reading

Índex

Coberta

L' onada

Crèdits

Pròleg

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

La gosseta Blackie deia que el feixisme és com un mussol a l’ull:

és senzill contagiar-se’n, que creixi i et faci veure el món d’una manera horrible.

Per això cada matí es rentava la careta amb un bon raig d’antifeixisme.

TODD STRASSER (Nova York, 1950) no és un escriptor que especuli amb el seu talent: ha publicat fins a 130 novel·les, sobretot destinades als lectors adolescents, algunes d’elles signades amb pseudònim. Tot i explorar la lectura entre els més joves, els seus temes mai han estat necessàriament amables, sinó enfocats a temes com els desafiaments nuclears, el bullying a les escoles, els sense sostre o els tirotejos en instituts. Per exemple, la seva última novel·la, Prince of Duty, sobre com un jove s’allista a l’exèrcit encisat per promeses de glòria, va ser triat com el llibre adolescent de l’any tant per Amazon com per la Biblioteca Pública de Nova York. Encara que el seu gran èxit va ser aquest, L’Onada, que no només va ser un fenomen en llibreries, sinó també a les escoles, on va servir per obrir debats i les ments dels joves. Strasser, a més, escriu en publicacions com The New Yorker, Esquire i The New York Times. I malgrat tota aquesta prolífica i exitosa carrera literària, a Strasser encara li queda temps per llogar i surfejar.

Títol original: The Wave

Disenyo de colecció y coberta: Setanta

www.setanta.es

Carrer Església, 4-10

08024 Barcelona

www.blackiebooks.org

info@blackiebooks.org

Maquetació: Newcomlab

Primera edició: juny de 2021

ISBN: 978-84-18187-51-3

Tots els drets estan reservats.

Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquest llibre per qualsevol mitjà o procediment, compresos la reprografia i el tractament informàtic, la fotocòpia o la gravació sense el permís dels titulars del copyright.

Pròleg

L’Onada està basada en uns incidents reals que es van produir el 1969 a classe d’Història en un institut de Palo Alto, Califòrnia. Segons el professor, Ron Jones, durant els tres anys següents, ningú no va parlar del que havia passat. «Va ser una de les coses més terrorífiques que m’han passat mai en una aula.»

L’Onada va trasbalsar el funcionament de tot l’institut. Aquest llibre, el relat novel·lat del que va passar, mostra com la poderosa pressió de grup que impregna molts cultes i moviments històrics pot empènyer la gent a unir-se a aquests moviments, encara que això suposi renunciar als seus propis drets individuals i, de vegades, perjudicar greument els altres. El llibre que teniu a les mans és un retrat realista del profund impacte que van suposar per als alumnes aquella experiència i aquell aprenentatge.

Virginia L. Carter, directora executiva de Tandem Productions i T.A.T. Comunications Company, en va fer un telefilm d’una hora per a la cadena ABC.

Harriet Harvey Coffin

Gestora de projectes
T.A.T. Communications Company

1

La Laurie Saunders estava asseguda a la sala de redacció de la revista de l’Institut Gordon mastegant l’extrem d’un boli Bic. Era una noia guapa, amb els cabells curts de color castany clar i un somriure gairebé perpetu que només se li esborrava quan estava amoïnada o quan rosegava un boli Bic. I últimament en rosegava molts. De fet, a la bossa, no hi duia cap llapis ni cap boli que no estigués fet malbé de tant mossegar-lo nerviosament. Així no fumava.

La Laurie va mirar al seu voltant. Era un petit despatx ple de taules, màquines d’escriure i taules de llum. A aquelles altures hauria d’estar ple de companys picant a màquina articles per a El Safareig del Gordon, la revista de l’institut, i els dissenyadors i maquetadors haurien d’estar treballant a les taules de llum acabant de preparar el pròxim número, però només hi havia la Laurie. El problema era que, a fora, feia un dia preciós.

La Laurie va notar que el cilindre de plàstic feia un clec. La seva mare deia que un dia se li esquerdaria el boli, se li clavaria un esquerdill massa llarg a la gola i moriria ofegada. Aquelles coses només se li podien acudir a la seva mare, va pensar amb un sospir.

Va mirar el rellotge de la paret. Només faltaven un parell de minuts per al canvi de classe. No estava escrit enlloc, que la gent hagués de passar-se les hores lliures treballant a la redacció, però tothom sabia que la setmana següent havia de sortir un nou número d’El Safareig. Tant els costava deixar estar el Frisbee, el cigarret i el sol un parell de dies perquè la revista pogués sortir a temps?

La Laurie va desar el boli a la bossa i va començar a triar les llibretes que necessitava per a la pròxima classe. No hi havia res a fer. Feia tres anys que hi treballava, i El Safareig no havia sortit mai a temps. Encara que ara la redactora en cap fos ella, la revista sortiria quan la gent trobés el moment de posar-s’hi.

Va marxar de la sala de redacció i va tancar la porta. El passadís estava pràcticament desert. Encara no havia sonat el timbre del canvi de classe i hi havia molt poca gent. Va anar fins a una porta de més avall, s’hi va aturar i va mirar per la finestra.

A dins, la seva millor amiga, l’Amy Smith, una rossa menudeta amb una cabellera com la Rínxols d’Or, intentava sobreviure als últims minuts de la classe de Francès del senyor Gabondi. La Laurie havia fet Francès amb ell l’any anterior i havia sigut una de les experiències més soporíferes de la seva vida. El senyor Gabondi era un home rabassut i moreno que anava sempre suat, fins i tot al pic de l’hivern. Quan feia classe, parlava en un to tan ensopit que se li adormien fins i tot els alumnes més aplicats, i, tot i que no era una assignatura difícil, la Laurie encara recordava com li costava estar prou atenta per treure un excel·lent.

Quan va veure els esforços que havia de fer la seva amiga per mantenir l’atenció, va decidir animar-la una mica: es va situar de manera que l’Amy la pogués veure, però el Gabondi no, i va començar a posar els ulls guenyos i a fer cara de tòtila. L’Amy es va haver de tapar la boca amb la mà per aguantar-se el riure. Mentre la Laurie continuava fent ganyotes, la seva amiga intentava no mirar, però al final no se’n va poder estar i es va girar. Aleshores, la Laurie va fer la seva famosa cara de peix: es va tirar les orelles endavant, va posar els ulls guenyos i va treure els morros enfora. L’Amy havia de fer tants esforços per aguantar-se el riure que li van començar a regalimar les llàgrimes.

La Laurie sabia que el més prudent era deixar de fer cares, però mirar l’Amy era divertidíssim, perquè es petava de riure per qualsevol cosa. Si no parava, la seva amiga acabaria caient de la cadira i aniria a petar al passadís que separava les taules. Però la Laurie no se’n va poder estar. Va posar-se d’esquena a la porta per afegir-hi emoció, va arrufar els ulls i els llavis i es va girar de cop.

A l’altra banda de la porta hi havia el rostre furibund del senyor Gabondi i, al darrere, l’Amy i la resta de la classe partint-se de riure. La Laurie es va quedar amb la boca oberta, però, abans que el Gabondi tingués temps de renyar-la, va sonar el timbre i els alumnes van sortir en desbandada cap al passadís esquivant el seu professor de Francès. L’Amy s’havia d’aguantar la panxa del mal que li feia. Mentre el senyor Gabondi les fulminava amb la mirada, les dues amigues van marxar de bracet cap a la pròxima classe. Havien rigut tant que els faltava l’aire.

A dins de l’aula ja hi havia el Ben Ross, el professor d’Història, inclinat sobre el projector, intentant enfilar la pel·lícula a dins del laberint de lents i rodets. Era el quart intent i no hi havia manera. Frustrat, es va passar els dits per la cabellera castanya i ondulada. Sempre havia sigut un desastre amb les màquines: els projectors, els cotxes... fins i tot el sortidor de benzina de la gasolinera de sempre se li resistia.

No entenia com podia ser tan inútil. Cada cop que s’havia de fer alguna cosa que tingués a veure amb la mecànica, ho deixava per a la Christy, la seva dona. Era professora de Música i de Cant Coral del Gordon, i a casa era l’encarregada de tot el que requerís un mínim de destresa manual. Solia fer broma dient que el Ben no servia ni per canviar una bombeta, però ell es defensava dient que no n’hi havia per a tant. N’havia canviat unes quantes, al llarg de la seva vida, i que ell recordés només n’havia trencat dues.

De moment, en tot el temps que feia que ensenyava al Gordon —el Ben i la Christy hi treballaven des de feia dos anys—, se les havia apanyat per dissimular que era un negat amb les màquines. O potser era que la seva fama creixent de jove promesa de la docència eclipsava la seva imperícia. Els alumnes admiraven el seu entusiasme. S’involucrava tant en la matèria i la vivia amb tanta passió, que no podien evitar interessar-s’hi ells també. Era «contagiós», deien. Era la seva manera de dir que era un professor carismàtic, que sabia arribar als seus alumnes.

Entre els companys de professió, en canvi, hi havia opinions per a tots els gustos. N’hi havia que admiraven aquella energia, aquella entrega i aquella creativitat. Deien que les seves classes aportaven una perspectiva nova; que sempre que podia intentava ensenyar als alumnes els aspectes pràctics i realment rellevants de la Història. Si estaven estudiant el sistema polític, dividia la classe en partits. Si havien d’estudiar un judici famós, assignava a un alumne el paper d’acusat i a uns altres els feia fer d’advocats de la defensa, de fiscals o de jurat.

Però altres membres del claustre eren més escèptics. Alguns deien que el que passava era que encara era jove, ingenu i massa entusiasta, i que amb els anys s’aniria calmant i començaria a fer unes classes «com Déu mana»; o sigui, amb moltes lectures obligatòries, controls setmanals i classes magistrals. D’altres es queixaven només que no portava trajo ni corbata, i fins i tot n’hi havia un parell que admetien obertament que li tenien enveja.

El que ningú li podia envejar, però, era aquella poca traça amb el projector. Per més brillant que fos en altres coses, en aquell moment només sabia rascar-se el cap i mirar-se l’embolic de cel·luloide que desbordava l’aparell. Faltava molt poc perquè arribessin els seus alumnes d’Història de l’últim curs, i feia setmanes que tenia ganes de posar-los aquella pel·lícula. Com podia ser que a la universitat no els ensenyessin a posar una pellícula en un projector?

Va tornar a embolicar-la al rodet i va desistir. Segur que hi havia algun alumne que era un geni dels audiovisuals i l’hi posaria en marxa en un moment. Va tornar cap a la seva taula i va agafar una pila de deures que volia repartir abans de mirar la pel·lícula.

«Unes notes sense sorpreses», va pensar mentre els fullejava. Com era habitual, dos excel·lents, la Laurie Saunders i l’Amy Smith, un notable, i després la mateixa pila de sempre de béns i suficients. També hi havia dos suspensos. Un era el Brian Ammon, el quarterback de l’equip de futbol. Tot i que era evident que era prou intel·ligent per fer-ho molt millor si s’hi posava, semblava que li agradés treure males notes. L’altre insuficient era per al Robert Billings, el cas perdut de la classe. El Ross va fer que no amb el cap. Aquell Billings sí que era un problema.

A fora va sonar el timbre i el Ben va sentir com s’obrien les portes i la canalla inundava els passadissos. Era curiós que sortissin tan disparats i se les apanyessin per arribar a la classe següent a velocitat de cargol. En general, trobava que actualment l’institut era un lloc millor per aprendre que quan hi anava ell, però hi havia algunes coses que l’amoïnaven, una de les quals era l’actitud passota dels alumnes respecte a la puntualitat a classe. De vegades perdien cinc o deu valuosos minuts esperant que anés arribant tothom. Quan ell estudiava, si al segon timbre no eres a classe, havies begut oli.

L’altre problema eren els deures. Els nanos ja no se sentien obligats a fer-los. Ja podies esgargamellar-te o amenaçar-los amb un suspens o un càstig, que els entrava per una orella i els sortia per l’altra. Els deures s’havien convertit gairebé en una tasca voluntària. Ja l’hi havia dit un dels seus alumnes de novè feia poques setmanes: «Ja ho sé, que els deures són importants, senyor Ross, però la meva vida social ho és més».

El Ben va riure tot sol. «Vida social»!

Ja havien començat a entrar els alumnes. Va veure el David Collins, un noi alt i guapo que era corredor a l’equip de futbol i sortia amb la Laurie Saunders.

—David —li va dir—, tu creus que sabries posar en marxa el projector?

—Esclar.

Mentre el Ross s’ho mirava, el David es va agenollar davant del projector i s’hi va posar com qui no fa res. En dos segons va tenir la pel·lícula preparada. El Ben va somriure i li va donar les gràcies.

El Robert Billings va entrar quasi arrossegant-se. Era un noi gros amb la camisa sempre mig enfora dels pantalons i els cabells fets un desastre, com si no es prengués mai la molèstia de pentinar-se al matí.

—Mirarem una pel·li? —va preguntar quan va veure el projector.

—No, burro —va contestar un noi que es deia Brad i es passava la vida fent-li la punyeta—. El senyor Ross ho fa per gust, això de preparar el projector.

—Vinga, Brad —va fer el Ben amb to sever—. Ja n’hi ha prou.

Ja havia arribat prou gent perquè pogués començar a repartir els deures.

—Molt bé —va dir en veu alta perquè l’escoltessin—. Us porto els deures de la setmana passada. En general, heu fet una bona feina. —Anava amunt i avall pels passadissos entregant cada full al seu propietari—. Però us aviso un altre cop: cada vegada sou més deixats, amb els deures. —Es va aturar i va brandar un full enlaire perquè tothom el veiés—. Mireu això. És necessari fer gargots al marge del paper?

Es van sentir unes quantes rialletes.

—De qui és? —va preguntar algú.

—No n’heu de fer res —va respondre el Ben mentre el tornava a barrejar amb els altres de la pila i continuava repartint-los—. A partir d’ara, si m’entregueu una cosa feta de qualsevol manera, us abaixaré la nota. Si veieu que us ha quedat ple de guixades i d’errors, passeu-ho en net abans d’entregar-m’ho. Ha quedat clar?

Uns quants caps van assentir. D’altres ni tan sols l’havien sentit. El Ben va tornar al davant de l’aula i va abaixar la pantalla. Aquell semestre ja era la tercera vegada que els havia d’avisar que no fossin tan descuidats amb els deures.

2

Estaven estudiant la Segona Guerra Mundial, i la pel·lícula que els volia passar el Ben Ross a classe aquell dia era un documental que descrivia les atrocitats comeses pels nazis als camps de concentració. Amb l’aula a les fosques, tots els ulls estaven clavats a la pantalla. S’hi veien homes i dones demacrats, i tan desnodrits que semblaven esquelets recoberts de pell. Tenien les cames tan primes que la part més ampla eren els genolls.

El Ben havia vist aquell documental o d’altres de semblants unes quantes vegades, però la crueltat despietada i inhumana dels nazis li continuava regirant l’estómac. Mentre la cinta avançava, anava explicant commocionat a la classe:

—Això que esteu veient va passar a Alemanya entre el 1934 i el 1945. És l’obra d’un home anomenat Adolf Hitler, que es va començar a guanyar la vida com a treballador domèstic, grum i pintor de parets, i, un cop acabada la Primera Guerra Mundial, es va iniciar en la política. Alemanya havia perdut la guerra i el seu lideratge estava en hores baixes; hi havia molta inflació i milers de persones sense casa i sense feina que passaven gana.

»Per a Hitler, va ser una oportunitat d’ascendir ràpidament a dins les files del partit nazi. Va abraçar la teoria que els jueus estaven destruint la civilització i que els alemanys eren una raça superior. Avui sabem que Hitler era un paranoic, un psicòpata; un boig, en el sentit més literal. El 1923 va ser empresonat per la seva activitat política, però, el 1934, el seu partit i ell van aconseguir el govern d’Alemanya.

El Ben va fer una pausa perquè els alumnes poguessin continuar mirant el documental. Ara sortien les cambres de gas i les piles de cadàvers amuntegats com si fossin llenya. Els esquelets humans que encara eren vius eren els encarregats de l’horripilant tasca d’apilar els cadàvers davant l’atenta mirada dels soldats nazis. Al Ben se li va fer un nus a la gola. «Com podia ser que hi hagués gent capaç de fer fer allò a una altra persona?», es va preguntar.

—Els camps d’extermini eren el que Hitler en deia la «Solució final al problema jueu» —va explicar als seus alumnes—. Però no tan sols hi anaven a parar els jueus, sinó qualsevol persona que els semblés indigna de la seva raça superior. Els transportaven com ramats als camps que tenien repartits per tota l’Europa de l’Est i un cop allà els feien treballar, els mataven de gana i els torturaven, i, quan ja no podien treballar, els exterminaven a les cambres de gas. Les despulles les posaven en forns crematoris. —Va fer una pausa i llavors va afegir—: L’esperança de vida d’un presoner en un camp de concentració era de dos-cents setanta dies. Però molts no passaven d’una setmana.

A la pantalla es veien els edificis on hi havia els forns. El Ben va estar a punt d’explicar-los que el fum que veien alçar-se d’aquelles xemeneies era de cremar carn humana, però se’n va estar. Les imatges soles ja eren prou esborronadores. Gràcies a Déu, encara no s’havia inventat la manera de transmetre les olors a través del cinema, perquè el pitjor de tot devia ser la fortor; la pudor del crim més atroç que s’havia comès mai en la història de la humanitat.

Quan ja s’acabava la filmació, el Ben va explicar als seus alumnes:

—Els nazis van matar en total més de deu milions d’homes, dones i nens, als seus camps d’extermini.

S’havia acabat el documental. Un alumne que seia a prop de la porta va encendre els llums. El Ben va mirar al seu voltant. La majoria feien cara d’atordits. El seu objectiu no era trasbalsar-los, però era conscient de l’efecte que tindrien aquelles imatges. La majoria d’aquells nois havien crescut a la petita ciutat d’extraradi que s’estenia mandrosament al voltant de l’Institut Gordon. Eren fills de famílies estables de classe mitjana i, malgrat que la violència omnipresent als mitjans impregnava tota la societat, eren una canalla increïblement ingènua que vivia envoltada de cotó fluix. Ja n’hi havia uns quants que començaven a fer el burro. El patiment i l’horror d’aquelles imatges els devien haver semblat un programa de televisió més. El Robert Billings, que seia a tocar d’una finestra, s’havia adormit amb el cap sobre la taula fent servir els braços de coixí. En canvi, cap al davant, li va semblar que l’Amy Smith s’eixugava una llàgrima. La Laurie Saunders també estava commocionada.

—Sé que alguns esteu una mica afectats —els va dir el Ben—, però el que pretenia passant-vos aquestes imatges no era provocar només una reacció emocional. El que vull és que penseu en el que heu vist i el que us he explicat. Hi ha algú que tingui alguna pregunta?

L’Amy Smith es va afanyar a aixecar la mà.

—Sí, Amy?