ITINERARI 1. El Montsià i el Baix Ebre

  ALCANAR

  La noieta d’Alcanar

  LES CASES D’ALCANAR

  James DeWolf, el corsari americà

  PIRATERIA VS. CORSARISME

  SANT CARLES DE LA RÀPITA

  Una ràbita contra els vikings

  Les monges abandonen la vila

  EL POBLENOU DEL DELTA

  Scarincio

  AMPOSTA

  El port més desitjat pels pirates

  Tancant la porta del riu

  MOROS A LA COSTA!

  SANT JAUME D’ENVEJA

  Vikings a la Mediterrània?

  ELS VIKINGS

  DELTEBRE

  Emboscada pirata

  Torre de l’Àngel Custodi, porta del Delta

 ALCANAR

La noieta d’Alcanar 

La vila d’Alcanar està situada a mig camí entre dues poblacions, Tortosa i Peníscola, que en aquelles èpoques de ràtzies pirates es mantenien constantment alerta i intercanviaven avisos de perill. De fet, només es té notícia d’un desembarcament barbaresc a les platges d’Alcanar. I devia ser aquell únic atac, el del 30 de juliol de 1504, el que va originar la llegenda.

Cada migdia, la noieta de can Refàs portava el dinar al seu pare, que era pescador i es feia a la mar de matinada.

Aquell dia va arribar a la platja en el moment en què els pirates saltaven a terra.

La van fer captiva i se la van endur cap a Barbaria. Però abans d’atracar, molt a prop de la costa, el vaixell pirata va naufragar, i la noieta de can Refàs va aconseguir arribar a la platja nedant.

El servent d’un gran senyor, en veure aquella nàufraga tan bonica, la va recollir i l’hi va portar al seu amo, que no va dubtar a confinar-la al seu harem i convertir-la en una de les seves concubines.

Durant molts anys, la noieta d’Alcanar va viure captiva, però quan ja era una dona gran i poc vigilada pels eunucs del seu amo va trobar l’ocasió de fugir i, amagada a la bodega d’una nau de mercaders, va aconseguir creuar la mar.

Una nit d’estiu, va desembarcar en una platja. Quan es va fer de dia, la pobra dona va anar reconeixent de mica en mica aquell indret: era el mateix lloc on havia estat raptada molts anys enrere. Aleshores va adquirir consciència de la seva tragèdia i va embogir de sobte.

Des d’aquell moment, els canareus es van acostumar a veure aquella anciana bruta, espellifada i trista que rondava pel poble demanant almoina.

Ningú va reconèixer la noieta de can Refàs.

 LES CASES D’ALCANAR

James DeWolf, el corsari americà 

A la costa del Montsià s’explica una història poc versemblant: el desembarcament a les Cases d’Alcanar del corsari americà James DeWolf.

Segons aquesta curiosa llegenda, el vaixell de DeWolf va embarrancar al petit nucli marítim fugint de l’Armada britànica. Un cop a terra, els corsaris van remuntar el riu Sénia, frontera natural entre Catalunya i València, carregant un valuós tresor que seria amagat, segons sembla, a un edifici emblemàtic de la població: l’anomenat Molí de la Vella.

Després de totes aquestes peripècies, només dos membres de la tripulació van aconseguir escapar-se. Un d’ells, el primer oficial, va guardar gelosament el mapa del tresor, però mai va poder anar-lo a buscar. Anys més tard el document hauria estat trobat entre les runes d’un antic mas, però el tresor mai no va aparèixer.

Explicada la llegenda, la història sembla desmentir cap possibilitat que sigui certa.

James DeWolf era membre d’una família de corsaris i traficants d’esclaus de Rhode Island. Tot i que aquest estat americà va prohibir l’execrable comerç humà l’any 1787, la família DeWolf va seguir finançant els viatges de James, que capitanejava el vaixell negrer Polly. Amb els diners guanyats, el corsari va comprar i explotar, amb mà d’obra esclava, plantacions de cafè i de sucre a Cuba. Això, però, no li va impedir ser senador dels Estats Units d’Americà.

Va morir sent el segon home més ric del país.

PIRATERIA VS. CORSARISME 

Tot i que se solen utilitzar com a sinònims, els dos termes no signifiquen el mateix.

El pirata (del grec peiratès, «emprenedor») portava a terme una activitat exclusivament econòmica, en benefici propi. L’objectiu era aconseguir botins i captius que venia com a esclaus o bescanviava per rescats. Era, doncs, un bandoler marítim. I si se l’enxampava, se l’executava, habitualment penjant-lo a la seva pròpia embarcació.

El corsari (del llatí cursus, «carrera») corsejava sota l’empara d’un govern. Les seves agressions s’adreçaven tan sols als vaixells de països enemics, amb l’obligació de respectar els compatriotes i els països neutrals. Era un instrument auxiliar de l’exèrcit per afeblir econòmicament els rivals. Adquiria reconeixement i honors, i si era capturat tenia dret a ser tractat com a presoner de guerra.

En la història de la Mediterrània van existir pocs pirates «purs». La majoria eren corsaris.

Però tant els uns com els altres feien servir les mateixes tàctiques, amb les mateixes conseqüències: abordatges, ràtzies, pillatge, botins, captius… Des del punt de vista de les víctimes no hi havia gaire diferència!

Anar en cors sovint significava exercir la pirateria: eren assaltats aquells que la llei prohibia, bé per extreure’n profit econòmic, bé perquè, a alta mar, no havien arribat notícies de tractats de pau. D’altra banda, no era infreqüent que els mercaders «honestos» practiquessin també actes piràtics.

Tant el cors com la pirateria es podien fer de manera artesanal (com una empresa privada, mobilitzant un petit nombre de persones) o a gran escala (utilitzant una gran armada).

 SANT CARLES DE LA RÀPITA

Una ràbita contra els vikings 

A mitjans del segle IX, un inesperat flagell va caure sobre les costes de la península: els vikings.

Per defensar-se’n, l’emir de Còrdova va armar un estol i va fer construir un gran nombre de ràbites al llarg de les costes. Les ràbites (de l’àrab ribāṭ, «hostal») eren edificis religiosos fortificats, amb una alta torre de guaita, que servien per protegir el territori i refugiar la població. Estaven defensades pels ghazis, els guerrers sants musulmans de vida ascètica, que, de manera voluntària, es constituïen en milícia ciutadana al servei de la comunitat.

La ràbita de Kaški (actualment Sant Carles de la Ràpita) es va crear per a la vigilància i defensa de la desembocadura de l’Ebre.

Les monges abandonen la vila 

L’any 1290, al monestir benedictí del castell de la Ràpita (que era l’antic ribāṭ,) es va establir una comunitat femenina. Les monges hospitaleres vivien d’almoines en un indret desèrtic que sovint era atacat pels pirates. Va ser per aquest motiu que el 1327 van decidir posar-se sota la protecció reial.

De poc els va servir: el 3 de novembre de 1439 van ser espoliades per un comandant de la flota d’Alfons el Magnànim!

Segons el document de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona:

Al llarg de tot el segle XVI l’indret va patir diverses incursions de pirates barbarescos i turcs, la qual cosa va acabar provocant-ne l’abandonament. Les monges rapitenques es van traslladar a Tortosa l’any 1579.

 EL POBLENOU DEL DELTA

Scarincio 

El Poblenou del Delta és una localitat del municipi d’Amposta creada l’any 1956, la qual cosa no significa que els corsaris no poguessin passejar-se pel davant d’aquelles costes. A finals de l’edat mitjana eren els qui provenien de potències italianes, com ara Gènova o Pisa, els qui atacaven la zona.

Battista Aicardo era de Porto Maurizio, a la regió de la Ligúria, i com que les seves activitats no es podien considerar gaire honorables per no comprometre la família es va fer anomenar amb un àlies: Scarincio.

Amb la seva galera va atacar una pila de vegades les embarcacions mercants que navegaven per la Mediterrània, cosa que va provocar que gairebé tots els països es queixessin a la República de Gènova, al servei de la qual militava.

L’any 1457 la galera de Scarincio va causar greus danys en aigües de la desembocadura de l’Ebre. I un parell d’anys més tard hi va tornar.

El 1462 rondava per la zona, en aquesta ocasió comandant quatre galeres. Al mes de febrer va capturar una nau que carregava al port dels Alfacs, i aquell mateix estiu es va presentar davant el Grau de València. Els mercaders valencians es van posar alerta immediatament, i aleshores el corsari va donar prova de bona voluntat explicant-los que a Barbaria s’estaven armant quinze o setze fustes per atemptar contra les costes de la Corona. El fet que es tractava d’una predisposició il·lusòria el demostra la carta enviada des de Tortosa a la Diputació del General (l’actual Generalitat de Catalunya) el 23 de juny de 1462:

La relació del corsari amb el noble Bernat de Requesens era deguda al fet que durant la guerra civil catalana (1462-1472), entre la Generalitat i el comte de Barcelona, Joan II, tots dos eren al bàndol reial.

Però en aquells dies a Scarincio el va abandonar la sort: va ser pres pels catalans i condemnat a mort per pirata.

El van executar l’any 1465.

Un carrer de la seva ciutat natal en porta el nom.

 AMPOSTA

El port més desitjat pels pirates 

A finals de l’edat mitjana els Alfacs, el port natural més gran d’Europa, estava força desprotegit. El seu sistema defensiu es limitava a tres torres de guaita: la de la Guardiola, la de la Ràpita i la d’Oliver. Per aquest motiu era utilitzat pels pirates com a base logística: s’hi podien aturar a descansar, a arranjar les embarcacions o a fer aiguada, és a dir, proveir-se d’aigua dolça. A més a més, constituïa un dels principals nuclis d’avituallament de la comarca, no solament perquè era un centre distribuïdor del comerç i la riquesa generats a la propera ciutat de Tortosa, sinó també perquè proporcionava moltes oportunitats de saqueig: els ramats, els pescadors, les embarcacions de les salines… D’aquí l’obsessiva atracció dels pirates pel que ells mateixos anomenaven el Cap d’Or.

Si durant l’alta edat mitjana havien estat els italians, després van ser els barbarescos i fins i tot els corsaris catalans o valencians els qui la van atacar, la van saquejar i en van capturar naus i veïns.

A la vista de tot això, el rei Felip II va decidir fortificar els Alfacs amb noves torres: la de Sant Joan, la de l’Aluet, a la punta de la Banya, i la del Carregador. Però els pirates no estaven disposats a facilitar les coses: tantes vegades com s’iniciaven les obres, tantes venien amb les seves galeres i galiotes i les desbarataven.

La torre de Sant Joan va ser destrossada el 1568, i la de l’Aluet el 1580, quan encara no tenia més de quatre o cinc metres d’alçada. En aquest cas, a més, van matar uns quants paletes i defensors, per la qual cosa les autoritats van sol·licitar que mentre duressin les obres se’ls protegís amb quatre o cinc galeres.

Debades. Els pirates van seguir enderrocant les torres.

Després d’uns quants intents de reiniciar-ne la construcció, el projecte es va deixar córrer.

La torre del Carregador ni tan sols es va començar.

Tancant la porta del riu 

Les que sí que van tenir un paper important en la defensa d’Amposta van ser les torres del riu.

Al segle XVI la vila va anar perdent població de mica en mica a causa dels atacs dels pirates que remuntaven l’Ebre amb les seves naus. La primera ràtzia d’aquest tipus de què es té notícia és la de l’estiu de 1521, quan les quatre galeres comandades per Barba-rossa es van endur uns cent cinquanta captius. Per aquest motiu eren tan importants les torres fortalesa: perquè configuraven, al voltant de l’eix fluvial, un complex sistema de línies de defensa. El seu objectiu era vigilar la desembocadura de l’Ebre i controlar el trànsit per les seves aigües.

La torre de la Carrova estava situada front per front de la torre de Campredó, a l’altre costat del riu, just on hi havia l’antic estuari. Segons la tradició, estaven unides per una cadena que en cas de perill s’alçava per impedir la navegació. És difícil de creure, perquè la distància entre les torres bessones és de més d’un quilòmetre i mig…

El que sí que és cert és que aquestes sòlides defenses no van pas descoratjar els pirates, que l’any 1540 van remuntar la riba del riu a peu al llarg de dues llegües i es van plantar a la vila d’Amposta, la van saquejar i es van endur un grapat de captius tal «que en tota ella no han quedat set o vuit ànimes».

Després, es van quedar al port dels Alfacs durant tres setmanes negociant rescats. I van acabar per emportar-se vint-i-tres ampostins que no van poder ser recuperats.

MOROS A LA COSTA! 

La major part dels pirates que van atacar les costes catalanes durant segles eren musulmans. Entre altres coses perquè molts d’ells actuaven, a mig camí del corsarisme, en una guerra santa contra els cristians europeus.

Els llibres, els documents, les cartes de l’època, i per descomptat les obres de ficció, les llegendes, les cançons i la majoria de manifestacions folklòriques, estan plenes de paraules per definir-los: barbarescos, algerians, mahometans, sarraïns, agarens, infidels…

Però, sobretot, moros.

En contra del que algunes persones creuen, la paraula «moro» no és despectiva. Era el nom que els nadius de Mauritània es donaven a ells mateixos. Encara ara és aquesta la definició que en dona la Gran Enciclopèdia Catalana. Des de l’edat mitjana, el terme —utilitzat en la majoria de les llengües europees: moro, maure, mauri, moor, mohren— s’ha fet servir en els assaigs històrics, els llibres de divulgació i la literatura culta. I en contra del que algunes persones creuen, no necessàriament de manera negativa.

Potser els excessos del «políticament correcte» són els culpables d’aquesta confusió que en l’actualitat envolta el terme. Com totes les paraules, «moro» pot ser utilitzada de forma pejorativa, i no hi ha dubte que en moltes ocasions ha estat així. Al cap i a la fi, es referia a uns homes que en aquella època assetjaven, mataven, robaven i feien captius. I que —malgrat que alguns incultes titllaven de racista el cartell d’una exposició sobre la pirateria a la Mediterrània— duien turbant.

D’aquesta època han quedat en el llenguatge popular dites i expressions que, com que no hi entenen de polítiques correctes, en alguns casos han passat a formar part del nostre vocabulari: «terra de moros», «ésser pres de moros», «fer més por que una fragata de moros» i, sobretot, «moros a la costa!».

 SANT JAUME D’ENVEJA

Vikings a la Mediterrània? 

Corria l’any 2011 quan va saltar a la premsa una notícia ben curiosa: «Localitzen una embarcació d’origen viking a la bassa de l’Alfacada.»

L’Alfacada és una llacuna d’unes 200 hectàrees creada per una antiga desembocadura de l’Ebre, la gola de Migjorn, just a tocar del mar. El drakar s’hauria conservat per efecte dels fangs arrossegats pel riu durant centenars d’anys.

Segons una obra de geografia del segle XV, Kitab al-Rawd al-Mitar («El llibre del jardí fragant»), a finals de l’any 948 els vikings es van assentar al delta de l’Ebre. L’autor, l’àrab Muhammad bin Abd al-Munim al-Himyari, assegurava que al voltant del campament havien excavat un fossat les restes del qual encara eren visibles. Un segle més tard, les cròniques d’un altre autor, Cristòfor Despuig, parlen de la presència en aquella mateixa zona de destres navegants, homes corpulents, violents i rossos, la qual cosa va portar a deduir que eren els descendents d’aquells colons vikings.

En parlar de Sant Carles de la Ràpita ja hem explicat que entre el 858 i el 859 els vikings van saquejar la costa de la Península: un estol de seixanta-dos vaixells comandats per Hasting i Björn Järnsida Braç de Ferro, fill del llegendari Ragnar Lodbrok. L’armada de l’emirat de Còrdova els va barrar el pas, però la pèrdua de quaranta drakars no va fer desistir els vikings de remuntar l’Ebre, pel qual van arribar fins i tot a Pamplona.

L’emoció de totes aquestes realitats històriques fa més dura l’enganyifa: la notícia de la troballa d’un drakar a l’Alfacada va aparèixer el 28 de desembre, diada dels Sants Innocents…

ELS VIKINGS 

Els vikings no eren una ètnia ni una nació, sinó els membres de petites comunitats d’origen germànic que, a causa de les dures condicions de vida i la manca de recursos, durant algunes èpoques de l’any es veien obligats a comerciar amb altres territoris. O a saquejar-los. La seva superioritat marinera ho propiciava.

Els que procedien de Jutlàndia (l’actual Dinamarca) van ser els qui van arribar a Catalunya.

L’era vikinga (793-1066) va finalitzar amb l’establiment del cristianisme. Fins aleshores, la seva religió venerava un ampli panteó de deïtats, entre les quals destacaven Odin, Thor i Freyr. Les ànimes dels difunts viatjaven al Valhalla (mansió dels morts), ajudades per les valquíries. Si es tractava de difunts d’elevada posició, sovint eren enterrats a l’interior d’embarcacions.

Les naus vikingues, equipades amb rems i veles, àgils i de petit calat —la qual cosa facilitava que poguessin atracar en aigües poc profundes i remuntar rius—, eren conegudes amb el nom de drakar, a causa del cap de dragó que n’adornava la proa, però es creu que ells les anomenaven knörr o snekke.

Les formes de govern d’aquestes comunitats es basaven en assemblees masculines —els bing—, tot i que les dones tenien un cert estatus: podien divorciar-se i ostentar càrrecs religiosos.

Durant anys la imatge dels vikings s’ha basat en els clixés romàntics sorgits a finals del segle XVIII. No eren el poble bàrbar i sanguinari, salvatge i intrèpid que ens han venut la literatura i el cinema. Afortunadament, les troballes arqueològiques han ajudat a construir-ne una imatge més real. Se sap que lluïen tatuatges molt elaborats i que solien rentar-se i pentinar-se els cabells i la barba. I el més sorprenent de tot: cap representació pictòrica ni cap casc conservat… porta banyes!

 DELTEBRE

Emboscada pirata 

El 21 de gener de 1411 el bisbe de Girona Ramon Descatllar concedia una quesitòria per demanar caritat a favor d’un captiu dels sarraïns. Aquest tipus de llicència s’anomenava també lletra d’indulgències, perquè les almoines eren premiades amb dispenses religioses.

El pobre Narcís Bells era un blanquer que, estant a València, havia confiat les seves mercaderies al capità lloretenc Bernat Flaquer, que les duria fins a Sant Feliu de Guíxols. Bells i uns socis del negoci tornaven a Girona per terra quan, en arribar al delta de l’Ebre, van sentir a dir que el vaixell havia estat assaltat per pirates i havia embarrancat. Volent comprovar-ho personalment, es van desviar cap a la zona, i en efecte van veure la nau abandonada, però quan s’hi van voler acostar van caure en una emboscada dels sarraïns. Els gironins van tocar el dos a correcuita, però els pirates els van anar al darrere i hi va haver una llarga persecució pels aiguamolls de l’Ebre, enmig de crits i pedrades. Tot i que els socis van aconseguir fugir, Narcís Bells va caure a terra esgotat, i va ser capturat i portat a Algèria. Allà el devien considerar un ric mercader, perquè, segons els registres de l’Arxiu Diocesà de Girona, van demanar tres-centes dobles d’or pel seu rescat.

La quesitòria devia anar bé, perquè consta que van ser pagats i que Bells va poder tornar a Catalunya.

Torre de l’Àngel Custodi, porta del Delta 

En parlar d’Amposta hem explicat que els pirates que freqüentaven les costes tarragonines no estaven disposats, de cap de les maneres, a permetre que s’hi construïssin torres de guaita o de defensa. La seva amenaçadora presència els dificultava no solament atacar els nuclis costaners sinó també remuntar el riu.

L’any 1575 la ciutat de Tortosa, una de les principals perjudicades, va prendre a càrrec seu la construcció d’una torre artillada a la desembocadura de la gola principal de l’Ebre. I, com era d’esperar, el setembre d’aquell mateix any dos-cents pirates van desembarcar una matinada amb la intenció de tirar a terra el que ja hi havia construït. Els defensors van lluitar amb bravura i els moros, després de patir moltes baixes i ferits, es van haver de retirar.

L’any següent, la torre de l’Àngel Custodi estava enllestida i amb una dotació de cinc vigilants. La seva beneficiosa custòdia va propiciar de mica en mica la remuntada econòmica i demogràfica de la zona, tot i que es té notícia de durs i constants enfrontaments amb els pirates.

Amb el temps, la torre va començar a patir problemes, perquè com que s’havia construït tan a prop de la riba, amb la intenció de cobrir bé tota la bocana, les ones la tractaven amb més duresa que els mateixos pirates.

Fins que un dia va caure dins del mar.

Les seves restes reposen a sis metres de profunditat, un parell de quilòmetres mar endins.

ITINERARI 2

El Baix Ebre i la Ribera d’Ebre