MOFETA
I TEIXÓ
Per a en Phil
Publicat per primera vegada per Algonquin Young Readers,
un segell d’Algonquin Books of Chapel Hill
(Post Office Box 2225, Chapel Hill, North Carolina 27515-2225),
una divisió de Workman Publishing
(225 Varick Street, New York, New York 10014).
Text © Amy Timberlake, 2020
Il·lustracions © Jon Klassen, 2020
Disseny de Carla Weise
D’aquesta edició © Editorial Flamboyant SL, 2021
Bailèn, 180, planta baixa, local 2, 08037 Barcelona
www.editorialflamboyant.com
Tots els drets reservats
Traducció de l’anglès © Maria Callís, 2021
Correcció de textos: Gemma Brunat
Lettering: Sergi Puyol
La citació de la pàgina 54 d’Enric V de William Shakespeare
correspon a la traducció catalana de Salvador Oliva
per a l’editorial Vicenç Vives (Barcelona, 2020).
Primera edició: setembre del 2021
Primera edició digital: setembre del 2021
ISBN: 978-84-18304-50-7
@flamboyanteditorial
edflamboyant
@EdFlamboyant
Il·lustracions de
JON KLASSEN
Traducció de
MARIA CALLÍS
El primer cop que en Teixó va veure en Mofeta, va pensar Quin tap de bassa!, i va tancar-li la porta als morros.
No és que en Teixó solgués tancar la porta als morros a les bèsties que hi picaven. Però és que aquella duia la franja blanca del llom tan enclenxinada i la cua tan estarrufada… I aquell somriure, i la forma en què li havia allargat la pota, com si fes taaant temps que tenia ganes de veure’l.
En Teixó sabia què havia de fer, en aquells casos. Va tancar la porta de cop, sense que el paio pogués dir ni ase ni bèstia.
—Que no. Que no penso comprar res. Res de res —va dir-li pel forat del pany.
Com que el timbre continuava sonant, va afegir-hi:
—Ni pensaments!
Després va tancar amb clau.
I va fer una segona volta a la clau.
I va passar el pestell.
Quarsita!, va dir-se amb convicció, caminant cap a la sala dels minerals.
La casa adossada de la tia Lula, tota de marès, no venia pas amb sala dels minerals inclosa. En Teixó hi havia fet canvis. S’havia desempallegat del sofà i de les cadires, tan confortables. Havia ficat els llibres i els jocs de taula en caixes. Havia ocupat la llar de foc. I després havia fet lloc a la seva taula de minerals i el seu tamboret, i s’havia ajustat el llum de taula. Havia penjat les serres i els martellets per treballar els minerals sobre la llar de foc. El tambor de polir pedres hi encaixava bé, al banc del cantó de la finestra. La llibreria era ideal per guardar-hi les capses de roques i minerals: els havia endreçat alfabèticament i havia embolicat els espècimens més delicats amb paper de seda. Havia apilat les geodes a la llar de foc, en forma de piràmide (Que artístic!). I, per acabar, havia falcat les portes corredisses, perquè estiguessin sempre obertes i pogués anar còmodament a la cuina a agafar un grapadet de cereals sempre que li calgués. I amb això havia considerat que la sala dels minerals ja estava a punt.
En Teixó va ajustar-se el tamboret a la mida de la taula de minerals i va col·locar bé el llum. Va agafar la lupa amb una pota i la quarsita amb l’altra.
Ric-rac. Ric-rac, ric-rac.
El soroll venia de la porta principal. Va quedar-se quiet. Era aquell paio, un altre cop.
Va deixar la lupa i la quarsita sobre la taula i va mirar l’agenda. No havia quedat amb cap bèstia potatraçuda perquè li arreglés res de casa. L’ovella segadora li havia pastat la gespa del pati el dissabte anterior. De fet, aquell dia, a l’agenda només hi tenia una X marcada. I una X, ja se sabia, volia dir «Importantíssima Investigació Mineralògica».
Naturalment, com que allò era casa seva, la tia Lula hi treia el cap sempre que volia. Però no picava mai a la porta, perquè tenia claus.
En Teixó va recordar que la tia Lula li havia donat el que se’n diu un bon cop de mà: tres anys abans, ell era un mineralogista sense gaire feina de camp a les espatlles ni cap mal cau on caure mort. La situació havia anat empitjorant fins que, un bon dia, la tia Lula li havia ofert casa seva perquè hi visqués.
—Finsqueetrecuperis —li havia dit la tia Lula, una marta americana que xerrava a tot drap. Li havia obert les portes de casa seva de franc:— Onvasaparar! Sisomfamília! Etselmeunebot!
Finançament científic! I una casa fixa! Temps i lloc per treballar assegurats!, havia pensat en Teixó.
De totes maneres, la tia Lula no l’anava a veure quasi mai. Li escrivia cartes, això sí.
Li va venir al cap la imatge del calaix de la correspondència sobre l’escriptori de l’habitació. Hi tenia dues o tres cartes de la tia Lula, pendents d’obrir.
Me les he de llegir, va dir-se.
Ric-rac. Ric-rac, ric-rac.
En Teixó va arrufar el nas. I si encara era aquell paio que havia picat a la porta?
Ric. Rac. Ric. Rac.
Va decidir que ignoraria els tustos. Ja se’n cansaria i se n’aniria. Va girar la quarsita, va col·locar la lupa sobre un cristall prometedor i va inclinar-s’hi a sobre.
—Teixó? —va fer una veu que s’escolava pel forat del pany.
En Teixó es va quedar glaçat.
—Teixó? Que hi ets? —va tornar a fer la veu.
En Teixó va deixar anar la quarsita, que es va trencar en mil bocins.
—Estalactites i estalagmites!
—Teixó? —Ric-rac, ric-rac.
Va contemplar els cristalls de quarsita sobre la taula. Després va girar-se cap a la porta principal. Va deixar la lupa, va baixar del tamboret, va dirigir-se cap al tambor de polir pedres i va engegar-lo. L’aigua va xipollejar dins del tambor, i la grava va començar a fregar i pic-pic-picar les pedres mentre el motor rugia i el tambor RUUUM!, vinga a girar!, RUUUM!, RUUUM!
Va sospirar i va relaxar les espatlles. Va recollir els cristalls de quarsita escampats per sobre la taula i va triar un altre mineral. Va asseure’s, va agafar la lupa i va col·locar-la sobre la gemma.
Concentra’t, vinga, va dir-se quan va notar moviment a la finestra de darrere.
Va aconseguir aïllar-se per un (inspira, expira), dos (inspira, expira), tres (inspira, expira) segons fins que el va assaltar un dubte: Com sap com em dic? A la bústia de casa només hi deia LULA MARTA A.
I encara un altre dubte: I si fos el Típic Senyor Molt Important?
Va afanyar-se passadís avall, va desfer les dues voltes de clau, va descórrer el pestell i va obrir la porta.
Ni una ànima.
—Hola? Que hi ha algú? —va cridar.
Un ocell va piular. Es va aixecar una ràfega de vent que va escampar olor de mel pertot. Va sortir a l’escala de l’entrada. La bústia i el test, buits. Cap nota enganxada a la porta. Va arrufar el nas. Si hagués estat el Típic Senyor Molt Important, m’hauria deixat una nota.
A la vorera de davant, una gallina grisa amb clapes blanques va deturar-se i va quedar-se’l mirant, primer amb l’ull esquerre, després amb l’ull dret.
Una gallina? A Giratomb d’Amunt? En Teixó no hi veia mai gallines, pel barri.
—Coc-coc —va escatainar ella. S’estava allà dreta, amb el coll ben estirat, fitant-lo ara amb l’ull esquerre, ara amb l’ull dret.
En Teixó va tenir la incòmoda sensació que havia de dir-li alguna cosa. Què se li diu, a una gallina?
—Coc? —va fer ella.
—Arruix! —Com que l’animal no es movia, en Teixó va sacsejar les potes.— Au, vinga, fuig d’aquí, arruix!
—Coc! —La gallina va esbategar les ales i se’n va anar. Just després, pel cap del carrer va baixar rodant una maleta vermella, lligada amb tot de cordes, i va anar a espetegar a l’escala d’entrada de can Teixó.
En Teixó va tocar l’ase, disgustat. Corre cap a dins de casa!, va dir-se.
Però va ser llavors que el paio va girar la cantonada, va engrapar la maleta i va plantar-se al capdamunt de les escales d’una revolada. Sense ni adonar-se’n, en Teixó ja hi estava fent una vigorosa encaixada de potes.
—Teixó, soc en Mofeta! N’he sentit a parlar taaaaant, de tu! Quina alegria, coneixe’t, finalment! —El somriure d’en Mofeta era tan radiant, i l’encaixada de mans tan vigorosa, que en Teixó va estremir-se de por.
—Caram —va fer ell, enrojolant-se.
I llavors en Mofeta va avançar-lo i va esquitllar-se dins de casa.
Ja hi som, va pensar en Teixó.
Quan va tancar la porta, va adonar-se que no tindria escapatòria: en Mofeta se sortiria amb la seva. Obriria la maleta de cop, i d’allà en sortiria algun artefacte revolucionari que marcaria un abans i un després en la seva vida. I vindria també la xerrameca: que si naps, que si cols, que si no es preocupi, pot pagar-ho en còmodes terminis. «El meu producte li canviarà la vida!», se sentiria dir. I vinga a garlar i a garlar.
En un tres i no res, en Mofeta ja era a la sala dels minerals (La MEVA sala dels minerals!), xafardejant-ho tot i toquejant la pila de geodes de la llar de foc.
—Un bon lloc, sí senyor. Una bona cuina —va dir en Mofeta, remenant el cap afirmativament. Tenia un dels martellets de treballar minerals a la pota dreta i el feia giravoltar.
En Teixó l’hi va prendre:
—Aquests martellets no són per jugar.
En Mofeta va fer que no amb el cap:
—Esclar que no! Ens aniran de primera per fer puré de patates, això sí.
En Teixó va guardar el martellet amb gestos secs, i després va fixar-se en la maleta vermella lligada amb cordes, que reposava al bell mig de la sala. Va quedar-se-la mirant, perplex.
En Mofeta va seguir-li la mirada fins a la maleta, després va tornar a posar els ulls en en Teixó i va dir-li, amb un somriure d’orella a orella:
—Ja soc aquí!
—Sí, ja ho veig, ja —va rondinar en Teixó.
Van callar. Va passar un àngel.
Va passar-ne un altre.
En Mofeta va assenyalar el tambor de polir pedres:
—Ja s’ha apagat, per fi. Quin rebombori que fa! Sembla que sacsegi rocs! Ha, ha, ha!
—És que sacseja rocs —va fer en Teixó—. És un tambor de polir pedres.
—Oh —va fer en Mofeta, admirat—. Que en puc veure alguna, de pedra polida?
—No.
—Oh… —va dir ell. Va parpellejar, va sospirar i es va asseure.
Al meu tamboret dels minerals!, va pensar en Teixó. I va quedar-se’l mirant, allà, assegut tranquil·lament al seu tamboret dels minerals.
En Mofeta li va tornar la mirada. Després va recolzar la barbeta sobre una pota i va començar a balancejar-se sobre el tamboret, endavant i endarrere, endarrere i endavant, molt a poc a poc.
—Mhm —va tossir en Teixó.
En Mofeta va alçar el cap.
En Teixó va assenyalar-li la maleta amb la mirada.
Ell se la va mirar, va arrufar el nas i va dir:
—Aquest tamboret és molt guai. T’hi pots balancejar. A tu també et deu agradar balancejar-te, oi? Mira! —Va agafar-se fort als costats del tamboret i va donar-se impuls.
—Para ara mateix! —va ordenar en Teixó.
En Mofeta va frenar de cop.
I no va dir ni piu!
En Teixó va començar a deambular per la sala:
—Mira, no crec en els deu passos que han de canviar-me la vida. Soc amo i senyor del meu temps. No em gasto els quartos en rifes ni compro números de loteria. No tinc forats als mitjons. No m’interessen ni les ulleres de raigs ultraviolats ni les pólvores cosmètiques. Els anells de diamants falsos no em fan ni fred ni calor. No em cal cap liquadora, i encara menys un llevataps, per molt fabulós que sigui. Excepte si dins d’aquesta maleta hi duus diners per pagar les investigacions d’un científic embrancat en una Importantíssima Investigació Mineralògica (la qual, mal m’està dir-ho, duc a terme implacablement, incansablement i puntual com un rellotge suís), no hi ha res del que em puguis oferir que m’interessi. Res de res. No, gràcies. —Aleshores va plantar-se davant en Mofeta.— Dit això, què et semblaria si ara cadascú continués el seu camí? —I va encaminar-se cap a la porta principal.
En Mofeta va incorporar-se:
—Llevatalps? No sabia que els talps tenien despertadors especials.
En Teixó va riure:
—Ho, ho! Aquesta sí que és bona! Llevatalps!
Llavors va adonar-se que el paio el volia marejar. Va plegar-se de braços.
—Vinga, ara seriosament. Hi duus minerals, a la maleta? Si en duus, m’interessen.
En Mofeta se’l va quedar mirant.
—I per què hauria de dur-ne, de minerals, a la maleta? Aquestes pedrotes pesen, ho sap tothom. —Després va passejar la mirada per la sala.— A tu t’agraden, ja ho veig. N’hi ha un munt, en aquesta sala.
En Teixó va rebufar, exasperat:
—Doncs què redimonis hi duus, a la maleta?
En Mofeta va parpellejar.
—El meu llibre de contes favorit. I un xiulet de gallines. I uns quants pijames. —Després va somriure.— Ah, ja ho tinc! Que tens una contrasenya secreta? La tia Lula es deu haver oblidat de dir-me-la.
En Teixó va tentinejar.
—La tia Lula?
—Sí, la tia Lula em va dir que em faries una mica de lloc i em donaries una còpia de les claus. —I va afegir, saltant del tamboret:— Soc en Mofeta, el teu nou company de pis! —Després, fent que no amb el cap:— Et pensaves que era una mofeta venedora ambulant? Quina gràcia! Ha, ha, ha!
—Ho, ho… —va riure en Teixó, cortesament, mentre es regirava per dins. Un company de pis? I què més! La tia Lula l’hauria avisat.
Tot seguit va tornar a recordar-se de les dues (potser tres?) cartes pendents de llegir que descansaven plàcidament al calaix de la correspondència.
I després es va il·luminar: li va venir al cap una idea brillant, alguna cosa que havia llegit no sabia on. Va donar un parell de copets a l’espatlla d’en Mofeta, condescendent, i li va dir, remenant el cap:
—Com, la tia Lula? Tieta teva? Tu ets una mofeta, i jo, un teixó. No som família, això està provat científicament!
En Mofeta va esclafir a riure.
—Ja ho sé, ja! Però la tia Lula va insistir que li digués «tia», i em va semblar que era millor no contradir-la. Has guanyat mai cap discussió amb ella? Les martes americanes xerren a tot drap! —I va afegir, encongint-se d’espatlles:— La tia Lula coneixia ma mare.
—I no en tens una, ja, de casa? —li va etzibar en Teixó.
En Mofeta va acotar el cap i va fer un pas enrere.
—I doncs? —va insistir ell, quasi sense adonar-se del que deia.
En Mofeta se’l va mirar i va passar-se una pota per la franja blanca del llom.
—En tenia una, sí.
En Teixó va alçar una cella.
En Mofeta va apartar la mirada, va joguinejar una estona amb la cua i després va desinflar-se. Va buscar en Teixó amb els ulls i va dir-li, xiuxiuejant:
—No tothom vol una mofeta a prop.
I, tan bon punt va haver dit allò, va posar-se dret i va arreplegar la maleta vermella de terra d’un salt.
—Em sap molt de greu. Tot plegat és ben desagradable. La tia Lula em va dir que t’escriuria i t’ho explicaria. Potser se’n va oblidar? Em sap greu pensar-ho, però potser sí: les martes americanes ho fan tot tan de pressa… De vegades em pregunto com s’ho fan, per recordar-se de fer les coses que diuen que faran, sobretot quan parlen a tota castanya. Ella va dir-m’ho més o menys així: «MofetavesaviureambenTeixóacasamevaaGiratombd’Amunt. Segurqueusavindreu. Sereumooooooltmooooooltmooooooltbonsamiguets. Aramateixliescriuré!»
En Teixó va haver de reconèixer que havia semblat ben bé la tia Lula. I que no havia llegit les cartes. I que, de fet, la casa era de la tia, no seva. I, per tant: que no hi havia res a pelar.
En Mofeta, però, ja es dirigia cap a la porta.
—Ja trobaré un altre lloc per estar-m’hi. No en tenies ni idea, que havia de venir.
En Teixó va encalçar-lo, se li va plantar al davant i va dir el que s’esperava que digués:
—Ah, ets tu, el famós Mofeta! Passa, sisplau, passa! Un plaer, coneixe’t, per fi!
—Ets el meu convidat especial! —va dir en Teixó, agafant la maleta vermella amb una pota i el colze d’en Mofeta amb l’altra, i arrossegant-los lluny de la porta.— Ja… hi… som!
I va aturar-se al final del passadís. Amb un gest teatral, va assenyalar una porta corredissa. Va deixar la maleta a terra, va fer lliscar la porta i va tibar una cadeneta.
La bombeta va pampalluguejar.