Un escriptor estrafolari, amb una vida caòtica, esmorza en una cafeteria on sempre la mateixa cambrera, una noia amb una existència ensopida, li serveix el cafè i l’entrepà. L’escriptor fantasieja amb oferir-li una vida infinitament millor mitjançant la literatura. Fins que ella ho accepta. Aquest només és l’inici d’una enigmàtica trama de personatges que volen viure vides reals, de persones de carn i ossos que protagonitzen relats de ficció i de narradors que pateixen malalties inversemblants.
L’autor, amb una subtil ironia i un humor desconcertant, reflexiona sobre el poder de la literatura i la farsa en què es converteix la vida de molta gent. En la seva escriptura s’hi entreveuen llampecs fulgurants de la prosa d’Enrique Vila-Matas o de John Kennedy Toole.
La noia que em servia l’esmorzar
© 2021, Miquel Àngel Estradé
© 2021, Ediciones Oblicuas
EDITORES DEL DESASTRE, S.L.
c/ Lluís Companys nº 3, 3º 2ª
08870 Sitges (Barcelona)
info@edicionesoblicuas.com
ISBN edición ebook: 978-84-18397-70-7
ISBN edición papel: 978-84-18397-69-1
Primera edición: 2021
Diseño y maquetación: Dondesea, servicios editoriales
Ilustración de cubierta: Héctor Gomila
Queda prohibida la reproducción total o parcial de cualquier parte de este libro, incluido el diseño de la cubierta, así como su almacenamiento, transmisión o tratamiento por ningún medio, sea electrónico, mecánico, químico, óptico, de grabación o de fotocopia, sin el permiso previo por escrito de EDITORES DEL DESASTRE, S.L.
www.edicionesoblicuas.com
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
20
21
22
23
24
25
26
27
28
29
30
L’autor
L’apatia amb què servia els esmorzars i la rialla depauperada que se li escapava, la delataven completament. Només contemplant-la cinc minuts n’hi havia prou per adonar-se del seu patiment. Era un patiment fondo i incrustat en els plecs més íntims. Tot i així ningú més no semblava percebre-ho. Segurament ni ella mateixa en volia ser del tot conscient. La resignació amb què ho encaixava aparentava que, si més no, hi donava ben poca importància. Malgrat això, no podia pas ocultar que l’estava corsecant per dins. Els seus ulls, que devien haver traspuat tantes il·lusions, així ho reflectien traint-la de forma evident. Mirant-te’ls bé t’adonaves que tot just transmetien ganes de sobreviure. L’expressió que els embolcallava narrava prou bé la mena d’existència que duia. Era una existència més pròpia d’una condemnada a esllanguir-se a perpetuïtat que d’una noia amb tota una vida per endavant. El seu cas demostrava que tenir tota una vida per viure de vegades no significava res. O significava tan poc que n’hi havia per acompanyar-li el sentiment. Costava d’imaginar com algú tan jove hagués tingut temps d’haver acumulat tantes decepcions. També podia ser que n’hagués acumulat només una però prou gran per desvirtuar tota una vida. Per desvirtuar-la, en tot cas, sense deixar-hi una engruna d’esperança i esmicolant tot allò que sosté i alimenta l’ànima.
Cada matí, doncs, mentre engolia el cafè amb llet i l’entrepà aflautat de pernil que m’havia dut, me la mirava una bona estona. Crec que era l’únic de la cafeteria que m’hi fixava, però semblava com si ho fes en nom de tots. No sé pas quants matins duia observant-la, però els pensaments que em venien al cap eren els mateixos del primer dia. No podia avenir-me de com una noia com aquella desaprofitava la seva vida amb tanta inconsciència. Malbaratava el més preuat que posseïa gairebé sense adonar-se’n. Ho tenia tot o quasi tot per accedir a una vida apassionant i apassionada. En canvi, com quedava palès, en duia una de tediosa, depriment i avorrida. Em preguntava de què li servia aquell foc interior que maldava per emergir. I del coratge que devia haver exhibit en altres moments de la seva vida, ara, quin profit en treia? Potser encara desaprofitava més aquells pits i aquelles natges tan ben contornejats o aquella cabellera bruna i resplendent tan sensual. Això per no parlar dels llavis tan perfectament perfilats i foscos o dels seus ulls humits, que permetien entreveure una melangia que feia entendrir. Podia esprémer la vida i fruir-ne a grans glopades. Podia captivar o fer embogir. Ho podia tenir tot, incloent-hi allò que no l’hi convenia. Tot i així, feia la impressió que es conformava amb anar tirant d’esma, com qui pedala amb desgana únicament per no caure. Semblava que, com a molt, gosava despertar algun desig lasciu, més furtiu que no pas explícit, o algun sentiment entre fraternal i protector. Això suposant que algú li clavés els ulls de debò. Perquè la cafeteria i la ciutat estaven plenes de mirades equívoques. Tot i que semblaven vagament adreçades a algú, en realitat eren mirades impersonals que no tenien destinatari.
Quan ja no la tenia al davant, perquè estava servint altres taules, també pensava en quantes més com ella n’hi podia haver a prop meu. Una per local o per carrer, potser? Unes quantes desenes a cada barri? A la ciutat probablement n’hi devia haver centenars o milers. En qualsevol cas, per poques o moltes que fossin tenia clar que eren massa. De fet, tenia prou motius per pensar que de vides malaguanyades com aquella al meu voltant n’hi havia una colla. El més trist de tot, però, és que ningú no feia res per posar-hi remei. Elles no semblaven disposades a trencar amb les cadenes que les lligaven a l’existència mesquina i anònima que duien. I tampoc no compareixia ningú disposat a rescatar-les. Sí, literalment a rescatar-les, perquè encara que ho dissimulessin més o menys no podien ocultar que s’estaven consumint lentament però inexorable. El més trist i commovedor és que es consumien en una agonia vital callada i servil. Permetien aquella monstruositat sense protestar ni aixecar la veu. Deixaven que el destí injust i cruel que no gosaven capgirar massacrés totes les seves expectatives vitals. En lloc de rebel·lar-s’hi, encara que només fos un instant, preferien sotmetre-s’hi dòcilment. La seva incapacitat per plantar-hi cara les obligava a dissimular prou per a no ser objecte de massa compassió. El signe dels derrotats que no han sabut reclamar una existència digna consisteix en ocultar les pròpies claudicacions. Consisteix en ocultar-les i en ocultar-se-les. Només així poden seguir arrossegant-se penosament per aquest món i que la frustració no els col·lapsi i ningú no els retragui res.
Aquella noia ignorava completament que qualsevol dels personatges de les meves novel·les duia una vida infinitament més interessant. Fins i tot els personatges més insignificants i secundaris podien competir-hi en tot. Qualsevol de les noies que havia creat, qualsevol, vivia emocions més gratificants. La majoria, a més, li donaven cinquanta tombs. No hi havia punt de comparació, és clar. Les seves singladures vitals eren força més plenes, intenses i fecundes. Això per no parlar de les protagonistes principals. Com la que havia seduït al fill d’un xeic àrab el qual, completament encaterinat, havia comprat l’hotel més luxós de París per festejar-la. Com la que havia esdevingut una periodista tafanera i temerària, disposada a desemmascarar un magnat rus que controlava la principal empresa de gas del món. O com la que treballava d’assassina a sou, però havia comés la insensatesa d’enamorar-se d’una de les seves víctimes.
Podia oferir-li tota mena de vivències corprenedores i trepidants. Podia oferir-li moments sublims capaços de fer-la tremolar. També podia oferir-li l’oportunitat de reconciliar-se amb tot allò que converteix una existència vulgar en un esclat vital meravellós. Podia oferir-li, doncs, prou energia tel·lúrica per trasbalsar l’univers sencer. Si convenia, evidentment, també li podia proposar vides no tan atzaroses i més assossegades. Tot i així aquestes sempre estarien plenes de vicissituds incomparablement més emocionants que les seves. Sospitava, però, que per molt que provés d’explicar-li que no calia que s’avingués a tanta insignificança, seguiria repetint quotidianament tot allò que tant l’avorria i la pansia. No sé si perquè no volia o perquè no podia canviar, però la veia abocada a reincidir. Estava quasi segur que si a la noia que em servia l’esmorzar li proposava fugir d’aquella mediocritat denigrant, no em faria cas. No me’n faria potser per covardia, per incredulitat, per comoditat. O per tot alhora, ves a saber. Encara que no ho sembli la rutina prosaica resulta tremendament confortable. Cada somni a què renunciem alimenta més la convicció que somiar és una anomalia. Quan ja ens hem avesat a no estremir-nos mai, ens sentim amenaçats pel plaer o el dolor més simples i superficials. De fet, rebel·lar-se sempre té un cost. I quan caiem al pou del conformisme sovint perdem la capacitat d’anhelar i ens tornem curts de mires. La nostra esllanguida existència ens empobreix tant que el més probable és que aviat perdem la noció de postració que ens aclapara i acabem resignant-nos-hi llastimosament.
Més d’un dia m’havia vingut l’acudit de dir-li: Ja saps que aquesta existència teva tan grisa i decebedora té remei? Ja saps que sé com obrir-te les portes d’un món nou que no pots ni imaginar? Ja saps que sé com fer que cada minut d’ara en endavant sigui tan valuós com tota la teva vida anterior? Intuïa, però, que no em creuria i s’aferraria a allò que en realitat menyspreava. Per això dubtava de proposar-li-ho. D’altra banda, algun cop que havia provat d’encetar la proposta no havia pogut passar del segon mot. Ja em direu com es fa per abocar una cosa així a una desconeguda i que no et miri compassivament, com si estiguessis sonat del tot, o es foti a riure. Malgrat tot no descartava, si es presentava l’ocasió, intentar-ho de nou sense recular. Ara bé, si m’hi posava de debò havia de ser arriscant. Perquè, contraposar la meva fantasia un xic delirant a la seva anodina realitat, reconeixia que podia provocar conflictes.
Mentre no es presentava el moment oportú de parlar amb la noia que em serveix els esmorzars, era jo el qui repetia sovint les mateixes rutines. Amb el darrer glop de cafè amb llet encara escolant-se gola avall, me’n tornava al meu escriptori. Com que el tinc ben a la vora, tot just havia de fer cinquanta passes per arribar-hi. Un dels dies, només d’entrar-hi, de seguida vaig començar a regirar obsessivament tots els calaixos. Buscava, intrigat, el CD on creia que hi havia escrit un de la desena llarga de texts que tinc començats on apareix una noia molt semblant a la que em serveix els cafès amb llet matinals. Recordava, una mica vagament, això sí, que l’argument girava al voltant d’una història entre llòbrega i enigmàtica. De fet, no acostumo a escriure aquesta mena d’històries. Ara bé, de tant en tant no puc estar de sorprendre’m. Resulta força saludable. Més ben dit: resulta imprescindible. El problema era que un cop localitzat el CD en qüestió no hi havia ni rastre de cap personatge que s’assemblés a la noia. Una altra confusió per afegir a les innombrables que pateixo sovint. Ja una mica desesperat vaig optar per revisar set o vuit texts més, per tal d’exhaurir totes les possibilitats. Però tampoc no vaig trobar-hi res. Com podia ser! Quina autoritat moral podia tenir per recriminar a la noia la mena d’existència que duia, si havia estat incapaç de crear un personatge amb una de millor, encara que només fos una mica. Cap, evidentment. Cap ni una i per això vaig estar a punt d’esfondrar-me anímicament allí mateix. D’altra banda, ja no podria tornar a mirar-me-la més amb els mateixos ulls. Segur que ni el cafè amb llet que em servia tindria el mateix gust. Fins i tot, vaig pensar que el més convenient seria no tornar-hi més. El problema és que això també significava abandonar-la. Aquesta perspectiva m’incomodava massa. Comportava, ho volgués reconèixer o no, fugir i adoptar la mateixa actitud covarda que tant l’hi havia estat criticant. Si hi tornava, doncs, sense res plausible per oferir-l’hi, potser seria ella la que es preguntaria quants escriptors fracassats pul·lulaven per la ciutat. Si desertava, em convertiria en el principal avalador d’aquelles vides tan mesquines i grises que havia blasmat amb convicció. El dilema, alhora que em neguitejava profundament, també m’entusiasmava. Sempre havia sostingut, sense necessitat de demostrar-ho, que el món avança a cops de dilema.
El pas següent, després de tres hores llargues de recerca infructuosa, va ser asseure’m abatut al menjador i beure’m mitja ampolla de Porto de vint anys. Pensant-ho bé devia ser l’ampolla sencera, tant hi fa. Ja sé que recórrer a la beguda per apaivagar una frustració és d’allò més vulgar. Però més vulgar era encara la noia de la cafeteria i no havia estat capaç de crear un personatge que la superés.
Ja ho tenia decidit. Em posaria a escriure tanta estona com convingués. Tota la tarda, tota la nit, fins demà al matí, fins quan fos. No pararia fins a demostrar que hi havia alternatives a la vida d’aquella noia. Ho demostraria amb una història d’aquelles que emocionen i trasbalsen. Si convenia hi afegiria una nota truculenta o esfereïdora. Estava segur que un cop culminat el relat ningú no podria discutir-me que tenia tota la raó. Si algú pretenia negar-ho li refregaria el text per la cara per deixar-lo sense arguments. Té, li diria amb convicció, per a què no tornis a dir que és ella, o qualsevol com ella, la que va ben encaminada. Així no podràs repetir que hem de resignar-nos a les vides ensopides que volen fer-nos creure que ens han tocat. Amb aquests arguments l’aclapararia. En qüestions com aquestes o t’imposes amb rotunditat o quedes com un imbècil.
Ja em tens, doncs, teixint i desteixint històries de tota mena per tal d’oferir a la noia una vida que valgui la pena. El problema, quan t’hi poses, és que tant tens por de quedar-te curt com d’excedir-te. Si et quedes curt corres el perill que la vida vulgar que has criticat sembli, malgrat tot, més atractiva que la que tu has enginyat. Si això arribés a succeir significaria la catàstrofe absoluta i la liquidació definitiva de la literatura, fins i tot de la més dolenta. No vull ni imaginar-me la immensa vergonya i el daltabaix que podrien esdevenir-se. Els partidaris del món prosaic no pararien d’acarnissar-se amb els qui volem volar més amunt i enlairar-nos. Ens retraurien, traient pit, que el vol ras és el més segur i plausible.
Tant o més compromès que fer curt, però, pot resultar excedir-se. Perquè si t’allunyes tant de la realitat que finalment acabes perdent-la de vista, quina necessitat hi haurà ja d’inventar res? Si matem la realitat, doncs, o la desacreditem tant, el mèrit que pot tenir el fet de voler crear-ne una d’alternativa serà ben dubtós. En un cas així, la literatura hauria esdevingut ja l’única realitat possible i no en tindria cap a qui substituir ni suplantar. Per suposat que, en una situació com aquesta, escriure constituiria un afany inútil i absurd. Tan absurd, potser, com aquestes cabòries en què m’estic consumint i que ja no començo a saber si porten enlloc.
Em sembla que van ser trenta-set hores consecutives. Trenta-set hores d’esforç dolorós i esgotador que vaig consumar, però, com un veritable addicte. Tan addicte, de fet, que no recordo ni si vaig menjar res. Les tres amfetamines que em vaig empassar sí que les tinc ben presents. O van ser quatre? Quan vaig tenir el text escrit, curiosament, em va semblar excessiu, desmesurat. No em veia pas amb cor d’ensenyar-li a aquella noia ni a cap altra de semblant de les que deambulen per la ciutat. Era impossible que gosés adoptar aquella vida trepidant i espectacular que havia concebut per a ella. Fins i tot em feia por que, si era prou valenta per decidir-se a canviar, no acabés per deixar-hi la pell. Com s’ho pot fer algú avesat a una «videta» senzilla i sense cap daltabaix, per adoptar-ne una com la que proposava jo sense morir intentant-ho. Algú podria dir que seria, en tot cas, una mort d’aquelles que omplen tota una vida. Potser sí. Però no podia pas adduir aquest tipus d’arguments si volia convèncer-la.
Vaig optar, doncs, per esborrar el relat. Tanta feinada per a no res. Bé, suposo que vaig esborrar-lo, perquè com que en tinc tants de començats, refets, mig esborrats o tornats a recuperar, ja no sé ni on soc realment.
Ja n’hi ha prou, però, de parlar d’aquesta noia. Al cap i a la fi, a la ciutat segur que n’hi ha dotzenes o centenars com ella que no importen a ningú. Posats a especular, potser no s’importen de debò ni a elles mateixes. Val més que em dediqui a parlar de mi. Sense mi és evident que no serieu aquí i no hi hauria història. Que què soc? Doncs escriptor. Ara bé, soc un escriptor una mica especial, no us penseu. De fet, crec que no n’hi ha cap més al món com jo. Ja sé que això sona una mica presumptuós, ho admeto. Però quants escriptors coneixeu que només escriguin per a un sol lector? Si voleu ser sincers, no en coneixeu cap. Potser en coneixeu que en realitat no escriuen per a ningú. Sí, d’aquests, encara que sembli estrany, també n’hi ha. Perquè, de fet, escriuen només per a l’editor. I aquest, evidentment, ja s’encarrega de decidir a qui ha d’anar adreçada l’obra. Se n’encarrega gairebé abans i tot de concebre-la i de gestar-la.
Com us deia escric pensant, sovint obsessivament, en un únic lector. És un lector voraç, exigent, que no coneix la compassió. Escriure només per a ell no em deslliura pas de decepcions i enrabiades. Teniu tot el dret a pensar, això sí, que sent un de sol l’hauria de conèixer perfectament. També podeu creure que aquesta circumstància m’hauria d’estalviar molts disgustos. Però no és així, no pas. És més, la meva condició d’escriptor d’un únic lector encara em fa més vulnerable. Estic segur que pateixo més que aquests tan famosos que tenen milions d’admiradors. Perquè, si ho mirem bé, arrisco molt més. M’ho jugo tot a una sola carta: o el satisfaig plenament o he fracassat rotundament. En el meu cas no hi caben les mitges tintes. No puc permetre’m agradar a uns quants i decebre la resta. Tampoc no puc al·legar que els meus desficis són per a una majoria selecta. Ja ho veieu, doncs, soc presoner d’aquest lector, que m’ha convertit en el seu narrador exclusiu. És com si em tingués subjugat, no exagero. Amb l’agreujant que ni tan sols he pogut aconseguir que només em llegeixi a mi. És a dir, em té per a ell sol, però el molt malparit l’he de compartir ves a saber amb quants. M’ha obligat a ser-li escrupolosament fidel, però ell segueix practicant la més enutjosa promiscuïtat.
De tant parlar-ne, ensems que descobreixo els meus neguits i les meves misèries, potser ja haureu intuït qui pot ser el lector. Sí no és així, ja us diré jo: el lector per al qual treballo, i gairebé visc i tot, soc jo mateix. La primera reacció és probable que consisteixi en pensar que estic ben xalat. Bé, és normal que ho penseu i fins i tot pot resultar inevitable. És la conclusió a què arribaria qualsevol persona entenimentada. Però de vegades allò que inicialment sembla d’una lògica aclaparadora, acaba no tenint cap fonament. És clar que una evolució d’aquesta mena requereix d’un aprofundiment i de noves explicacions. Per la meva banda, estic disposat a donar-vos-en tantes com calgui.
I pot haver un repte més descomunal que agradar-se a si mateix? Si la pregunta us sembla estúpida, hauré de fer-vos tot seguit una confessió que tal vegada us sorprendrà. El món és ple d’escriptors d’èxit, que han triomfat reiteradament, però que no s’agraden gens. Pot semblar estrany, ja ho sé. Doncs és rigorosament cert, tot i que és evident que no ho van esbombant. És un secret que els va rosegant per dins. Tendeixen a menysprear-se, però no ho proclamen. I costa d’entendre-ho, perquè seria compartint aquest menyspreu amb tothom quan evidenciarien que la cosa va de debò. Tornant a l’argument central, voleu fita més difícil que convèncer a qui et coneix perfectament? Com t’ho faràs per fer-li passar gat per llebre o ensarronar-lo? Com t’ho faràs per enlluernar-lo amb una retòrica ocurrent però sense gaire substància? Oi que és completament impossible? Ara bé, hi ha més arguments de pes a valorar. Qui pretén escriure per a tothom pot acabar seleccionant els lectors que més li convenen. Pot triar els més dòcils, els més inconformistes o els més acabalats. En definitiva: pot triar. Qui pot triar té marge i pot acabar escollint el camí creatiu més planer, per exemple. O pot optar pel més aventurat i costerut. No parlo ja del camí més ben remunerat, per no abusar dels tòpics. Jo, en canvi, no. Estic sotmès a un judici individual que tant si resulta implacable com condescendent, tant hi fa, acaba condemnant-me sempre sense remissió. D’altra banda, si no t’agrades a tu mateix, però malgrat això pretens voler agradar els altres, no els estàs menystenint? Vull dir si algú així no és en realitat un gran impostor, que vol que la resta consumeixin allò que ell no podria empassar-se de cap manera. Estic parlant de la fastigosa ètica, evidentment.
Encara un darrer raonament, i no em vull fer pas pesat. Si finalment acabo per assolir l’excel·lència i el meu lector es considera completament assadollat, ja soc mort. Perquè, és clar, un cop satisfet el meu singular lector, el meu camí ja haurà finit i no tindrà recorregut. Com a molt hi cabria repetir-me, però sense marge per créixer. Heus, aquí, doncs, quina paradoxa tan injusta i desconcertant. Un cop fet el cim i assolit el triomf més preuat, m’arrisco a haver d’emmudir pels segles dels segles. Ja sé que direu que sempre puc canviar de registre i optar per ampliar el nucli de lectors. Però oblideu que això significaria desertar dels principis i estovar-se buscant el camí fàcil. És a dir, comportaria comprometre tot allò aconseguit i trair la puresa de les conviccions que m’haurien fet gran.
Estic, doncs, atrapat en un dilema. El més paradoxal és que m’he ficat a la ratera tot sol. Dec ser un cas únic. Perquè l’obtenció de la victòria més conspícua, la que molts anhelen, esdevindria en realitat el primer acte de la derrota més devastadora i definitiva. D’aquella derrota que aniquila i no admet pal·liatius ni draps calents. És el que té, és clar, lligar-se de peus i mans a un únic lector, que, alhora que pot resultar summament exigent, és probable que una vegada satisfet et llanci com a un mocador de paper.
Sense voler-ho, doncs, soc reu d’un dilema que acabarà desesperant-me. De fet, ja fa temps que em sento confinat en un carreró sense sortida. Com més escric i més a prop em sento d’allò que sempre he buscat, més por tinc d’haver-me acostat a l’ocàs. Perquè llavors, un cop assolit el cim creatiu, ja no restarà cap fita per la qual pugnar. Llavors, només hi haurà l’opció de callar per sempre, d’occir sense remissió el cuc interior que m’empeny a crear. Segurament per això no paro de fer i desfer, de forma compulsiva. Com més avanço més he de recular, doncs. I aquests anar i venir frenètics m’estan descomponent. Alhora, també constitueixen, però, la millor garantia de supervivència. Com una mena de pòlissa d’assegurança, vaja. El problema és que n’hi ha per enfollir. Potser no existeix, però, una altra manera d’obtenir l’obra perfecta sense haver de renunciar a escriure mai més un cop enllestida. Hi cap, evidentment, el recurs de seguir escrivint resignat a produir coses menors, irrellevants, amb poca substància. Tot i que ja he declarat que no penso caure tan baix. I no penso caure-hi perquè no té cap sentit arribar dalt de tot si després no et resta altre camí que anar descendint permanentment. Per a mi aquest camí només és de pujada, perquè quan esdevé de baixada ja no condueix a cap lloc que valgui la pena. Aleshores es converteix en un calvari capaç d’esterilitzar-te i deixar-te completament buit i sec.
M’he despertat amarat de suor. Estava somiant que no tenia passat. No podia recordar res del que havia fet només una estona abans. Vivia, doncs, en un present perpetu i feixuc que em pesava com una llosa. Suposo que una impressió d’aquesta mena ha de resultar molt torbadora. T’ha de causar una mena de neguit intern difícil de combatre. Només de pensar-hi, la veritat és que m’han vingut calfreds. Curiosament, però, en els texts que tinc esbarriats per damunt de la taula o en l’ordinador, no hi ha cap referència al passat de ningú. Repassant-los, els personatges sembla com si no haguessin sorgit d’enlloc i com si ningú els hagués engendrat ni modelat. No tenen història ni tampoc històries per explicar o per evocar. Fan tot l’efecte de no haver existit amb anterioritat. Són essers instal·lats permanentment en la immediatesa, que no poden penedir-se ni enorgullir-se de res, absolutament de res. No arrosseguen ni culpes, ni remordiments, ni traumes. És clar que tampoc no arrosseguen el record de cap moment sublim o gloriós, d’aquells capaços d’apuntalar tot una vida. Aquest fet els permet caminar tan lleugers que sembla com si llisquessin suament per la vida, sense gaire esforços ni afanys. Malgrat això, no fan pas la impressió de ser més feliços. Aquesta càrrega de què s’han lliurat els atorga el privilegi de poder surar sense patir, però no els omple prou, ans al contrari. Allò que no els pesa ni els llasta no els ofereix, per contra, la possibilitat d’enlairar-se i volar més amunt. Tot i que representa que duen menys pes, s’han de conformar amb volar ras i amorrats a terra.
Aquesta contradicció m’ha obligat a pensar que potser si la noia que em serveix els esmorzars tingués un passat, de la mena que sigui, no estaria atrapada en la vida que la consumeix. El problema és que per poder pensar en el seu passat abans hauria de fer-ho en el meu. Perquè fa temps que no hi penso i començo a sospitar que hi deu haver motius d’entitat que ho justifiquen. I si el fet de no voler aprofundir en el passat de la noia només fos una excusa per no haver d’afrontar el meu? Encara resultarà que cada dia vaig a la cafeteria i em venen els mateixos pensaments, perquè ho he convertit en un ritual que m’estalvia haver de replantejar coses que em fan molta angúnia.
Si fos així, l’únic avantatge que tindria tot plegat és que la noia ho ignora completament. No sap allò que m’empeny a fer-ho ni tampoc que en soc reu. No sap que tal vegada encara estic més atrapat que ella. I mira que ella n’està!
Per tant, he de reaccionar aviat. Si no ho faig, el cercle s’anirà tancant fins que ens comprimirà tant, que ni ella ni jo no tindrem cap oportunitat d’escapar-ne. Si comencem a obsedir-nos amb un present que, com que no té passat on sostenir-se, tampoc gosa anhelar cap futur, ens condemnarem a una eternitat feixuga. Haurem de viure d’instant en instant, com si el que pugui succeir un minut després constitueixi una quimera i el que ha passat un minut abans ja s’hagués evaporat. Però amb unes condicions així la noia potser defalliria i jo probablement embogiria.
He de fer un pensament i actuar d’immediat. Va, doncs, m’hi poso ara mateix. Sense vacil·lar ni esperar més. He de trencar aquest bucle que no solament no porta enlloc, sinó que pot acabar desorientant-me completament alhora que em paralitza.
Quin passat li podria convenir més a una noia com aquesta? Podent triar, com sembla que és el cas, he de cercar-n’hi un que justifiqui l’esllanguiment vital que la mortifica. Potser una successió d’amors buits, banals o brutals li escauria força. Una adolescència farcida d’absentisme escolar i un consum precoç d’estupefaents, i una mitja violació en mans d’un antic noviet impulsiu i violent, segurament també farien per a ella. Perquè si li atribueixo una infància feliç dins d’una família humil però perfectament estructurada que ha prosperat a base de treballar i estalviar, és probable que no resulti versemblant. I si no resulta versemblant ja puc escarrassar-me en guarnir el relat, ja, que no servirà de res. Tot i que pensant-hi bé, per què una noia criada en una família emocionalment estable i normal en tots els aspectes no pot acabar amargada i profundament insatisfeta?
Com que no tinc clar com ho he d’enfocar, en lloc d’exprimir-me més el magí sortiré al carrer. Hi contrastaré el passat de les persones felices amb el de les infelices, a veure si hi trobo diferències substancials. Faré una recerca a peu de vorera. Recolliré dades i inventariaré experiències per poder comparar. Necessito proveir-me de certeses i referents que m’ajudin a no errar el tret. No sé si cridar per tal que m’ajudi el Custodi, un psicòleg molt hàbil i intuïtiu. Ell segur que un cop analitzats uns quants casos establiria conclusions que em servirien per categoritzar les persones.
L’últim cop que vaig recórrer al Custodi perquè em trobava empantanegat, va ajudar-me força. Ara bé, també va esgarrar-me la feina que havia fet. Va obtenir unes conclusions inesperades que van capgirar totes les hipòtesis amb què treballàvem. Estava escrivint la història d’un violador molt singular. Jo sostenia, molt convençut, que els violadors no pretenen posseir el cos de les seves víctimes, sinó dominar la seva voluntat i subjugar-les. El sexe, doncs, només esdevindria un instrument de poder i l’ejaculació el tràmit brutal que en certifica l’eficàcia. Violarien, per tant, no pas per satisfer el penis i l’escrot, sinó el cervell on amaguen el seus sentiments d’inferioritat, les seves frustracions o la seva misogínia. En el relat, a més, procurava explicar-ho recorrent a tots els recursos estilístics a l’abast. Volia sorprendre el lector que s’esperava topar, suposava, amb algú malalt de sexe i carregat de testosterona a vessar.
El Custodi, però, va arribar a una altra conclusió. Va demostrar-me, amb arguments impecables i gairebé irrefutables, que cada violador és, en realitat, l’executor dels desigs més foscos i depravats, però profundament arrelats, d’infinitat d’homes incapaços de reconèixer-los. Gràcies al violadors, doncs, la majoria d’homes respectuosos amb les dones poden seguir sent-ho sense esquinçar-se interiorment. El violador realitza, doncs, allò que ells potser desitjarien fer però que mai no podran admetre haver desitjat. Gràcies al violador, mentre la bèstia immunda, però tanmateix entranyablement humana, que duen dins oculta satisfà la seva pulsió subliminalment, poden seguir vivint com a persones perfectament socialitzades i equilibrades. Això converteix els violadors en els únics capaços de fer allò que molts individus somien inconscientment i que sortosament mai no faran. Per tant, el violador encarnaria l’adalil satànic capaç de satisfer un imaginari col·lectiu profundament i necessària hipòcrita. Vindria a ser com un heroi maleït i repudiat, al qual els qui més l’admiren secretament, sovint sense saber-ho, i més l’hi deuen, són els primers en detestar per tal que ningú no els vinculi amb ell. Si violaria, doncs, no seria pas amb altra finalitat que permetre a la resta de congèneres dur una vida perfectament normal. Enduent-se totes les reprovacions i els càstigs, aconseguiria deslliurar els seus semblants de qualsevol sentiment de culpa i de qualsevol sospita que pogués comprometre’ls. Pagaria per tots, però de fet seria l’únic que no enganyaria ni fingiria i exhibiria la seva veritable naturalesa.