Llibre local = Lector compromès

Aquest és un llibre publicat amb el segell Llibre Local, que garanteix que el 100% de l’elaboració —des del disseny fins a la impressió— s’ha dut a terme per professionals i empreses catalanes.

Visita llibrelocal.cat per conèixer millor aquesta iniciativa.

Primera edició: març del 2019

© del text: hereus de Maria Aurèlia Capmany

© d’aquesta edició: Editorial Comanegra

© de la foto de portada: Pilar Aymerich

© del pròleg: Julià de Jòdar

Editorial Comanegra

Consell de Cent, 159

08015 Barcelona

www.comanegra.com

Edició: Marta Nadal

Transcripció: Ángel Alonso

Correcció: Gemma Garrigosa

Revisió de proves: Sara Romero

Disseny de col·lecció: Virgínia Pol

Maquetació: Víctor García Tur

Producción de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-18857-18-8

Tots els drets reservats als titulars dels copyright.

ÍNDEX

Presentació (Marta Nadal)

Entre la Capmany i l’Aurèlia (Julià de Jòdar)

LLIBRE PRIMER

Liquidació de culpes

Duce, Duce, Duce

Decència i silenci

L’any del fred

L’ahir i l’avui. El rodet del temps

Antígona i la llei

El benefici de la pluja

Anem a Itàlia!

Realitat i crèdit

Ni pietat ni recança

LLIBRE SEGON

Els feliços quaranta

Una lleugeríssima i glacial primavera

Trenta i trenta, seixanta

PRESENTACIÓ

Marta Nadal
Comissària de l’Any M. Aurèlia Capmany

Pedra de toc (I i II) és, sense cap mena de dubte, una obra important i necessària, que teníem el deure inexcusable de reeditar en un marc commemoratiu com el centenari del naixement de M. Aurèlia Capmany. Gràcies a l’editorial Comanegra, això ha estat finalment possible, i ens n’hem de felicitar tots plegats.

El primer volum de Pedra de toc va ser publicat per l’Editorial Nova Terra l’any 1970 i, quatre anys més tard, la mateixa editorial va editar-ne el segon. La persecució per part de la censura de l’obra de M. Aurèlia Capmany va ser constant des dels inicis —les seves primeres novel·les van tardar entre cinc i quinze anys a publicar-se—, però, avançat el franquisme, foren sobretot els seus llibres de no-ficció els més censurats, pel fet que suposaven un greu perill per a la uniformitat religiosa i moral del règim, i perquè hi introduïen una mirada crítica i, per tant, la possibilitat de dissidència al seu ideari. El primer volum de Pedra de toc, doncs, va patir l’examen minuciós d’aquells censors que no en deixaven passar ni una i retornaven el llibre amb els fragments —o de vegades tan sols paraules— que s’havien de suprimir: «aquella llarga nit que ens esperava», «vexant», «el separatismo no va ser una qüestió de minories», «nació» —evidentment referint-se a Catalunya— són, a tall d’exemple, i per ser breus, algunes de les paraules i frases, entre moltes altres, que no van poder veure la llum.

El segon volum de Pedra de toc, editat el mes de desembre del 1974, va caure, en canvi, en el silenci administratiu; l’informe del lector, citat per Francesc Foguet, acaba dient, de manera prou explícita: «como me temo que no existe base suficiente para impugnar este depósito, me inclino por aconsejar silencio administrativo». Ja veiem que aquest segon volum va tenir més sort que no el primer, sotmès a la implacable lupa censora. Però, l’any 1977, una tercera edició de Pedra de toc I restituïa al volum els fragments retallats d’aquella primera edició del 1970. A la contraportada hi deia: «Aquesta tercera edició compta amb nous al·licients: la incorporació dels paràgrafs que la censura prohibí a les altres edicions [...]». I l’encert del volum que ara us oferim és precisament aquest, a més de contenir els dos llibres en un sol exemplar: la reedició per primera vegada del primer llibre original sense el signe de la censura.

Pedra de toc: una obra important i necessària. Important perquè conté el pensament de M. Aurèlia Capmany i les constants de la seva trajectòria intel·lectual al llarg dels anys: la lluita per la llibertat, l’antifranquisme, la defensa de la llengua, la denúncia de la prudència, de l’oportunisme i el possibilisme burgesos, l’expressió de la resistència, el sentit de la història, però també, i sobretot, l’anàlisi minuciosa i lúcida del fet literari i de la filosofia, vertebradora de la seva mirada, de la seva posició en el món. I és, com he dit, també una obra necessària, perquè interpel·la el lector d’avui. La dissecció que fa del terrible passat de la dictadura, des dels seus anys més ferotges fins als maquillats per l’aparença d’un règim més benèvol, la manifestació més amarga i dura de viure en la resistència, ens obliga a pronunciar-nos íntimament, a comprometre’ns, com Capmany ho va fer amb la seva col·lectivitat i amb el seu país: «París —ho descobria la primavera del 1953— no seria mai la meva realitat; si volia aprofundir en aquella terra de bellesa que se m’oferia, em calia dimitir del que jo era. El que jo volia fer ho havia d’arrencar d’aquella petita pàtria arran de mar amb el cant dels grills en els rials solitaris, amb els mancaments propis i de la gent que m’havia precedit, amb la voluntat ferotge de sobreviure’m...».

La seva condició de dona lliure i transgressora és visible també en les diverses tècniques que M. Aurèlia Capmany utilitza per a la construcció de la seva obra, mai subjecta del tot a la rigidesa d’un gènere. I Pedra de toc n’és un exemple. No és només un llibre de memòries, com tampoc és només un assaig filosòfic i literari. O històric. Ho és tot alhora, com també observem en Virginia Woolf. Però, a més, incorpora, amb una habilitat extraordinària, fragments de la premsa d’aquells anys 39, 40, 41, 42..., com també ho havia fet Dos Passos a la seva trilogia. En un article escrit el 1968 sobre la novel·la de l’escriptor americà, 1919, M. Aurèlia Capmany diu: «Amb destresa barreja les cartes, notícies aparentment anodines, subratllades amb ironia, amb amarguesa». Alguna influència, probablement, va exercir Dos Passos en la confecció de Pedra de toc, on la memòria de l’autora, enfrontada a l’irrevocable destí que ens ofereixen els retalls freds dels noticiaris de l’època, esdevé la plasmació d’una veritat lúcidament i bellament expressada, amb moments de tensió lírica i d’altres d’una contundència demolidora.

L’edició que us oferim parteix del respecte absolut amb l’original. Només s’han polit alguns aspectes de la puntuació, s’han corregit alguns noms, s’ha actualitzat l’ortografia i, finalment, s’han unificat les cites llargues a banda del text —tant les de premsa com les literàries— per tal d’oferir un criteri únic que creiem que facilita la lectura del volum que teniu a les mans.

ENTRE LA CAPMANY I L’AURÈLIA

Julià de Jòdar

El novembre del 1964, quan feia a penes un mes que havia ingressat a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), amb la pretensió de fer-me director de teatre, Maria Aurèlia Capmany —l’Aurèlia: una dona que em recordava el personatge de la Bette Davis per la mirada inquisitiva, l’ímpetu gestual imperiós, la tranquil·la autoritat mentre fumava...— em fa agafar per banda per demanar-me de formar part del repartiment de Trabajos de amor perdidos, un muntatge de l’escola que s’havia de representar a Olot al cap de dos dies —en el paper de Dull, jo havia de sortir de l’escenari, en un moment determinat de l’obra, portant de la mà la Carme Sansa, que anava un curs davant meu—. Si algú que no fos l’Aurèlia m’hagués demanat de fer aquell paper, li hauria dit que no a l’instant, perquè jo no servia per a actor. Però a l’Aurèlia no li podies dir que no a res que et plantegés cara a cara, tan ric i variat n’era l’arsenal de persuasions: mirar-te als ulls, destacar les teves qualitats perquè creguessis en el que et demanava, embarcar-te en una experiència insospitada, estimular la teva complicitat, i, si calia, empènyer el ronso amb dialèctica geniüda. L’Aurèlia era una dona d’interlocució i diàleg, en qui el moviment del cos, la penetració de la mirada, la convicció intel·lectual, la consciència moral, i l’ús de la paraula, formaven un tot orgànic que en definia el personatge: la Capmany. (Quan tornàvem d’Olot amb l’autocar, en una de les hores més petites, vaig cometre la ingenuïtat de despertar-la per dir-li que baixava a can Canals de Badalona: «¿I per això m’has hagut de despertar?», es va exclamar la pobra dorment: el bateig del noi poc arraçat per ingressar al regne d’una llibertat que no cal demanar!)

L’any següent, quan ella feia el paper de la Rossenda del Quim Federal a la Cúpula, vaig poder entreveure una de les persones —devia ser la que em venia més a mà o, potser, la que m’interessava més— amagada rere el personatge vital, combatiu, arrauxat de l’Aurèlia (esclar que la meva mirada actual, projectada sobre la persona del passat, per força s’ha de nodrir de la memòria acumulada pel tracte personal d’aquells anys, però fets reals posteriors aporten, com veurem més endavant, prou material crític per ampliar la intuïció agafada al vol en una representació teatral): la de la dona sofrent, renouera i desproveïda, sotmesa a les lleis de l’economia moral d’un món d’homes mesquins —els que Espriu rememorava, no sé pas si referint-se, precisament, al Federal del seu sainet, quan parlaven de la seva dona com «la pròpia», «aquella», «la de dalt»...— que obligaven la víctima a conrear astúcies de supervivència. Sense anar més lluny, ni forçant-ne l’arquetip, una de les persones que habitaven l’Aurèlia provenia de les classes populars de Ciutat Vella, distintes tant de la cultura obrerista (tirant a autosuficient) de Sants i del Poblenou com de la menestralia (tirant més aviat a autosuficient) de Gràcia i de Sant Andreu, però assimilant-ne, en un agregat característic del nucli central de la ciutat, els trets que componen la versió culturalment sedimentada per la història de les classes populars barcelonines (al carrer de les Cabres, gairebé cantonada Petxina, o sigui, a la part posterior de la casa dels Capmany, hi vivia un cosí germà de la meva mare, la dona del qual, la Carmeta, venedora a la Boqueria, es movia i parlava amb la mateixa gràcia i desimboltura que vaig trobar anys després en l’Aurèlia més castissa): catalanisme popular, republicanisme descregut, esquerranisme cooperatiu, llengua esmolada —d’aquí, la seva capacitat per representar la portera Secundina de la Primera història d’Esther, per captar girs i gestos populars, o per disfressar-se de pagesa—. Al límit, la persona inquieta, retinguda dins del personatge segur de si mateix, podria haver empès l’Aurèlia a ser companya de les bullangueres dels rebomboris del pa, l’any mateix de la Revolució Francesa; o de les de la Jamància del 1843; o de les pétroleuses de la Comuna de París. Una pulsió antiburgesa (políticament cristal·litzada a Vent de garbí i una mica de por) que la feia menysprear la mala consciència (o sigui, la hipocresia: no suportava en Pla i considerava «immorals» Els Pastorets), el mal gust (o sigui, la cursileria: no suportava l’«etern femení» de la Llucieta Canyà), el desclassament (o sigui, l’arribisme: no suportava l’Ivan Tubau, un dels futurs fundadors de Ciudadanos), la resignació (o sigui, el mesellisme: no suportava en Capri), o la pedanteria (o sigui, l’esnobisme: no suportava la Gauche Divine en pes), però amarada d’una actitud de mena pudorosa, característica de les classes populars il·lustrades, però no gens pudibunda i molt allunyada de qualsevol temptació xarona —no la vaig sentir mai dir renecs: a tot estirar, «Dimoni!».

Una dona indòcil al món fet pels homes només podia guanyar-se la llibertat no pas esperant graciosament que la hi concedissin, sinó exercint-la. I l’única manera de fer-ho no era pas fent-se una cultura, sinó apropiant-se de la cultura: una eina procuradora tant de seguretat com de desassossec. Enfront d’una situació familiar i d’un moment històric caracteritzats per la inseguretat, la cultura, si no bastava amb l’herència rebuda de la família, proporcionava la seguretat de qui està en condicions de defensar-se i d’imposar els seus raonaments per fer-se respectar. Però el desassossec proporcionat per la cultura tenia dos vessants: a banda de la crònica existencial present en aquest llibre, hi ha, fonamentalment, el de la dona que es troba sola, mal vista, posada en dubte, i, si cal, bescantada pel fet de gosar viure com un ser humà lliure. I penso que l’Aurèlia va pagar a consciència el preu d’aquesta llibertat. Em centraré en dos temes: els homes i els diners. Pel que fa als homes, sempre he cregut, basant-me en l’observació immediata, que no la van saber entendre ni poc ni molt —excepte per part de dos d’ells, que citaré oportunament amb noms i cognoms—. Podria semblar un tòpic, però, en el cas de l’Aurèlia, la intel·ligència analítica, el tarannà emprenedor i l’absència d’autocompassió dissimulaven amb traça l’ànsia de tendresa, amagada rere el geni, la decisió i la verbositat, que dos homes amb qui va mantenir relacions menystenien tan olímpicament com sistemàtica fent com qui sent ploure: el primer era rígid i arrogant; el segon era arrogant i malcriat. Els dos la van tractar, segons moments i circumstàncies, a baqueta. N’hi toleraven la llibertat en la mesura que no els disputés la funció tutelar (l’auctoritas patriarcal). Però sense el dinamisme, la convicció i la constància de l’Aurèlia, el primer no hauria pogut dur a terme el seu gran projecte artístic i, finalment, personal. I sense la paciència, les atencions i la lleialtat de l’Aurèlia, el segon hauria estat, senzillament, un erudit amargat i solitari. Si, entre les dones, l’Aurèlia podia ser una «reina de les amazones» —la seva capacitat d’arrossegar voluntats era mítica; des d’una Maria Tubau fins a una Montserrat Roig passant per una Carme Sansa o una Maria Jesús Andany—, amb el tracte amorós amb els homes podia caure fàcilment en el desesper abandonista d’una Dido: no és que ella fos procliu a immolar-se per un home («Jo només m’obro de cames al llit»), però només amb molta força de voluntat —i en tenia molta— podia tolerar la falta de tendresa dels homes envers ella. (No sé pas fins a quin punt una dèria juvenil de casar-se i tenir fills feia aflorar la intuïció que, anant per lliure, no trobaria l’escalfor que necessitava.) A l’Aurèlia li devia passar com a la Marlene Dietrich amb el Jean Gabin, que, segons ella, no la volia com a dona corrent al servei de l’escalfor de la llar, sinó únicament en la imatge de la Marlene mítica i fatal —la fatalitat de l’Aurèlia era que fumava amb autoritat i que opinava en veu alta d’allò diví i d’allò humà: ja ho he dit, la seva llibertat—. O també se li podria aplicar, potser, aquella frase que citava la demògrafa Anna Cabré, en el sentit que l’Aurèlia era una dona que cercava un home que encara no existia mentre que ella havia deixat de ser la dona que els homes cercaven.

En el primer cas dels esmentats, l’Enees de torn la va abandonar, poc abans d’una llarga incursió teatral a Madrid, per una jove i futura esposa i mare de família. La cosa és que, en una de les peces representades al María Guerrero, l’Aurèlia feia el paper d’una dona traïda per la seva pròpia filla en braços del padrastre; entretant, el nostre Enees va tenir la caritativa pensada de portar la dona jove, substituta de l’Aurèlia en el seu cor, dins el cor mateix de la companyia de teatre, on va delectar el personal amb una magistral havanera a la guitarra... (Sempre vaig pensar que la confusió entre drama personal i drama teatral va ajudar l’Aurèlia a fer una interpretació magistralment continguda del seu personatge: remeto al plagiari Don Jacinto Benavente de La malquerida.) En el segon cas, recordo l’home pretensiós que la va (ens va) deixar de pasta de moniato en tractar-la poc menys que d’inculta davant els acompanyants dins un dos cavalls a la porta de la casa de la rambla de Catalunya. En aquella escena, moralment tan violenta, et desesperava no trobar aquella Aurèlia que no permetia que ningú la rebaixés: tot un Salvador Espriu la tractava d’igual a igual —només el vaig sentir tutejar (i deixar-s’ho fer per) l’Aurèlia—, perquè, segurament, va ser l’únic home que, amb un altre còmplice i amic de l’Aurèlia, en Josep Anton Codina, va entendre les necessitats profundes d’una dona que, rere el posat de qui es vol menjar el món, covava una soledat punyent.

L’Aurèlia no se’n sabia sortir amb els diners, sempre anava escanyada, i era lògic: un caràcter hedonista com el seu en necessitava molts, però la seva ètica no li permetia de sacrificar-s’hi més enllà del nivell imprescindible per no minvar la seva llibertat. Aquest llibre reflecteix bé l’escassetat que va patir ben aviat i durant bona part de la seva primera etapa adulta (de fet, no sé pas si la seva amiga íntima, la Maria Lluïsa Miralles, li va cobrar mai el lloguer del pis minúscul que ocupava a la rambla de Catalunya) i la multiplicitat de feines que va haver de fer per subsistir amb dignitat. (La Carme Serrallonga, amiga, mentora i moderadora, fins on va poder, de l’Aurèlia, patia per ella quan va abandonar un sou estable a ensenyament per dedicar-se al teatre i viure de traduccions i col·laboracions: «Aquí caic, aquí m’aixeco», podria haver estat el lema de la condició econòmica de l’Aurèlia.) En l’època de maduresa, quan ja podia viure amb una certa folgança, la voluntat de satisfer el desig d’un habitatge de supòsit per part de l’home amb qui vivia va escanyar-ne les economies. Però, igual que el seu personatge era el reflex d’un tot harmònic en mirada, gestos i paraules, no tinc cap dubte que els rigors econòmics del seu temps no li treien més la son que els rigors polítics, els rigors morals, els rigors culturals, o els rigors internacionals, com demostren a bastament els retalls de premsa intercalats entre comentaris, reflexions i apunts del text central d’aquest llibre. Vull dir que, feta a les pèrdues i a les mancances del país sencer, de la nació sencera —en què ella creia a ulls clucs—, la falta de diners formava part d’una endurança assumida per tal com el creixement individual anava associat a la recuperació d’una vida pública que no es podia entendre si, en el circuït de tornada, no recompensava els individus, les persones concretes, amb l’escalfor de les lluites compartides per una col·lectivitat. I, sense haver parlat gaire de política amb ella, en termes ideològics, més enllà de recollir opinions a vol d’ocell, em sembla que aquesta relació entre individu i país, entre col·lectivitat i creixement personal, constitueix la millor lliçó cívica i política que ens va llegar la praxi quotidiana de l’Aurèlia.

El llibre que teniu a les mans és original per l’audàcia de la seva composició i la llibertat del seu estil. Podria passar per un llibre d’aprenentatge, però el punt de vista no ho abonaria. Podria passar per la crònica d’un temps, però la falta de sistematicitat en limitaria la pretensió. Podria passar per un llibre de memòries, però la digressió n’ampliaria el registre. Podria passar, en fi, per un llibre d’impressions, però ho negaria la composició ordenadament conscienciosa dels materials. Ho pot ser tot a la vegada, però és, en particular, un excel·lent exercici de recerca introspectiva d’una persona que havent viscut a fons el seu temps, vol discernir què n’ha tret, com ha intervingut en la vida dels altres, i com s’ha fet que arribi, no incòlume, però sí ben composta, a la culminació de la maduresa humana i literària —la d’una dona, repeteixo, del seu temps.

El llibre segon d’aquest volum acaba amb aquestes paraules: «Endevino una nova generació que no troba cap plaer a destruir-se, i això m’empeny encara a no oblidar res, a no deixar res per inventariar, a lluitar amb tenacitat, incansablement contra el silenci i contra el rictus de la boca petita contreta com un cul de gallina». Que l’Aurèlia estava molt atenta al trànsit de les generacions —les continuïtats i discontinuïtats del país— és un fet present al llarg de tota la seva obra literària, i aquest llibre n’és una mostra palesa, com ho va ser la seva preocupació pedagògica quan feia classes a l’Albéniz de Badalona i al Villena de la Bonanova; quan esclaria als alumnes els continguts de La pell de brau o els comentava les escenes de workshop a l’Adrià Gual; en fi, quan encapçalava els dansaires («Un, dos, tres, quatre...») als assaigs de l’escena final de la Ronda de mort a Sinera. No cal dir que bona part dels membres de l’anomenada generació dels Setanta havien de trobar, en ella, una mestra atenta, una lectora crítica, i una generosa col·laboradora, des dels dies que en Terenci no la deixava viure amb el seu manuscrit de Marilyn, passant pel teatre de cabaret, i culminant amb el muntatge del Layret. Però jo no diria que ella estigués preocupada per la transmissió generacional en el sentit de fer escola, comptar seguidors, o mantenir deixebles; a banda que el seu caràcter anarquicomodèlic (com deia Espriu dels lavinians, o sigui, dels barcelonins) no l’hi hauria consentit, ella gaudia, sobretot, de la conversa improvisada, de l’exemple pràctic, de la constància en l’esforç, no pas establint regles massa rígides —tractava el brechtianisme d’en Salvat amb una distància amable: «Berliner-Em-Sembla», en deia ella, per rebaixar el mite salvatià del Berliner Ensemble de Brecht i Weigel— ni teoritzant en el buit —persona de dialèctica insubornable, l’Aurèlia no era de malgastar les hores xerrant per xerrar: de tot en treia punta—. La seva herència, doncs, no és pas, solament, intergeneracional: l’important és que l’activista, pensadora i escriptora va obrir noves vies de percepció de la realitat social i cultural, com proven les seves anticipacions pioneres per l’alliberament de la dona (només cal pensar en les continuïtats i en les endurances de la lluita fins ara mateix).

Finalment, volia dir que el seu exemple, considerat amb la perspectiva històrica que mereix, és el de la llauradora i sembradora capaç de fer germinar, en terreny sec i pedregós, la llavor d’una continuada actitud crítica, d’un insubornable combat per la llibertat, i d’un compromís absolut amb la seva època —estava temptat d’escriure les seves èpoques...—. Fidel al país i a la seva realitat concreta, no tinc cap dubte que l’Aurèlia seria, avui, independentista (a la Lidia Falcón n’hi diria quatre fresques pel que fa a la seva obsessió a lligar catalanitat i burgesia), però no pas una independentista ingènua, grimpaire, o irredemptorista, sinó críticament lúcida i activament compromesa: a hores d’ara, estaria lluitant activament perquè les feministes de tot Espanya es manifestessin solidàries amb les preses i exiliades catalanes sense distinció: la Carme Forcadell, la Dolors Bassa, la Clara Ponsatí, la Meritxell Serret, la Marta Rovira, i l’Anna Gabriel.

PEDRA DE TOC

A Maurici Serrahima,

que va trobar una mica d’or,

fa molts anys, en un cistell de sorra

PEDRA DE TOC. Quant hom vol provar qualsevol or de quants quirats és, ha hom una pedra negra la qual és appellada en latí lapis parologicus e en vulgar és appellada pedra de toch, e és negra, e frega-la hom ab nou e fa’s pus negra e pren hom lo or que vol hom prouar e frega’l hom en la dita pedra negra fins que lo dit or lexa sa color bé empremtada en la dita pedra, e aprés frega hom de les dites toques en aquella pedra matexa e regonex hom ab qual de les toques se reffà o ressembla de color lo dit or.

Document del 1417 de l’Arxiu General de València

LLIBRE PRIMER

I

LIQUIDACIÓ DE CULPES

LA VANGUARDIA, 14 DE FEBRER DE 1939

Ha sido dictada hoy la ley de responsabilidades políticas que liquidará las culpas de los que contribuyeron a la subversión roja.

Se declaran fuera de la ley todos los partidos políticos que integran lo que se llama Frente Popular: Acción Republicana — Izquierda Republicana — Partido Federal — Confederación Nacional del Trabajo — Unión General de Trabajadores — Partido Socialista de Pestaña — Federación Anarquista Ibérica — Partido Nacionalista Vasco — Acción Nacionalista Vasca — Solidaridad de Obreros Vascos — Esquerra Catalana — Partido Galleguista — Partido Obrero de Unificación Marxista — Ateneo Libertario — Socorro Rojo Internacional — Partido Socialista Unificado de Cataluña — Unión de Rabassaires — Acció Catalana Republicana — Partido Catalanista Republicano — Unió Democràtica de Catalunya — Estat Català — Todas las Logias Masónicas.

Quedarán incursos en responsabilidades políticas:

Los que hayan desempeñado cargos directivos.

Los que hayan figurado antes del 18 de julio y manteniéndose en esta fecha como afiliados a aquéllos.

LA VANGUARDIA, 18 DE FEBRER DE 1939

La guerra en Cataluña ha terminado.

Durant aquell estiu del 39 liquidàvem tota una època i a l’altre cantó de guerra va quedar un món remot, sense connexió amb la vida que vivíem. Ens atrafegàvem aquell estiu, refent uns estudis ja cursats, no massa conscients de la burla que aquell nou exercici escolar contenia. No massa conscients, repeteixo, perquè anàvem perdent la facultat de sorprendre’ns. Ara, en una petita nota que ha sortit als diaris, ens comuniquen que el Butlletí Oficial admet la validesa d’uns estudis que a l’estiu del 39 no en tenien. Ens examinàvem, doncs, altre cop i tornàvem a repetir les lliçons ja oblidades: fórmules de Química, lleis de Física, axiomes de Matemàtiques; obligat visat de trànsit per a ingressar altre cop a la universitat. Mesells, si voleu, acceptàvem aquella prova vexant d’una aptitud ja reconeguda, perquè la universitat posseïa encara per a nosaltres un valor. Amb la seva misèria, amb els seus tribunals depuradors, amb l’amuntegament de gent diversa a cada curs, tenia encara el do d’oferir-nos l’únic sostre d’aquella pau: el coneixement. Ens agradava posseir un sostre, aquesta és la veritat. Acabàvem de sortir dels bombardeigs i vivíem. Preparar el llatí per a l’examen d’Estat, fer exercicis de prosa castellana, tot explicant el sistema circulatori dels rèptils, era una beneïda evasió. Ens distreia de la por, ens distreia d’aquella broma pesada. Ens podíem imaginar, mentre la nostra memòria es xopava de les paraules màgiques de la ciència, que érem normals, uns nois i unes noies normals. Llegíem poesies.

La poesia no hauria de ser mai per a ningú aquella taula de salvament, com ho era per a nosaltres aquell estiu de les liquidacions. Fent exercicis de prosa castellana per a ingressar de nou a la universitat d’on havíem sortit per decret, la nostra manera de parlar no tenia altre refugi que el vers. Llegíem d’amagat (fèiem aquell pintoresc ritual que és llegir un llibre en veu alta) un petit llibre que es titulava Imitació del foc:

Era moda aquell estiu una cançoneta tendra que deia:

Ens netejàvem la pell de la por de les bombes, de la por dels exàmens, de la por dels tribunals depuradors, de la por d’aquella llarga nit que ens esperava.

En aquella universitat en pau, plena d’uniformes de guerra, el petit llibre que es deia Imitació del foc era gairebé un sant i senya. En el petit llibre editat per la Residència d’Estudiants no sols hi havia les paraules d’un gran poeta, sinó la constància d’una universitat viva. Carles Riba i Gabriel Alomar prologaven el llibre, com a mestres fidels. Hi havia també unes paraules d’Antoni M. Sbert, que era llavors conseller de Cultura.

En Rosselló-Pòrcel havia acabat d’escriure aquests dos últims versos del poema, havia sortit de la cambra d’estudiant i havia trucat a la porta d’un altre estudiant, l’Eduard Valentí, i li havia dit, amb aquella profunda emoció d’haver tocat fons, li havia dit, més o menys: «Em sembla que és lo millor que he fet». Tot això passava quan nosaltres anàvem a l’Institut i l’Eduard Valentí venia a fer-nos classe vestit de soldat.

Per a nosaltres, que arribàvem a la universitat la tardor del 37, l’existència d’en Bartomeu Rosselló-Pòrcel ens havia estat revelada per la seva mort. Les paraules tenien una nitidesa màgica, perquè la seva mort era el tribut a la mort que ens voltava, era l’absència de tots els companys que se n’anaven, després d’haver enllestit l’examen d’ingrés a la universitat. Llegíem el petit llibre de poemes. Abandonàvem l’aula abans d’hora, perquè el llarg clam de les sirenes ens anunciava un bombardeig, i al bar, refugi improvisat, mentre amb una orella atenta tractàvem d’endevinar el camí de les bombes, llegíem. Verdejaven encara aquells camps i dauraven aquelles arbredes de l’illa càlida on ell no tornaria.

Aquell llibre de poemes era nostre, perquè era la nostra mort. Hi ha moltes maneres de morir-se i nosaltres havíem passat l’examen d’Estat, havíem passat el tribunal de depuració, fèiem declaracions jurades. Inauguràvem el llarg període d’averroisme del qual ja no en sortiríem mai més. Siger de Brabant havia resolt, amb la seva tesi de la veritat doble, el problema d’ortodòxia i llibertat. Nosaltres ens inventaríem un nou averroisme ètic. Recitaríem, amb mètode, una escala de valors i ens lliuraríem en secret, emmudits, a l’exercici d’elaborar-ne uns altres del tot oposats. Del tot? Quina seria la pedra de toc que ens oferiria criteri de certesa? Sempre seria vàlid el valor oposat? I, per altra banda, la rebel·lió ètica pot arribar a construir una estètica? Mentrestant vivíem, tanmateix. I la vida és un do, sobretot quan el plaer la fa gravitar en el teu propi cos. O és que ens aplicaríem, amb vocació, a suïcidar-nos?

Jo havia descobert, feia molt de temps, un escriptor apassionant: Joseph Conrad. Per casa corrien els volums, blau fosc els relligats, de color de carbassa si eren en rústega, de la Montaner i Simon. Dic que corrien perquè les lectures de la meva mare rarament tornaven a la llibreria, i per altra banda, quan s’entusiasmava amb un autor, no parava fins que n’havia llegit l’obra completa. No sé qui va iniciar d’entre nosaltres la lectura de Lord Jim, potser en Tonyo Roda, probablement a l’època en què em pintava el retrat de color préssec, on jo porto una brusa feta de retalls de brodat i puntes al coixí, rescat d’un fons de calaixera.

Lord Jim ens va seduir, entre altres coses, perquè en el fons era la història d’un suïcidi desesperat; la fuga cap endavant per alliberar-se d’una consciència de culpa insuportable, una consciència de culpa que, comptat i debatut, posava en qüestió les lleis d’honor del sistema.

Llegíem Lord Jim l’any 1939, o potser ja era el 40? Tant se val! Els volums que llegíem eren vells, maltractats per l’ús. Qui havia de fer-ne una ressenya?, qui s’havia de preocupar de parlar-ne? Józef Teodor Konrad Nałęcz Korzeniowski havia publicat Lord Jim l’any 1900. Gide l’havia imposat a França a través de la Nouvelle Revue i arribava a Espanya amb la publicació d’un conte: «An outpost of the Progress», a la Revista de Occidente (desembre de 1924) i, de manera metòdica, amb l’edició de Montaner i Simon, que s’iniciava també el 1924.

Jim quedava, en el fons de la narració, endevinat tot just, mal explicat, deliberadament mal explicat pel narrador, l’amic Marlow, del qual ni tan sols podem saber si el seu nom s’escriu així: Marlow. El narrador que xerra i xerra i xerra per acostar-nos Jim, a batzegades, per contradiccions, amb llampecs aclaridors: d’un gest, d’una emoció; que en parla sempre sota la influència immediata d’aquella realitat, de la realitat que no acaba de desfer-se mai de l’embrollat rodet de les sensacions. Descobrim Lord Jim a través d’aquella xerrameca molesta del pesat de Marlow, que no fa més que comunicar-nos la seva perplexitat: la primera vegada que veu Jim, el dia del judici, i les altres vegades, quan va retrobant Jim als ports, cada cop més allunyats de la civilització, i no és capaç de fer parlar Jim, i Jim continua silenciós, però nosaltres endevinem que Jim vol parlar, i Marlow es distreu i fa filosofia barata i ens explica els llibres que ha llegit, cosa que no ens interessa ni poc ni molt.

Tota obra d’art es dirigeix primàriament als sentits, havia dit Conrad. Enmig de l’implacable rodar del temps, el novel·lista, en un moment de lucidesa, captava un instant efímer de la vida. Però no n’hi havia prou; cal llavors perseguir amb tendresa, amb tossuderia, aquella profunda realitat que en l’instant breu ha estat tot just endevinada. Jim comença la seva història en el moment del judici; l’acusen d’irresponsabilitat i covardia. El capità del vaixell ha desaparegut i ell, el segon, és l’únic responsable. Jim ha saltat del vaixell per salvar la pròpia vida, i el vaixell, ple d’homes, tanmateix ha arribat a port. Jim no es rebel·la contra la sentència que el degrada, que el foragita de l’univers ordenat on ell vol viure. Decideix morir per aquell món i fuig endavant i, a cada nou port on intenta arrelar-se, emprèn de nou la fuga així que veu arribar algú que el pugui encadenar a la gloriosa Anglaterra. Quan ja ha trobat, en un poble malai, el repòs de la pròpia dignitat, quan ja s’ha convertit en Tuan Jim (un tractament que vol dir més o menys Lord Jim), traeix altre cop. Però llavors ja no es defensarà i anirà a l’encontre de la mort: «el rostre d’aquella ocasió, tan esperada, que, talment una núvia oriental, havia vingut, velada, a posar-se al seu costat».

«La primera virtut del novel·lista —diu Conrad— és la comprensió exacta dels límits traçats per la realitat de la seva època al lliure joc de la seva invenció. La inspiració ve de la terra, que té un passat, una història, un futur, no d’un cel fred i immutable». Les novel·les de Conrad s’inicien sempre amb un: «Jo ho he vist...», encara que moltes vegades el testimoni no sap què ha vist, més ben dit, mai no sap què ha vist, la visió no li basta, i d’aquí arrenca la dinàmica de la narració. El narrador partirà d’una insatisfacció primitiva, la comunicarà al lector i no el deixarà mai del tot satisfet. Henry James deia que Conrad era partidari del mètode de prendre el tema, sempre, pel seu aspecte més difícil. I ho deia James, el més àgil analista de la boirosa condició humana.

El judici de James és admirat i mofeta; mofeta perquè ell no se situa a l’angle de visió més difícil, però admirat també, perquè Conrad no avança per contradictòries definicions; simplement explica preocupat com són les coses que veu, i les veu des de l’aspecte més difícil, perquè Conrad no confia en les idees clares.

Conrad no ha passat a la història de la novel·lística com un innovador. Al nostre país, malgrat l’atenta preocupació de la Montaner i Simon, una esporàdica traducció catalana, i l’atenció que li dedicava la Revista de Occidente, no ha deixat a penes rastre, ni tan sols ha estat un autor bo de citar. Joan Estelrich, al pròleg de la traducció d’Under Western Eyes (1925), fa una introducció honesta i útil a l’obra de Conrad. Se serveix del número de l’1 de desembre de 1924 de la Nouvelle Revue Française dedicat al novel·lista. Malgrat els elogis que cita, malgrat els noms il·lustres dels autors —Gide, Glasworthy, Lenormand—, Estelrich dubta de l’èxit de Conrad i, quan en parla en nom propi, surt a la llum la seva natural reserva: «No nos duela, pues, que hubiese adoptado la lengua inglesa, si ello había de reportarnos su copiosa obra, algo uniforme, en verdad, algo monótona y pacata también, pero nunca ordinaria, antes bien, rica de pensamiento, de vida y sugestiones inagotables». Conrad no es troba en el gust de l’època; per això Estelrich no s’hi pot entusiasmar. A Barcelona perdura la influència d’Eugeni d’Ors, s’inicia el mestratge de Carles Riba, del neoclassicisme distant, de la deshumanització de l’art. Conrad no és audaç ni brillant, d’aquí la seva monotonia; no fa de l’esteticisme una moral; per tant, és pacato; no parla d’ell mateix amb aristocràtica altivesa i per això li resulta vulgar, apte per a tothom. No el pot defensar com a renovador, perquè aparentment Conrad no fa altra cosa que una vella i gastada novel·la decimonònica, i Ortega y Gasset acaba de publicar, a La deshumanización del arte (1925), les característiques del nou art. El nou estil: «Tiende: 1.º a la deshumanización del arte; 2.º a evitar las formas vivas; 3.º a hacer que la obra de arte no sea sino obra de arte; 4.º a considerar el arte como un juego y nada más; 5.º a una esencial ironía; 6.º a eludir toda falsedad y, por tanto, a una escrupulosa realización. En fin, 7.º, el arte, según los artistas jóvenes, es una cosa sin trascendencia alguna».

Però, a part de la seva inactualitat —Kafka seria també inactual als anys trenta per les mateixes raons, però des d’un extrem oposat—, Conrad despista el lector savi, perquè sense aparent renovació tampoc no és continuador de formes; les seves novel·les no són ben bé ni d’aventures, ni realistes, ni psicològiques. Com la majoria dels grans renovadors no inventa una fórmula nova, sinó que, utilitzant la més usada de les fórmules, obté un resultat sense precedents. El mar, la marina mercant, el pas de la navegació a la vela a la navegació a vapor, l’exotisme oriental no són els seus temes, són només la terra on creixen i moren les seves plantacions, i l’art amb què crea aquesta vida és del tot nou. Tan nou que els seus imitadors han pogut semblar revolucionaris. Ell mateix no es va preocupar mai de ser original, i si es justifica és per demostrar que no hi ha res d’inversemblant en el que diu. Podem adonar-nos, a través de la justificació de Lord Jim, en l’edició de 1917, de la intranquil·litat que produïa la seva obra, de la irritada reacció que provocava. Conrad llavors demostra que la perorata de Marlow no és pas gaire més llarga que un discurs del Parlament, que l’auditori aguanta bé perquè la beguda amenitza la història, que Marlow s’atura de tant en tant per beure un got d’aigua mineral, i en fi, que explicar una història amb veu alta és un sistema vell com el món. També Ulisses narrava la seva pròpia història en arribar a l’illa dels Feacis, i els herois de la picaresca no fan sinó el seu panegíric a través de la seva misèria i desventura. Darrere una gran novel·la sempre hi ha algú que tracta de convèncer-nos d’alguna cosa que ha vist, de fer-nos còmplices de la seva perplexitat o del seu entusiasme. L’originalitat de Conrad és que ha introduït el dubte en el cor del narrador. En Lord Jim, Marlow, des de bon començament, no sap més coses que nosaltres. Han transcorregut ja dos capítols quan ell comença a parlar, i en els dos primers capítols ens ha explicat qui és Jim, qui són els seus pares, la indecisió de Jim, el seu concepte de l’honor. Aquests primers capítols no ens anuncien res de nou; la suau ironia amb què el novel·lista explica la història l’emparenta amb Dickens i amb Fielding. Quan ja som en el procés, Jim veu un home blanc que l’observa, amb uns ulls diferents que potser comprenen. L’angle de visió fa un tomb definitiu, i la resta de les 450 pàgines l’home blanc, Marlow, tractarà d’explicar-nos qui és Jim, i Marlow s’explica perquè ell mateix vol entendre qui és Jim tot explicant-lo. Marlow no és subtil ni complicat, la complicació prové de la necessitat d’entendre la textura elemental de Jim. Buscant una justificació, Marlow ens farà veure el doble procés de la història: per una banda institucions i normes, per altra banda aquell home tot sol. I Marlow endevina el desassossec insoluble d’aquest home tan elemental: la contradicció entre les seves idees i els seus actes. Jim vol l’acord amb ell mateix i amb els que el veuen actuar, que és la forma expressa de l’honor. Marlow arriba tan a frec de la tragèdia de Jim que s’indigna, i s’enfada contra l’heroi: «Al diable amb les idees! Són unes meuques, unes gitanes que vénen a trucar a la porta baixa del vostre esperit i procuren arrencar un petit tros de la vostra pròpia substància i s’enduen una engruna d’aquesta fe en unes quantes nocions ben senzilles, a les quals t’has d’arrapar si vols viure honestament i si vols una mort fàcil».

Conrad sap que la realitat no pot ser del tot penetrada de sentit, però tampoc no en pot ser del tot privada. Per això Henry James deia que sempre tractava de veure les coses pel cantó més difícil. No fa apologies, Conrad, com les fa Kipling, que defensa la identificació amb el sistema i la sublimitat del dolor; però tampoc no s’identifica amb la individualitat sacrificada que esdevé exemple, com fa Flaubert, el seu mestre admirat.

Devoràvem les novel·les de Conrad en la col·lecció de la Montaner i Simon que es tancava a la dècada dels trenta. Els historiadors de la literatura que, per raó d’ofici, són tan aficionats a confiar en les dates, solen donar molta importància al peu d’impremta. Conrad no va exercir cap influència en els nostres escriptors; els uns perquè seguien al peu de la lletra les normes noucentistes i els feia molta vergonya ser titllats de romàntics, i els altres perquè estaven convençuts que l’única manera de no ser romàntics era seguir el camí fressat pel realisme. A nosaltres Conrad probablement ens influiria, però no directament. Llavors a mi m’interessava més l’odissea de Jim que l’ofici de Conrad. Però nosaltres no fugíem cap a Orient, la nostra fuga ens deixava tancats a casa.

L’Enric Bagué ens convencia, tot explicant-nos història, aquell estiu de repàs d’uns cursos ja aprovats, que, per més vegades que te n’examinis, la història és una bella ciència, i que si estàs convençut que sofrir un examen és un exercici absurd, què més té fer-lo una o dues vegades? Els temps que ens ha tocat viure —ens deia— ens fan comprendre, per exemple, les proscripcions romanes o els processos de limpieza de sangre de l’Espanya barroca. En altres temps, i volia dir abans de la guerra, un home era honorable mentre no es demostrés el contrari. Ara et cal demostrar que ets honorable, que no has fet cap crim, que no has cultivat idees pernicioses.

El nostre petit tribunal universitari es comportava d’una manera amable. Només calia que demostressis que tenies un caigut o un vexat a la família i ja et podies matricular de cursos intensius i així arribar gairebé a continuar els estudis on els havies deixat. La categoria de vexat era molt elàstica. Si se t’havien incautat d’una fàbrica o d’unes terres de bona treta el vejamen era molt gros. L’única cosa que jo podia esgrimir, a favor meu, era la incautació de la casa dels avis Farnés a Sant Feliu de Codines; la casa era de la meva mare i per tant, en bona llei, el vejamen podia arribar fins a mi. Em van preguntar, somrients i sol·lícits, quina mena de finca era l’exincautada. Vaig donar les senyes. A mi em semblava una casa gran i bonica, amb el seu jardí porxat i la torratxa senyora, però el tribunal va dictaminar que una casa era poc, i que encara que volgués qualificar-la amb el pompós nom de casa pairal —ho era, tanmateix— no deixava de ser, per a la nostra família, una vulgar casa d’estiueig.

—Res més? —em van preguntar, severíssims.

—No teníem res més —vaig dir tot excusant-me.

Amb tot, el certificat de bona-noia-inofensiva —encara-que-no-del-tot-de-fiar— va arribar a punt i vaig matricular-me. Algú m’havia avalat.

L’Enric Bagué tenia raó: malgrat que la terra trontollava sovint sota els teus peus, podies arrapar-te a uns quants valors immutables que ningú no t’hauria discutit. Contradient el nostre estimat Marlow, quan t’era impossible recórrer a una simple noció de decència, t’allunyaves cap a les idees. Els minuciosos textos, des de Parmènides a Spinoza, et concedien una certa impressió de seguretat.

En Ramon Esquerra, professor de Literatura a l’Institut Escola, s’enfadava quan jo li deia que volia fer Filosofia. I s’enfadava de veres.

—Què hi has de fer a Filosofia, tu! —cridava—. El que tu has de fer és escriure i el que t’ha d’interessar és la Literatura.

—No m’interessa la Literatura —deia jo.

—Mentida! A més, no et fiïs dels filòsofs. Només n’hi ha de dues castes i no et sabria dir quina és la pitjor. O els folls, els irremissiblement folls, o els barres, els que et parlen de la Veritat i del Bé i de la Bellesa i són capaços de contemplar cínicament totes les injustícies quotidianes.

Però en Ramon Esquerra era mort, havia mort els últims dies de la guerra, i no vaig poder-li explicar que jo tenia unes raons molt concretes per a no fer Literatura. La Filosofia m’evitava la conversió a una altra llengua. En el reducte de les idees podies escriure impunement amb faltes d’ortografia i oblidar en la urgència expressiva quin era el vehicle del teu pensament. M’agradava per altra banda, des de feia molt temps, l’aspre rigor de les Històries de la Filosofia, sense gens de ganga, i seguir el fil conductor, que tan sovint veies desaparèixer, i veure com es tornava a nuar per damunt d’abismes de segles.

En Ramon Esquerra era mort i a la universitat no quedava ni un dels professors que jo coneixia. L’esbaldida era impressionant i val la pena de recordar-la perquè té valor històric. Vet aquí la llista d’absents: Enric Bagué, Joan Petit, Ramon Aramon, Domènec Casanovas, Jaume Serra Húnter, Joaquim Xirau, Pompeu Fabra, Carles Riba, Pere Bosch Gimpera, Joaquim Balcells, Jordi Rubió... I recordo només els que jo coneixia de prop.

A la universitat hi havia una gent nova, el denominador comú de la qual era un altiu mal humor. Descobríem, així que entràvem a l’aula, que nosaltres havíem canviat. Havíem deixat de ser deixebles, hereus legítims del patrimoni comú de la cultura, alegrement invitats a participar-ne, i havíem passat a ser alumnes, enemics jurats d’un personatge poderós. Nosaltres, obedients i astuts, aprendríem a sortejar les trampes que l’home poderós ens posaria, i, amb bona conducta intel·lectual, obtindríem un títol universitari. El personatge entronitzat dalt la tarima ens ignorava; alguns, però, ens dedicaven burles i insults. A mi m’era difícil aprendre’m la nova picaresca, l’estafa i l’afalac, i entonar el Gaudeamus igitur iuvenes dum sumus...

Alguns s’hi adaptaven molt bé, semblaven sorgir de La casa de la Troya, com el marquès de Villena del seu alambí. Els xirois galifardeus de la tuna, curulls de cintes, cantaven: «Y si no se le quitan bailando, los dolores a la taberna, y si no se le quitan bailando, déjala que se pudra y se muera». D’altres, més seriosos, assimilaven la cançó nazi, aquella de la bala que ve volant per a tu o per a mi: «Yo tenía un camarada, entre todos el mejor...».

No tots els professors es deixaven vèncer per l’estil magister dixit. No tots redimien els impulsos bèl·lics inutilitzats per la pau amb exercicis mensuals, trimestrals, anuals, i tornem-hi. No tots dedicaven una part de l’hora didàctica a dir-nos que érem uns inútils, uns insensats, uns mal educats, un ramat de bens amb llana arnada. No tots evitaven la promiscuïtat a l’aula. Només un professor de Llatí disposava els homes a un cantó i les dones a l’altre, com als funerals. Vaig rebre, i segurament no vaig ser l’única, un tempestuós sermó explicant-me que ell no estava disposat que li convertissin el recinte sagrat de la ciència en un envelat. Val a dir que jo, distreta de mena, o potser empesa per una tèrbola concupiscència que la meva carn femenina acumulava des de la fatídica poma, m’havia assegut al vessant viril, entre dos companys mascles. Val a dir que no tots cridaven: «Les dones a fregar!», com un fidel partidari de la Sana —com deien dels tomistes els jesuïtes—. De vegades, cal ser justos, la culpa era nostra, com aquell dia que la Maria Victòria Oliva va entrar corrent a classe —no era massa matinera— i es va asseure a la silla del caído i el catedràtic li va dir, burleta i piropejador, si no se’n donava vergonya d’ocupar la cadira de l’immolat desconegut, amb aquell cos esplèndid i la pell de fruita tendra.

No tots, afortunadament; l’Enric Bagué tenia raó. En aquella kermessetheoreinmitologueinsempre és aixíCoriolà