegen des de molt amunt, i després les cadenes han metrallat tota la zona amb els avionets de dues ales... També han vingut uns ocellots molt estranys amb les ales doblegades, que baixaven en picat i tiraven uns pepinos terribles. I a banda, els Schneider del 155... Però de moment les defenses aguanten.
—Sort en tenim que no tenen bons observatoris i que tiren a la babalà. Demà veurem què passa, els tindrem al damunt.
Cap a mitjanit van anar arribant els soldats de la 15a Brigada Mixta, que van prendre posicions. Tot i estar a les fosques, la distribució es va fer en ordre; el fred era intens i ara nevava amb una certa intensitat. L’Emili Galera va reconèixer la veu calmada del seu amic Carles Colomer, que donava ordres als soldats.
—Ei, Carles!
—Eh!! Emili? Emili? Què collons hi fas, aquí?
L’encontre amb en Carles va ser emotiu. Quan en Carles va acabar d’ubicar el seu escamot, a la segona línia de defensa, van anar a buscar aixopluc dins d’un dels fortins de formigó. El recambró era petit, i tenia les troneres tapades amb fustes i mantes per evitar que des de fora es veiés cap resplendor. A l’entrada, en un pot gros de llauna dos soldats assignats al lloc anaven cremant estelles i tronquets. Un parell de llums de ganxo il·luminaven màgicament l’estança.
El sergent Carles Colomer tenia trenta-nou anys, i era amic d’infància de l’Emili Galera. En començar la guerra s’havia incorporat voluntari a la Columna Macià-Companys, i com l’Emili va anar a parar a la XV Brigada Internacional, com a suboficial d’enllaç, perquè dominava l’anglès. En Carles era professor d’Història a l’Institut Escola; la seva dona, la Maria Puigdollers, treballava d’infermera al Clínic, i el fill del matrimoni, en Joanet, ja havia fet els catorze i ajudava en una fàbrica de material de guerra al carrer Badal.
—I doncs, Carles, quines ganes tenia de veure’t. Vaig poder saludar la Maria i en Joanet; no pateixis, estan bé. Per cert, que la Maria em va donar xarop per a les teves genives. —L’Emili va obrir el sarró i li va donar al Carles una ampolleta verda.
—Meravelles! Tinc un flegmó terrible. Abans de res, però, hi ha una cosa que t’haig d’explicar, no me la trec del cap. —Els ulls d’en Carles van espurnejar de manera enigmàtica.
—I doncs?
—Mira, fa dues setmanes ens van rellevar i vam anar a descansar a un lloc tranquil, a la vora de Riba-roja, uns vuit quilòmetres riu amunt, a tocar de l’esglesiola de Santa Magdalena de Berrús. El temple és del segon romànic o més aviat de transició, una obra dels templers de la comanda d’Ascó.
—Bon lloc per a un professor d’Història... i de segur que vas anar a donar-hi un cop d’ull, oi?
—Efectivament, hi vaig anar de dret. Estava buida, però no era prudent posar-hi gent perquè era un objectiu fàcilment identificable. Tenia uns arcs diafragmàtics preciosos, clarament apuntats. Hi havia uns quants forats a la coberta, a la banda de l’altar es veien destrosses i runa, i a fora, una mena de llosa grossa que semblava un altar i que ja es devia utilitzar a la nit dels temps. Bé, ja saps que tinc nas per a l’arqueologia... doncs just darrere del que quedava de l’altar de dins vaig veure un forat mig cobert de runa. En retirar les pedres la cavitat es va fer més practicable, i dins hi havia una mena de superfície plana parcialment tapada per la pols. Amb les mans vaig resseguir-la, i el nas no em va fallar: era una capseta de fusta. «Una lipsanoteca», vaig pensar.
—Una què?
—Sí, home, sí, una lipsanoteca, ja ho saps: les capses on, en consagrar una església, col·locaven relíquies o documents. En qualsevol cas, aquestes capsetes són més pròpies del període romànic que del primer gòtic. D’altra banda, els templers tenien una mena de fixació amb Santa Maria Magdalena, que no són pocs els que diuen que era la parella de Jesucrist.
—I suposo que vas obrir la peça, oi?
—Doncs sí, i mira tu mateix el que hi havia dins.
En Carles va obrir el sarró, va remenar i en va treure una capseta de fusta d’olivera ben conservada, amb tanca de bronze, que feia uns 15 per 6 centímetres. De dins en va agafar un petit pergamí enrotllat i l’hi va passar a l’Emili, que el va desplegar lentament i amb cura i el va acostar al llum de ganxo. Estava escrit en lletra minúscula carolíngia tardana. Va mig aclucar els ulls per llegir. Abans de ser policia havia treballat molts anys com a periodista de cultura, i no tenia gaires problemes per llegir el que fos...
—A veure, això està en llatí i diu: «Hic Maria Magdalena cum suis filiis et reliquiis domini nostri Iesu Christi in itinere finis montis serratae requieuit.» Això vol dir, si fa no fa, «Aquí va descansar Maria Magdalena amb els seus fills i amb les relíquies de nostre senyor Jesucrist de camí cap a les terres de Montserrat». Ostres...
—Doncs sí: ostres. Estic al·lucinant, Emili. Diria que això fa olor de... de...
—De Graal?
—Efectivament. Maria Magdalena i els seus fills, que potser eren els de Jesucrist, la relíquia, la muntanya de Montserrat... I el document és autèntic, no n’hi ha dubte.
L’Emili, astorat, mirava de fer-se càrrec de tot el que implicava aquell document. Les idees li venien al cap en torrentada.
—No, si al final potser Wagner tenia raó quan deia que el Montsalvatge era Montserrat... Encara tinc gravada al cervell la representació que del Parsifal van fer al Liceu. Recordo com si fos ara quan el pare m’hi va portar, el 31 de desembre del 1913: imagina’t jo, amb tretze anys, a la primera representació del Parsifal que van fer al Liceu... va ser impressionant.
—Doncs et ben juro, Emili, que quan acabi aquest desastre de guerra m’ocuparé del tema. Estic convençut que el Graal existeix, i el trobarem, no te’n càpiga cap dubte.
Barcelona, matinada del 13 de novembre de 1938
Teclejant amb els tacons, la Herta va sortir de l’Hotel Oriente i va enfilar el carrer d’Anselm Clavé. El soldat que hi havia de guàrdia a l’edifici del Govern Militar li va etzibar una floreta, i ella, sense fer-ne cas, en un moment es va plantar davant del número 9, la seu del consolat de Dinamarca. Va trucar al timbre i al cap de pocs segons un funcionari li va obrir la gran porta de ferro reixada.
—Senyora Martí?
—Jo mateixa. El senyor cònsol m’espera.
Tot i que era molt tard, el cònsol i el seu secretari encara estaven treballant. Barcelona era una capital complexa, i el consolat de Dinamarca era molt actiu. Halfdan Enberg, amb setanta-cinc anys, era el cònsol més veterà de Barcelona, exercia el càrrec des del 1907. Aquells dies tenia molta feina, i rarament tornava a la seva casa del carrer dels Santjoanistes abans de mitjanit. L’Enberg havia passat informació de tota mena a l’espionatge alemany. La Herta li tenia absoluta confiança, i estava segura que l’ajudaria a sortir-se’n.
El consolat ocupava un parell de pisos d’un pesant immoble de finals del XIX, amb un pati on mantenien un cotxe. L’Enberg estava mig amagat darrere d’una taula de roure americà farcida amb muntanyes d’expedients. Als extrems, dos grans canelobres de plata amb espelmes li permetien treballar durant les apagades. Les parets estaven cobertes amb prestatgeries plenes de llibres desordenats. Presidint l’estança hi havia un polsós quadre de Cristian X de Dinamarca i Islàndia. L’Enberg gaudia, encara, d’una imponent cabellera blanca; la seva cara prima, de galtes xuclades i nas esmolat, allotjava uns ullets blaus que van repassar la Herta. No es va aixecar per saludar, però li va dedicar un somriure ampli i franc.
—Senyora Martí, feia dies que patia per vostè. Estic assabentat de la terrible caiguda que va patir la xarxa d’espionatge dels nostres amics alemanys. Pel que m’han informat, hi va haver morts i els del SIM van intervenir un parell de pisos i una de les preades màquines Enigma. Ho lamento molt... tanmateix, m’alegro que vostè s’hagi salvat.
—Senyor cònsol, li agraeixo el seu suport, però just fa un moment la gent del SIM m’ha localitzat al Ritz i he hagut de fugir cames ajudeu-me. Lamento molt haver-lo destorbat, però la veritat és que no sé on anar i confio en la seva ajuda.
—Naturalment, maca; això és que algú ha parlat, ja sap que a les txeques afluixen la llengua al més valent. Però no pateixi, aquí s’hi podrà estar els dies que vulgui, sense sortir gaire, això sí. Tenim cambres al pis de dalt i, com sap, ja hem ajudat molta gent. Faré que li preparin un passaport danès i arranjarem el transport fins a la frontera francesa. Ara, el meu secretari l’acompanyarà al pis de dalt.
—No tinc paraules, senyor cònsol. Per cert, com està la seva filla? Vaig estar dos mesos amb l’Adi a Marsella abans de començar a treballar a Barcelona, i ja sap que som amigues.
—Sí, és clar. L’Adi és una bona noia, una catalana de cap a peus, que parla set idiomes i que ha estat portant la secretaria del SIFNE, la xarxa d’espies franquistes d’en Bertran i Musitu. Tanmateix, encara està amb aquell dropo d’en Josep Pla... Mare de Déu, no ha servit ni per fer d’espia. Van marxar de Marsella i es van instal·lar a Biarritz per entrar a territori del govern de Burgos. Pel que em diu ella, en Pla s’arramba molt als falangistes, s’està preparant per entrar a Barcelona i conspira tothora; es veu que vol fer-se càrrec de La Vanguardia. Quines ganes tinc de veure-la lluny d’aquest aprofitat... I a més a més hi ha el tema de la nena, de la Rose, pobra criatura...
—No perdi l’esperança, senyor Enberg, segur que l’Adi veurà la llum. Jo vaig estar vivint amb ells i entenc el que em diu.
—Doncs res més... I ara disculpi que me’n vagi, que avui he tingut un dia dur i jo ja estic una mica vell. —El cònsol va fer sonar una campaneta i el xofer es va presentar per portar-lo cap a casa.
La Herta es va estar un parell de dies al consolat danès, sense sortir, però no volia viure com un talp, i les tropes de Franco encara podien trigar setmanes o mesos a arribar a Barcelona. A més a més, ja estava farta de treballar per als nazis, als quals, al capdavall, menystenia profundament, i necessitava obrir horitzons. Havia de portar la iniciativa, i va optar per la via arriscada: audaces fortuna iuvat, la sort somriu als audaços.
El dia 22 de novembre, de bon matí, es va arribar fins al proper Hotel Oriente per trucar amb tranquil·litat a la seva amiga Adelina Evrasonh, una de les traductores del consolat soviètic. Totes dues havien compartit els avatars de la guerra i no poques aventures; de fet, la Herta com a periodista i l’Adelina com a traductora havien coincidit sovint en els esdeveniments de la capital catalana. Li va trucar a les vuit del matí, just abans que la noia sortís de casa cap a la feina.
—Adelina, soc jo. Escolta’m amb atenció, si us plau. Res és el que sembla. No diguis res i escolta.
—Maria? —L’Adelina no se’n sabia avenir. El dia abans li havien comunicat que una de les seves millors amigues a Barcelona era una agent hitleriana, i aquella trucada la va deixar muda.
—Vull parlar amb el teu cap per aclarir aquestes bestieses que s’estan dient sobre mi. Demà tornaré a trucar a la mateixa hora, i si hi està interessat podem mirar de quedar. —Tot seguit, i sense esperar resposta, la Herta va penjar el telèfon.
L’endemà la Herta va tornar a repetir l’operació, trucant ara des del bar Cosmos.
—Adelina?
—Hola, Maria. El meu cap diu que sí, que passis pel consolat demà a la tarda.
—D’acord. Gràcies, Adelina. —Ràpidament, i sense afegir res, la Herta va penjar el telèfon.
La Herta volia afrontar la trobada amb un mínim de garanties. Sabia que en Iuri Golubevi, àlies Armando, el jove que s’havia fet càrrec dels assumptes de l’NKVD (Comissariat del Poble per a Assumptes Interns) i del consolat soviètic, tenia despatx a l’últim pis de la Pedrera, a la mateixa oficina on havia estat el sinistre Erno Gerö, el delegat del Komintern i anterior cap de l’NKVD. Golubevi havia estat secretari de Gerö, i la Herta tenia informació sobre la seva activitat perquè l’espionatge alemany havia seguit la gent de l’NKVD.
En Iuri era un noi solitari que no es refiava de ningú, un costum molt sa atès que les purgues del camarada Stalin estaven a l’ordre del dia. Acostumava a baixar a esmorzar gairebé cada dia, cap a les onze del matí, a un cafè proper del carrer Claris que encara servia succedanis de cafè i magdalenes. En Iuri sempre es posava a la taula del fons, amb l’esquena contra la paret, per veure-les venir, i aprofitava per donar un cop d’ull als diaris. La Herta va estar alerta i va esperar l’hora. En Iuri no va fallar. La Herta va deixar passar un temps prudencial i va entrar al bar amb decisió, i fent un somriure al cambrer va anar de dret a seure a la taula d’en Iuri. El noi no va tenir temps de reaccionar, però tampoc va detectar cap perill; més aviat es va sentir sorprès, i d’altra banda la cara de la noia li era vagament familiar.
—Hola Iuri, soc la Maria Martí, bé, de fet la Herta Schumacher. Estigues quietet, perquè com et pots imaginar porto artilleria...
En Iuri va abaixar el diari i va mirar la noia per damunt les ulleres rodonetes. La Herta va assajar el seu millor somriure mentre li mostrava la bossa lleugerament oberta perquè pogués veure que la mà dreta, que amagava a l’interior, empunyava una petita però mortífera Walther PPK.
—Encantat de saludar-la, Fräulein Schumacher, i no pateixi, ja pot amagar això. Tots som companys de l’ofici, i ja ho sap, avui per vostè i demà per mi. Crec que havíem quedat demà, però no hi ha cap problema a veure’ns ara. Vostè dirà, soc tot orelles.
—M’agrada aquesta música, però ja sap que jo soc una pobra noia i haig de prendre les meves precaucions, i anar de dret al seu cau era una mica arriscat. Ja es pot imaginar el que necessito: entre el 9 i el 10 de novembre va caure la xarxa d’espionatge alemanya, i tant si s’ho creu com si no jo hi vaig ajudar. No m’agraden els nazis.
—Sí, és clar, però...
—Però paguen bé, i jo he quedat prou neta... Crec que ningú d’ells sospitarà de mi, i per tant puc mirar de reprendre els meus contactes amb la xarxa de l’Abwehr i amb els espanyols de la cinquena columna, els del SIFNE del senyor Bertran i Musitu.
—I quin benefici trauríem nosaltres del fet que vostè mantingui les seves activitats i els seus contactes?
—Naturalment, tindria informats els ruskis de coses i persones. El futur serà complicat, i jo em vull assegurar la jubilació. Per dir-ho d’una altra manera, m’estic oferint per fer d’agent doble a un preu raonable. I miri, com a penyora de les meves bones intencions, aquí té un llistat de col·laboradors del SIFNE a Barcelona i a Tarragona, i els enllaços que tenen a Perpinyà i Marsella. —La Herta va treure un sobre obert, i en Iuri el va agafar i li va donar un cop d’ull.
—Interessant... Però amb això que diu del doble joc ha de vigilar: ja sap com va acabar la Margaretha Geertruida...
—La Mata Hari? Sí, és clar, però no pateixi per mi. D’altra banda, ja sap que Berlín i Moscou, després de la comèdia de Munic, han començat a negociar un pacte fàctic de col·laboració: en Ribbentrop i en Molotov estan jugant la partida, i acabaran com a aliats. I si la guerra espanyola s’allarga encara riurem tots plegats; quan el caporal i el georgià es facin abraçades voldrà dir que nazis i estalinistes són aliats. Pobres republicans espanyols...
—Estem d’acord, Fräulein, m’interessa tot el que em pugui explicar del Reich, ara i en el futur, i siguem enemics o amics... però ja sap que nosaltres som humils proletaris i no podem pagar gaire. De moment vostè conservarà la vida, que ja és molt.
—Això vol dir que els pollosos del SIM, els de la policia política espanyola, no em molestaran? Vol dir que puc circular i que puc marxar del país sense traves?
—Justament, a partir d’ara vostè és com... com si no existís, la faré esborrar dels nostres arxius. Els contactes, si escau, i mentre sigui aquí, els farem de manera informal, sempre a través de la senyora Adelina Evrasonh. Marxi quan vulgui, i aprofiti mentre pugui: venen dies de caos, i com es pot imaginar el futur de la República espanyola és una qüestió de setmanes més que de mesos. Però no pateixi, que arribat el cas mantindrem el fil a través de la nostra xarxa de consolats i ambaixades d’Europa. A partir d’ara, per nosaltres el seu nom serà... Digui’l vostè mateixa...
—Doncs jo per vostès soc... Maria Magdalena, una dona que va saber enlluernar el Messies i encarrilar el penediment pels seus errors anteriors.
—Doncs quan Maria Magdalena truqui o es presenti a qualsevol de les nostres ambaixades tindrà la porta oberta. De tota manera, ja li anticipo que les que tindran prioritat seran les de Dinamarca, Suècia i Suïssa, països que probablement es mantindran neutrals passi el que passi. Qualsevol teletip que arribi signat per Maria Magdalena arribarà allà on ha d’arribar... Li sembla bé?
—Perfecte. Ha estat un plaer, Iuri. M’agraden els homes com vostè, amb les idees clares. Per cert, a mi sempre em podran trobar —amb temps, això sí— enviant un missatge o un telegrama al gerent de l’hotel Orotava de Santa Cruz de Tenerife. És un vell amic, i hi mantinc contacte telefònic regular. Moltes gràcies per tot, ha estat molt amable. Do svidaniya.
—Gràcies a vostè, Fräulein, tant de bo tinguéssim temps per fer unes copetes de xampany... Confio que en un moment o altre ens tornarem a trobar. Salut i revolució.
La Herta va decidir sortir de Barcelona com més aviat millor. En poc menys d’una setmana, l’Adelina Evrasonh li va subministrar salconduits diversos, cartilles de racionament i un passaport de seguretat que l’acreditava com a tècnica d’infermeria soviètica. Al seu torn, el consolat de Dinamarca li va donar un passaport danès. Sobre el paper, no havia de tenir cap problema per sortir del país, però la Herta es va estimar més utilitzar les xarxes del SIFNE per passar a França, ja que volia mantenir el seu estatus com a espia del Reich i els alemanys no n’havien de fer res de les seves relacions amb els danesos, ni òbviament amb els soviètics.
El dimecres 30 de novembre de 1938 la Herta es va posar en marxa. A les set del matí va agafar els Ferrocarrils Catalans a la plaça d’Espanya. La línia de Manresa i Guardiola funcionava de manera correcta, els sindicats la gestionaven amb eficàcia. A les set del vespre, amb un fred terrible, va arribar a Guardiola de Berga, i encara va poder continuar fins a la Pobla de Lillet, on va fer nit a la Fonda d’Espanya. Allà va contactar amb passadors del SIFNE, que des de Castellar de n’Hug la van conduir fins a la collada de Toses, i des d’allà, travessant boscos i pendents nevats, van guanyar la frontera francesa. Des de Sallagosa, amb el trenet groc primer i amb la SNCF des de Prada, va arribar Perpinyà; el 4 d’octubre era a Marsella, i el 7, a Berlín.
La Herta es va presentar davant el ministre d’Afers Exteriors, Joachim von Ribbentrop, el successor de Konstantin von Neurath, que era qui li havia encomanat la missió a Espanya. Durant uns quants dies es va sotmetre a un exhaustiu interrogatori per explicar fil per randa les seves activitats a la rereguarda republicana. També va haver de relatar tot el que li havia passat a Heinrich Himmler, molt interessat en la darrera missió en què havia participat la Herta, per recuperar un significatiu llibre jueu, un Zohar escrit a Barcelona al segle XIII. L’intent havia fracassat, però la Herta va haver de precisar-ne tots i cadascun dels detalls, va deixar clar que la responsabilitat no havia estat seva, i que l’operació fallida s’havia d’imputar als responsables de l’Abwehr a Barcelona. Tanmateix, va explicar que els agents alemanys havien lluitat heroicament i que abans d’entregar el llibre dels jueus als bolxevics el van enviar al fons del mar. Així el fracàs es va presentar, al capdavall, com una victòria, ja que s’havia aconseguit destruir una peça important del patrimoni cultural jueu. A Himmler, que imputessin els errors de l’operació als homes d’en Canaris, els de l’Abwehr, ja li estava bé en la mesura que això reforçava la seva imprescindibilitat davant Hitler.
El 26 de gener va acabar de redactar els darrers informes; era el moment d’agafar unes vacances. Just al final d’aquell dia les emissores de ràdio anunciaven, amb tot luxe de detalls, que Barcelona havia estat conquerida per les forces feixistes.
14-16 de novembre de 1938. Raimats, la Fatarella
A les trinxeres de Raimats la nit es va fer llarga. La neu, tot i que de manera feble, no va deixar de caure, el fred els arribava fins al moll de l’os. Els soldadets dormien en grups de tres o de quatre, arrambats, amb una manta a terra i les altres dues o tres al damunt. A les set de la matinada van tornar a tronar els projectils del 155, esqueixant el cel amb udols monstruosos. Aquesta vegada passaven de llarg, i esclataven gairebé a l’extrem de la serra. L’Emili va continuar dormisquejant dins del fortí, però en Carles es va aixecar neguitós. De fet, mai havia deixat del ser el professor de l’Institut Escola que patia pels seus alumnes, i que ara es preocupava pels seus soldadets. Va sortir a la trinxera exterior. Els guàrdies eren al seu lloc, i els soldats capcinejaven tot retardant el moment d’aixecar-se. El cerç bufava suau però gelava l’ànima.
—Amunt, nois, i ja ho sabeu: a rentar-vos, a afaitar-vos i raspallar-vos les dents, que els de l’Exèrcit Popular som gent neta. I si avui hem de palmar aquí, si més no, que estiguem presentables.