MUDANCES

Llibre local = Lector compromès

Aquest és un llibre publicat amb el segell Llibre Local, que garanteix que el 100% de l’elaboració —des del disseny fins a la impressió— s’ha dut a terme per professionals i empreses catalanes.

Visita llibrelocal.cat per conèixer millor aquesta iniciativa.

Primera edició: febrer del 2019

Segona edició: març del 2019

Editorial Comanegra

Consell de Cent, 159

08015 Barcelona

www.comanegra.com

Edició: Jordi Puig

Revisió de proves: Gemma Garrigosa

Disseny de col·lecció: Virgínia Pol

Maquetació: Virgínia Pol

Producción de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-18857-12-6

Tots els drets reservats als titulars dels copyright.

GEMMA SARDÀ

MUDANCES

Taula

Al Magí

1

Com cada primer dijous de mes des de fa un segle, en Marcel espera que la Rosa torni a casa amb la capsa de cucs. A ella no li fa res anar-los a comprar. Sortint de la feina, li agrada baixar fins a la Ribera, recollir el paquet a la botiga de pesca, passar per la pastisseria i tornar a peu cap a casa. I l’endemà al vespre, mes rere mes, en Marcel seguirà el seu ritual d'anar-se'n tot sol a l’escullera. Desemboira, diu. L’aire de mar desemboira.

En Marcel posa un cedé de Thelonius Monk a l’equip de música de la saleta. El mateix que va estar escoltant ahir. Quan va començar a comprar compactes, es va endur la col·lecció de vinils a la torre. I el tocadiscos. Al segon tema apuja el volum per sentir-lo des de la cuina mentre fa el sopar. Tria un parell de patates del cistell i treu la bossa de mongeta tendra de la nevera. Deixa els ous fora també. Talla les cues de les mongetes i en fa tres trossos de cadascuna. Fa dos mesos que s’ha jubilat, ha traspassat el taller de rellotger. Encara no sap ben bé si ho enyora. Ara té tot el temps lliure del món, però continua anant a pescar el primer divendres de mes, sigui festiu o feiner.

Si no obrissis el taller els dissabtes al matí, divendres al vespre ja podríem marxar cap a la torre i l’endemà ja ens llevaríem allà i sembla que així allargues més, li ha retret la Rosa a en Marcel mil vegades. Però ell vetllava per les veïnes del barri que dissabte al matí havien de canviar la pila del rellotge. Anaven a plaça i aprofitaven per passar per cal rellotger. Per vendre una corretja i canviar dues piles, t’hi has d’estar fent guàrdia com si fos un hospital d’urgències?

Potser no que no troba a faltar la feina, però el que sí que ha notat és que la Rosa està diferent. Sembla que li faci nosa. M’hauré de fer fonedís, anar més a passeig, a fer un cafè o a la biblioteca per no ensopegar amb ella a cada moment. Està neguitosa. Tampoc no se li ha posat bé que en Lluís, el nen, s’hagi instal·lat a casa de ma mare a París. El nen que ha acabat la universitat i el doctorat i que no deixarà mai de ser el nen. Mira, menys feina, va dir la Rosa, amb un deix d’emprenyada quan els ho va fer saber. Tot plegat, ara té més temps per rumiar i això no pot dur res de bo, li sembla a en Marcel. Segons de quina lluna vingui avui, li demanaré si li passa res.

Quan en Marcel omple l’olla d’aigua i engega el foc per coure la verdura, la Rosa es planta a la plaça de les Olles a comprar l’esquer. La porta de fusta grinyola, la campaneta avisa i un cop dins de la botiga es troba envoltada de canyes dretes per tot arreu.

—Bona tarda. Vostè em coneix, oi?

—I tant que sí. Bona tarda. Posarem el de sempre?

—Goiti, miri’m bé perquè no em tornarà a veure.

La Rosa, amb la determinació que li puja cames amunt fins al pit, respira fondo i es pica les galtes perquè l’home de la bata que l’està despatxant des de l’altra banda del taulell s’hi fixi bé. I allarga el coll. No la tornarà a veure mai més.

—Tal com l’hi dic. Faci’m el paquetet de sempre que ja m’ha vist prou.

Tanca la porta de la botiga d’una revolada i la campaneta diu que sí, que aquest vespre entre la mongeta tendra i la truita li dirà a en Marcel que s’ha acabat, que cadascú per ell.

Arriba a casa amb els cucs, la barra de pa i un braç de gitano. Tampoc no cal acabar malament. La gent civilitzada es pot separar amb un tall de pastís i una copeta de malvasia, ha pensat pel camí. En Marcel està parant taula. La Rosa deixa la capsa de cucs davant del plat d’ell. Es posa el davantal i fa un parell de truites. Ella hi té més traça, sempre les fa ella. Les posa totes dues en un plat i cap a taula. En Marcel aixafa la mongeta tendra i la patata amb la forquilla. És especialista a fer un turó de verdura que va llaurant com si a la mà tingués un rasclet de jardí zen. La humitat traspassa el cartró i taca les estovalles.

—Ja no puc més. Cada dia em fan més angúnia aquests cucs fastigosos.

—I ara què t’agafa? —La Rosa calla.— Ja els aniré a comprar jo si no t’agrada.

—Sempre m’han fet fàstic. I ja no vull viure més amb tu.

Ha quedat descol·locat, però ni la veu no li tremola.

—Veig que ja no parlem dels cucs. —En Marcel continua fent ratlles al turó verd.— Que et passa res? Que t’he fet res?

—Doncs sí, mira, que estic avorrida.

La Rosa se’l mira i no li diu que el que passa és que està tipa de veure’l. Que d’ençà que t’has jubilat, tot el dia que topo amb tu. Que el nen s’està amb ta mare, estudiant o ves a saber què, i no truca mai. Que jo també vull plegar de la feina, que ja en tinc prou. Aviam si m’arreglen els números i toco el dos i canvio d’escenari i de personatges. Vol que corri l’aire. Té molta feina per fer. O s’ho pensa. Coses noves. Encara no les sé, però això rai, tot és posar-s’hi.

No li ve pas d’avui tot això. S’ha anat avorrint, ho pensava i no ho deia. Li falten dos anys per a la jubilació. Treballa a les tardes al despatx d’uns advocats. Paperassa, rebre visites, atendre trucades. Fa trenta anys. S’ha aturat a mirar enrere i de tot ja fa molt de temps. Ben casada, sí. Amb el fill criat, sí senyora, però de principi d’any que li ha marxat a París. Potser va ser això el que li va encendre la llumeta. S’ha de poder començar de zero. En qualsevol moment. Qui ho diu, que no? Ara, per exemple, sembla un bon moment. Està avorrida de la feina, del marit, de viure sempre al mateix pis, al mateix Eixample de la mateixa ciutat. Del mateix marit. De què et queixes si no et falta res, li diran les amigues del bus. No et falta res, no et falta res... aquesta és la clau de la gàbia. N’està tipa, potser d’ella mateixa. Cada dia el mateix autobús, a la mateixa hora, idèntic recorregut, el conductor que saluda i la colleta que cada dia hi coincideixen. Quatre dones que van pujant en parades diferents del mateix trajecte. Primer un gest de reconeixement, després és maco aquest conductor, és dels que et veuen que vens corrent i s’esperen. Sí, perquè n’hi ha un al vespre que no diu mai ni ase ni bèstia. Que tampoc no costa tant. I a partir d’aquí, bona tarda. I què, com va? I se n’hi afegeix una altra. Sempre agafeu aquest, oi? Sí, ara amb les obres han canviat la parada de lloc i em queda més lluny. I així fins que es van ajuntar quatre dones atrafegades que van començar parlant del conductor i ara ja se saben el nom dels fills, dels marits i si tenen pedres al ronyó. Tot el dia amb el coet al cul, però fan un sopar per Nadal i un a l’estiu, abans de les vacances.

—Si plego ara, em quedarà una pensió més justeta, prou per espavilar-me.

Va embalada. Ha dit el que em penso que ha dit? Callen tots dos. Ella se’l mira fixament per veure com reacciona. En Marcel no diu res. Agafa els cucs i se’ls endú per desar-los a la bossa d’anar a pescar. Han quedat serradures sobre la taula. S’acabaran barrejant amb les molles de pa. Torna a taula i, davant del que sap que serà inevitable, diu suau:

—Fes, dona, fes.

S’acaben la truita alhora, en silenci. Amb la petjada humida dels cucs al davant. La Rosa mira l’hora al rellotge del bufet i ell reprèn la conversa:

—Per mi no t’amoïnis. Fes el que hagis de fer.

Un tall de braç de nata per a cadascú en els plats de festa.

—Treu la malvasia, Marcel. I les copes.

De quan es van casar només queden aquestes dues copes. Per quan tenen gent en van comprar unes de més modernes a l’Ikea. Les de floretes s’han anat trencant.

—Què celebrem? —diu en Marcel de bon rotllo, per no fer sang. I ja té el cap a l’escullera, demà. L’aire de mar desemboira.

2

—Ei, noies, que us haig de dir una cosa.

L’Arnau crida les noies del pis perquè vagin a la saleta. La Lívia és a la cuina i treu el cap:

—Ha de ser ara? —arrossega les paraules.

—Va, sí, veniu!

—Ja va —remuga la Lívia. Avui és el seu aniversari i s’estava preparant el seu banquet particular per celebrar els vint-i-sis. Tapa la plata de sushi per a dos que s’ha comprat, l’special festival sushi for two, un dia és un dia!, amb un cop sec de mà de morter recol·loca la xapa de les dues cerveses que acabava d’obrir, ho torna tot a la nevera i truca a la porta de l’habitació de l’Aina.

—Ei, que l’Arnau no sé què diu que vol.

L’Aina es treu els auriculars, apila els apunts a un costat de la taula i va cap a la saleta. L’Arnau ha endreçat els coixins que hi havia per terra, ha estirat el pareo d’elefants que cobreix el sofà, ha posat un bol de patates de bossa al centre i destapa tres cerveses.

—Nenes, que us haig de dir una cosa.

Tants preparatius, xungo, pensa la Lívia, i diu:

—Va, dispara!

—Uix, que emocionant —deixa anar l’Aina, que ja ha fet un glop de cervesa.

L’Arnau ni beu ni menja. Mira a terra, pica un coixí, belluga el bol de patates per acosta’ls-hi.

—Arnau, és per avui o què? —hi torna la Lívia.

—Sí, va, és que d’una banda estic content i de l’altra em fa pal. Però va sí...

—Sí, què?, pesat.

—Que marxo del pis. Que foto el camp. Que me’n vaig a Nova Zelanda. Que aquí no hi ha curro ni res i que me’n vaig a collir kiwis a Nova Zelanda.

La Lívia fa ah, mira, i l’Aina queda callada com una morta. L’Arnau, com que ja ha tret el tap, engega.

—Faré surf, escalada, barranquisme, esquiaré...

—I colliràs kiwis —diu la Lívia com per dir alguna cosa.

L’Aina escura l’ampolla. No ha dit ni piu. I pensa que si no ho diu ara, encara li costarà més. I se li escapen els pensaments en veu alta:

—No ho tinc acabat de lligar, però sí, gairebé és segur. La setmana que ve m’ho confirmen, només falta un tràmit, però sí, es pot dir que ja està, de fet m’han dit que ja puc començar a buscar allotjament, que la beca és meva, és per començar al setembre, però ja aniria tirant cap allà, acabo el curs aquí i ja vaig cap allà i aprofito per voltar una mica pel país abans no comenci les classes. I em situo i tal.

—I tal, vol dir que també fots el camp? —escup la Lívia.

—Collons, sembla que ens haguem posat d’acord, eh? —riu l’Arnau de nervis.

—Ei, Lívia, que no, eh?, que no ens hem posat d’acord. Que jo em volia esperar uns dies per dir-ho, però, esclar, si t’has de posar a buscar gent per al pis, mira, que així ja ho saps.

La Lívia no és de quedar bé i s’aixeca d’una revolada.

—Vaig a sopar, que tinc gana.

Des de la cuina sent l’Arnau i l’Aina:

—No et deixarem penjada.

—No, no, t’ajudarem a buscar nous companys.

—El pis és gran, té molta claror, està al rovell de l’ou de Gràcia.

—Sí, sí, no et costarà gens, ja ho veuràs.

—I on te’n vas, tu?

—A Berlín, és una beca per fer el doctorat. Jo puc penjar anuncis a la facultat i farem entrevistes als candidats, eh, Lívia? —L’Aina afluixa el to de veu i torna cap a l’Arnau:— Per estudiar els inicis de la medicina en els papirs egipcis. És que tu també, Arnau, ho has deixat anar així, pam, sense anestèsia.

—I tu, què?, que les mòmies ja t’esperen i no deies res.

—Que no són mòmies, hòstia. Sembla que no sàpigues com és, que és especial, la Lívia.

Jo no penso entrevistar ningú, rondina la Lívia mentre porta la plata de special sushi festival for two cap a l’habitació i se li fan nusos al cap, dins del cap. El que sent de fora, les veus de la saleta de t’ajudarem a trobar nous companys, s’enreda amb el que sent per dins, una muntanya, se’m fa una muntanya conèixer gent nova, sempre igual, sempre començant de zero, un altre cop, és el meu aniversari, aneu tots a la merda.

S’instal·la al terra del quarto. La plata, els bastonets i dues ampolles de Sapporo per beure a morro. Seu sobre un coixí pla i col·loca la safata damunt d’un pedestal que ha fet amb llibres com si fossin maons. La plata és de plàstic i té tot de compartiments per a les diferents varietats de muntanyetes d’arròs coronades per un tall de peix rosat, un de vermellós, un llagostí arrebossat, embolcalls d’algues i un compartiment buit per posar-hi la soja i sucar. Posa música sense lletra per desfer els nusos.

Sempre està sola pel seu aniversari, però sempre hi ha menjar per a dos. D’ençà que no hi ha la mare. El primer aniversari sense la mare, l’àvia se’n va oblidar. Ai, nina, em sap greu, són tantes coses, i goita... que ahir no hi vaig pensar, em va ben marxar del cap, però diumenge et faré el teu plat preferit i ho celebrarem. Amb la setmanada es va comprar dos dònuts i se’ls va menjar mossegant-ne ara un ara l’altre. Asseguda al terra de l’habitació. Diumenge l’àvia li va fer ous ferrats amb patates rosses, però ella ja ho havia celebrat.

Dubta si deixar per al final el llagostí o el maki de cranc. Les peces estan duplicades i col·locades simètricament als calaixets. Ara una de salmó d’aquesta banda, suca a la soja, regalima, i ara la de salmó de l’altra banda, suca. Costa de decidir si és més bo el maki de cranc o el llagostí. Un glop d’una birra, un glop de l’altra. I si ara marxen aquest parell, qui es menjarà tots els tàpers de llenties que vaig fer ahir i vaig congelar? Per acabar es guarda el llagostí, que té aquell punt cruixent.

3

—Què diu, que t’has separat? Així que en Marcel posa un peu a La Pansa li cau el xàfec a sobre. Ha arribat aquest matí al poble. Ha decidit instal·lar-se a la torre i que la Rosa es quedi al pis de Barcelona. És el més pràctic. Aquí hi té roba i les quatre coses que necessita, no li cal res més. Entra al cafè i des de la taula del fons en Jaume tira carta i deixa anar un dard de veu enrogallada:

—Te n’has buscat una de més jove o què, torero?

En Marcel demana un cafè amb gotes a la barra, agafa una cadira i s’asseu a la taula on en Jaume i els altres juguen al truc.

La Nati li porta el cafè i li passa la mà per l’espatlla.

—Què ha passat, Marcel? Que és de debò que t’has separat?

—M’han separat, més aviat.

—Ui, sí, mi-te’l, el sant, ell que no ha trencat mai un plat —s’hi afegeix en Sendo.

—Ha anat així, que m’ho he trobat. Jo no hi he tingut res a veure.

—Pobrissó, alguna en deus haver fet. Una de ben grossa... que hagis fet emprenyar la mestressa. Perquè diu que ha sigut ella que t’ha donat passaport? —li engalta la Nati amb la confiança dels que s’han pelat els genolls junts de petits.

—Nano, et pensaves que passaries fluix? —En Pitu li pica l’ullet i la Nati recull veles i torna cap a la barra.

—Mira, coses que passen.

La partida de cada dia havent dinat. El cafè a aquesta hora està a mig gas; al vespre s’anima amb el jovent. Toca el sol a les taules de fora i la Nati, que ja té a tothom servit, s’entreté amb els mots encreuats a la punta del taulell.

—Sendo, no badis i tira.

—Sí, sí, ara ens ho expliques i amb detalls, cap de suro. Que potser et penses que ja està: Ai, mira, m’he separat, jo no en sé res... —en Jaume fent veueta fotent-se d’en Marcel— ...jo no he fet res, coses que passen, va, que aquí ja som tots calbs i no ens queda pèl perquè ens el prenguis.

La notícia ha volat, ja s’ho podia esperar. En unes hores, tot el poble en va ple. Innocent de mi, que em pensava que arribaria a casa i salvat. Doncs, no senyor, passes a fer el cafetó i tercer grau al canto. En Marcel és de poques paraules i li hauran d’estirar molt la llengua perquè digui res de la Rosa. Ni bo ni dolent. En Jaume i companyia no perden pistonada de la partida, però no el deixaran que s’escapoleixi fàcilment. Tenen ulls per a les cartes i la llengua esmolada per seguir l’interrogatori. El van collant i en Marcel se’n surt com pot:

—La Rosa, que es veu que li ha agafat allò que se li escapa la vida.

—Ai, pobra Rosa —sospira la Nati fent giravoltar el bolígraf.

—Que se li escapa el tren. Que s’avorreix i li sembla que sense mi l’esperen grans emocions. Que li falta aire, que s’està perdent coses —es desfoga en Marcel, que fins ara no n’havia parlat amb ningú.

—Que s’està perdent què? Aquí de trens, res de res, el cotxe de línia i para de comptar —riu en Jaume i riuen tots.

—Ara m’aniria bé un tres.

—Conxo, quines cartes més dolentes.

—No ho sé, que se sent jove i que vol fer coses. També hi ha en Lluís, que se n’ha anat a París pels estudis i s’està amb ma mare. Això tampoc no se li ha posat bé.

—Ui, nano, mala peça al teler. Quan es posen així, val més tocar el dos ben lluny —fot cullerada en Pitu—. No les vulguis entendre, n’hi ha per parar boig.

—Això rai, ja li passarà —diu en Jaume.

A en Marcel li sembla que ja ha fet massa safareig.

—I prou, que són coses nostres i no n’heu de fotre res.

En Marcel ha abaixat el to de veu; s’ha adonat que els quatre que hi ha a la barra paren l’orella.

—Així t’haurem de fer lloc per a la partideta a partir d’ara? —el salva en Pitu en to de pau.

I en Jaume tira carta i contraataca, rient rient:

—Ai, Marcel, fa ser burro deixar escapar una mossa com la Rosa.

—Vet-ho aquí, que encara es pensa que és una mossa —la clava en Pitu.

—Va, nano, a mi també em va passar i mira ara, estic més bé que mai —s’hi afegeix el de l’estanc, que era a la barra. S’estarrufa la camisa i es pica la panxa per fer notar que s’ha aprimat.

—Mi-te’l, el figurí, que totes li ponen.

—I no haig de donar explicacions a ningú. Ara comença la vida!

—Vigila que aquella viuda que empaites no et lligui curt i ja hi tornarem a ser.

Riuen tots. En Marcel ho va entomant amb bon humor. En Pitu, amb la seva gorra verda faci fred, faci calor, remena i li posa la pila de cartes al davant.

—Escapça.

4

La Lívia entra a la discoteca de la part alta. L’ha vista anunciada al Time Out