Índice

 

 

Portada

Projecte Iaia

«Estúpida i golafre»

Una visita del metge

«Ens importa?»

El Projecte Iaia

Una corona per a en Harry Rowe

Estadístiques

La flor de la joventut

Un accident

El malson d’en Nicholas

El seu dret i deure democràtic

Bonnington Road, baluard de la democràcia

Derrota

Màxim impacte

Per una incidència tècnica…

Les vuit en punt

Truites i ous

Un somni terrible de debò...

Sorbet de préssec i plomes

Gairebé dos quarts de tres

«Han trobat una plaça…»

Una trucada

Coi de manaire

Ja ho sabeu…

Només li he dit

La Sophie s’ho pensa

Чем дальше в лес, тем больше

Parestèsia

Baralles horribles

«És broma?»

Un cafè

Ivan!

Què…

Любовь не картошка, не выбросишь в окошко

Foguera

Suspens

«Se’n podria dir xantatge»

Escac i mat

Avisa l’Ivan

Tornar a casa amb el gall mort

Tot de canvis

Deures

Porcs

Galetes de fruita seca

Feina lenta i trista

No, ho diguis, Tanya

«Em sembla que no vull que em salvin…»

Un altre Projecte Iaia

El moneder

Plomes al forn

T’està sortint un refredat

Ostatge del destí

Un boc expiatori

Uns quants dies al llit

Les últimes coses

«Desperta’t, va»

Recaiguda

Encara no és morta

Ves a dir-l’hi

Molt d’hora al matí

Cara de funeral

Marfil clar

Gaudir del descans

Una copa de gelat

Veure en Sherlock Holmes

Camarada

Promoció

Sobre aquest libro

Camarada

Crèdits

 

Si te ha gustado

Projecte Iaia

te queremos recomendar

Ollis

de Ingunn Thon

 

L’Ollis és al lavabo amb els ulls tancats davant de la pica, una mica inclinada endavant. Se li veuen les dents perquè ha obert la boca, com quan un somriu, per poder-se-les rentar bé. Obre una mica un ull i aleshores es veu al mirall: la cara pàl·lida, les dents del davant un xic separades, aquells cabells esbullats de color rosa… En realitat, té els cabells clars, ella; el rosa és el resultat d’un dels seus experiments, un experiment que no havia anat del tot com se suposava que hauria d’haver anat.

Té deu anys, l’Ollis, i és incapaç de dormir amb la porta tancada o de saltar d’un gronxador quan encara no s’ha aturat del tot. Però sap com fer-se una mena de màquina per rentar-se les dents amb una batedora manual de les antigues, amb dues varetes, la rodeta dentada i la seva manovella. L’Ollis les sap fer, aquestes coses, i, com que les sap fer, les fa, així que ha enretirat les varetes de la batedora i al seu lloc hi ha plantat dos raspalls de dents. No és ben bé com un raspall de dents elèctric, perquè, naturalment, perquè funcioni s’ha de fer girar la manovella, però, quan ho fa, els dos raspalls de dents giren, com dues hèlixs, i li deixen les dents ben netes, tant per la banda del davant com per la del darrere. De fet, queden tan netes que el dentista amb prou feines s’ho creu.

Quan ha acabat escup a la pica i deixa el raspall de dents doble al seu lloc. Surt del lavabo i enfila el passadís. Passa per davant de la porta amb el rètol petitet de ceràmica blava; «Elisabeth», hi diu. És l’habitació de la mare. Després, passa per davant del dormitori del seu germà petit; a la porta hi ha tres lletres de color gris clar i flonges com coixins: I-A-N. Tot seguit, passa per davant de la seva habitació. En realitat, el nom de l’Ollis és tan i tan llarg que no només omple tota la porta, sinó que també guarneix un trosset del marc i un trosset de paret. Les lletres estan fetes amb clips d’oficina de colors diferents. Oda Lise Louise Inger Sonja Haalsen, diuen les lletres fetes de clips. I és que aquell és el seu nom de debò. Però gairebé no ho sap ningú, això, i al poble tothom li diu Ollis i prou.

Quan arriba a les escales, les comença a baixar i s’hi troba la mare, que puja corrents. Va ser ella, qui li va voler posar aquell nom tan llarg. En realitat, són cinc noms, i tots són noms de dones importants de la història de Noruega. A la mare li interessen, aquesta mena de coses.

La veu pujar decidida, amb l’Ian a coll i el barnús vermell obert.

—Bon dia! —li diu la mare. Gairebé ensopega amb el barnús, que li arriba a terra—. Ostres! —exclama, i s’afanya a agafar-se a la barana.

L’Ollis se la mira amb les celles alçades.

—Ja ho veus, Ollis! —li diu llavors, i li atansa l’Ian. Quan ella l’agafa a coll, la mare es lliga el barnús al voltant de la cintura molsuda i afegeix:— No dono l’abast, saps?

L’Ian només té cinc mesos. Això vol dir que, en certa manera, encara està a mig fer.

I és que, més que una persona, sembla una coseta, una coseta que es passa el dia menjant, plorant i tirant-se pets. Així i tot, a l’Ollis li agrada, l’Ian. Té plans per a ell, a més. Quan sigui una mica més gran, pensa fer-ne un bon inventor. Potser no tan bo com ella, però serà un inventor dels bons, també, i junts formaran una mena de Dream Team d’inventors, els Haalsen & Haalsen. I potser fins i tot guanyaran algun premi a Alemanya, a la Xina, o a qualsevol altre país on donin premis als inventors. És clar que tot això trigarà una mica a passar, perquè, de moment, l’Ian només és aquella mena de coseta que l’únic que sap fer és menjar, plorar i tirar-se pets, i serà així durant un temps.

—Ja el canvio jo, si vols —diu l’Ollis a la mare, mentre fa mitja volta per tornar-se’n escales amunt.

—No cal, no… —diu ella. Després torna a agafar el menut i afegeix:— M’has ajudat molt, darrerament.

Mentre parla, la mare li esborrifa els cabells amb els dits i els hi deixa encara més esbullats que abans.

—Va, baixa i esmorza una mica —diu després, mentre puja els graons que li falten per arribar al pis de dalt.

L’Ollis es queda allà dreta a mitja escala i abaixa la mirada cap al passadís que du a la cuina. Des d’allà on és, se sent un dring de tasses i gots i algú que taral·leja fluixet, també.

L’Einar és el pare de l’Ian. Va venir a viure a casa amb ells just després de Cap d’Any. L’Ollis no en sap gran cosa, d’ell, a part del fet que sovint es posa vermell perquè és al·lèrgic a tot i que li encanta endreçar. Una altra cosa que fa tot sovint és agafar l’Ian a coll. Llavors l’aixeca enlaire i comença: «Qui soc jo, eh? El papa! Pa-pa…»

I, quan l’Einar comença així, l’Ollis el troba tan ruc que marxa per no haver-lo de veure. Ell li diu que, si vol, ella també pot dir-li papa, o pare. Però allò no té cap sentit. Ella ja en té un, de pare. Es diu Borge, i a l’Ollis li agrada dir que en Borge és el «seu» Borge. El seu Borge, però, mai no ha viscut a casa amb ella i amb la mare.

«Comptaré fins a cinc», pensa. «Si sento riure l’Einar abans que arribi a cinc, no penso entrar a la cuina. Un. Dos. Tres…»

L’Ollis estira el coll i para l’orella, ben concentrada. Però l’únic que sent és la remor d’aigua corrent i la mare, que diu coses a l’Ian a cau d’orella. Quatre. Quatre i mig. Quatre i tres quarts… L’Ollis alça la vista cap al pis de dalt. Cinc. Ni un riure, s’ha sentit. Llavors deixa anar un sospir i continua baixant les escales gairebé picant de peus a terra; després enfila el passadís i entra a la cuina.

—Hola, Ollis! Vols un bunyolis?

L’Einar agita un cistell ple de bunyols com si fos un sonall. L’Ollis hauria volgut fer mitja volta i marxar, però sap que alguna cosa ha de menjar. Fa que no amb el cap a poc a poc i s’asseu a taula. L’Einar fa un somriure que l’Ollis troba exagerat, i és que ara la boca amb prou feines li cap entre la barbeta i el nas. Com de costum, té els vidres de les ulleres farcits de taques de greix diminutes i fa una olor estranya, una olor que és una mena de barreja de repel·lent de mosquits i de cafè. Però l’olor de cafè que fa l’Einar no és pas aquella tan bona del cafè en pols de les llaunes acabades d’obrir, sinó que és més aviat rància, com la que se sent quan algú s’oblida de beure’s el cafè i deixa la tassa al taulell de la cuina un munt d’hores. L’Einar fa una ganyota que segur que ell es pensa que fa gràcia i empeny el cistell cap a l’Ollis; l’hi deixa tan a prop que ella s’ha de tirar enrere perquè els bunyols no se li encastin a la cara.

—I què, màgica Ollis? Res de bunyolis, avui?

Ella fa que no amb el cap altra vegada, s’estira una mica i agafa una llesca de pa.

—Entesos, doncs. N’hi haurà més per a mi —diu l’Einar, i torna a riure amb aquell riure de babau que té. I és que les rialletes de l’Einar sonen com un cloc-cloc de gallina i són massa agudes, com si qui rigués fos una senyora. «Què fa, la mare, que no ve?», pensa l’Ollis, amb els ulls clavats a la porta de la cuina.

—Què faràs avui? —li pregunta llavors l’Einar—. Has d’aprofitar que és cap de setmana, eh?

L’Ollis arronsa una mica les espatlles i agafa el formatge. Tot seguit se’n talla un parell de trossos tan de pressa com pot.

—Cap de setmana, Ollis! Seràs una dona lliure durant dooos dies sencers! —insisteix l’Einar, i tamborina un moment amb els dits sobre la taula. Ella no suporta que ell li digui «dona». Però si només té deu anys! És una nena, i no una dona! Es mor de ganes d’alçar els ulls al cel, de mirar-se’l amb les celles ben arrufades… o qualsevol cosa que el faci callar d’una vegada. Si s’hi atrevís, agafaria la llesca de pa amb formatge i marxaria a una altra banda, però no gosa fer-ho, allò, i es queda allà asseguda on és. Ara! Per fi sent que s’obre la porta del lavabo! Poc després sent la mare baixar les escales i enfilar el passadís amb aquell caminar enèrgic tan seu. Quan entra a la cuina amb l’Ian a coll, dona tota la volta a la taula i fa un petó a l’Einar. Aleshores ell torna a riure amb aquella rialleta ridícula que sembla de senyora.

—Qui soc jo? El pa-pa… —diu després l’Einar, i es mira l’Ian amb un somriure d’aquells que amb prou feines li caben a la cara.

Aleshores a l’Ollis se li omple el pit de boira, i és una boira tan espessa que se li escampa entre coll i panxa i no deixa lliure ni un racó. I, llavors, al pit de l’Ollis amb prou feines hi queda espai per als pulmons i gairebé no pot respirar.

—Marxo —diu, i va cap al passadís.

—Au, adeu! —contesta la mare, amb veu alegre.

Quan arriba al moble del rebedor, l’Ollis es posa les botes de goma i després agafa l’anorac vermell i la motxilla grisa d’una revolada. Després, s’atura un moment. A la part de dins de la tapa hi diu: «Meinig Borge». Probablement, aquella motxilla li van donar a en Borge, el seu Borge, mentre feia el servei militar. Tal com acostuma a fer, l’Ollis passa una mà per damunt el nom del seu pare. Tot seguit, tanca bé la motxilla i surt a fora.

Per a en Boris

«Estúpida i golafre…»

Una visita del metge

El metge s’ho estava passant malament, amb la família Harris. Ja havia anat força sovint a casa seva, és clar. Feia anys que n’era el metge de capçalera. Els havia vist bramar amb la cara vermella al bressol, o gratar-se tot moixos els granets de la varicel·la o tossir de mala manera en un bany ple de vapor. Però no els havia vist mai tots junts en una habitació, i sans.

El soroll era horrorós. Les quatre criatures, dues nenes i dos nens, seien al voltant de la taula de la cuina endrapant com llops. Sovint se sentien rascades de ganivets i grinyols de forquilles. Tots els plats repicaven damunt la taula. Eren tots, va descobrir el metge després de reflexionar perplex un moment, peces amb tara que havien sortit malament del forn i es venien molt barates al mercat. Semblava que els infants no s’adonaven del xivarri, o del fet que tots els seus plats trontollaven terriblement. Seien allà, inclinats a sobre els plats, menjant molt de pressa. L’última salsitxa del gran, punxada amb massa força, va sortir giravoltant del plat i va anar a parar a terra, i el nen es va llançar en picat per tornar-hi a clavar la forquilla.

—No cal que mateu el menjar. Ja és mort.

La bella Natasha Dolgorova parlava, despectiva i distant, sense deixar de recolzar-se a l’armari on hi havia l’escalfador.

El metge va sospirar. «No diríeu mai que era la mare d’aquelles criatures», va pensar. Actuava com si no tinguessin res a veure amb ella, com si fos una mena d’error terrible, tota la canalla que li omplia la casa; com si la teulada de la casa del costat hagués sortit volant durant la nit i ella, una dona sense fills exòtica i elegant, s’hagués vist obligada a tenir-ne cura de manera excepcional.

—Ni tampoc està enverinat. Per tant, no cal que l’escopiu al plat.

—És que hi ha un tendrum!

—Xxxt!

Va xiular amb tanta fúria que el metge va fer un bot. Cap dels infants no s’hi va fixar gens ni mica. El doctor es va afanyar a continuar emplenant l’imprès que tenia al davant.

—Osteoartritis —va murmurar, mentre gargotejava en un altre espai en blanc—. Afectació de l’articulació metacarpofalàngica que causa una característica subluxació volar i desviació ulnar de les falanges…

—Què?

En Henry Harris, el pare de les criatures, enfonsat en la penombra al costat del verdurer, de cop i volta semblava profundament recelós.

—Ha dit que la teva mare és vella i té els dits torts.

—Ah.

—Canvis degeneratius a la còclea…

—I que es torna sorda.

—D’acord.

—Deficiències en la funció dels teixits cerebrals amb deteriorament concomitant del funcionament cognitiu…

—I estúpida, també.

—Natasha!

—Xxxt!

El metge va mantenir el cap ben baix.

—Encara està prou espavilada per ser la primera a agafar el diari cada matí —va dir la Sophie.

—Què hi ha en un diari que t’interessi? —va preguntar la Natasha a la seva filla gran.

—Coses. Coses per a projectes. Qualsevol cosa que trobi.

—A la Sophie i a mi ens interessa tot —va dir el noi gran—. Ara fem ciències socials. Delictes, violència, corrupció policial i protecció del consumidor, relacions racials, índex de suïcidis, estadístiques per sexe…

—Xxxt! —La Natasha Dolgorova va bufar al seu fill gran, que, somrient, es va apartar amb un gest els rínxols foscos i va continuar sucant pa al quètxup com si res.— Projectes! Bah! Però què fan en aquesta escola! Us trauré d’allà! Projectes!

—Pel que tinc entès, no hi ha problemes ambulatoris concrets.

—La vella gandula encara pot caminar, sí. Quan té gana de debò.

El metge va fer una ganyota.

—Més aviat arrossega els peus, de fet —va dir la Sophie.

—Bé, això és perquè em va prendre les sabatilles d’estar per casa —va explicar en Henry Harris al metge amb to afligit—. Són uns quants números massa grans per a ella.

—La ingesta d’aliments?

—Aquella dona és capaç de menjar qualsevol cosa.

La profunditat del menyspreu de la Natasha era inconfusible.

—És veritat —va haver de reconèixer en Henry Harris.

Шила в мешке не утаишь

—Què? Què ha dit? Pare, què acaba de dir? Què ha dit?

El pànic era tradicional. Les màximes de la Natasha tenien fama de terribles.

De vegades a en Henry li semblava que l’únic que la seva dona s’havia endut quan havia travessat un continent gelat per venir a viure a l’oest era un repertori aparentment inesgotable de proverbis de mal averany.

—Què és el que ha dit, pare?

—Res.

—Au, va, pare!

En Henry Harris va deixar caure el cap, avergonyit, i va traduir:

—No pots amagar estaques de ferro esmolades en bosses de roba suau.