reading

Aquest és un llibre publicat amb el segell Llibre Local, que garanteix que el 100% de l’elaboració —des del disseny fins a la impressió— s’ha dut a terme per professionals i empreses catalanes.

TAULA

TEMPS DE DONES

Si als vint anys m’haguessin dit que algun dia faria una antologia de Montserrat Roig —per qui sento rendida admiració—, no m’ho hauria cregut. I ara soc aquí, presentant una selecció de textos seus, valuosos per moltes raons però especialment perquè tracten sobre feminisme i qüestions afins en un moment històric en què —ja tocava— la veu de les dones s’està fent sentir alta i clara arreu, o gairebé arreu.

Justament «La veu alta i clara de la Roig» es el títol d’un article que vaig publicar al diari Ara en el qual mencionava que, quan feia conferències sobre ella, la pregunta recurrent de la gent era què diria sobre el moment històric que vivim. En diria moltes coses, evidentment, perquè de callada no hi va estar mai. I diria abans que res que finalment les dones tenim l’altaveu que mereixem i pel qual fa segles que lluitem esforçadament.

Com a digníssima integrant d’aquest moviment d’emancipació de les dones —el feminisme—, Roig s’alegraria molt i molt del fet que el segle XXI—que per desgràcia ella no va veure néixer— s’albiri com un segle de veus plurals; en definitiva, que comenci a dibuixar-se com el món que sempre hauríem d’haver tingut si al maleït patriarcat no li hagués donat per sotmetre la meitat de la població —les dones— i de pas uns quants més que no eren dones però als quals també ha negat la veu.

L’escriptora i periodista Montserrat Roig és un exemple perfecte d’intel·lectual compromesa en uns anys en què s’imposava el compromís amb els valors democràtics. Mentre el país deixava enrere la dictadura, negociava una Transició i, tot seguit, s’esmerçava a afermar la democràcia acabada d’estrenar, ella es va posar del costat dels valors de l’esquerra i del feminisme, sense defallir.

Va ser, com confessa en un dels articles que es poden llegir en aquesta selecció, «una feminista independent» en el sentit que no va pertànyer a cap grupuscle concret, tot i que a la universitat es va fer marxista i després va pertànyer un temps al PSUC, fins al punt de formar part de la seva llista a les eleccions del 1977, les primeres de l’etapa democràtica. Però, com ella mateixa denunciava, ni el marxisme era feminista ni les dones comptaven massa als partits polítics. Ho demostra la imatge androcèntrica del que va ser el nostre primer Congrés dels Diputats, on només hi havia vint-i-una diputades enfront de les cent seixanta-sis de l’actual. Han passat més de quaranta anys i se suposa que ara tenim una democràcia madura —tot i que massa coses fan pensar que no gaire.

Pel que fa a les batalles feministes que es van dur a terme en aquell període de construcció, podem afirmar que Roig va participar en totes des de les files de l’anomenat «feminisme de la diferència»: de la petició d’amnistia pels delictes de la condició femenina —una manera molt subtil de dir que la justícia discriminava les dones, ja que fins i tot l’adulteri estava penat només per a les dones— a l’exigència del dret a la contracepció i l’avortament. Ho va fer des del màxim compromís i des de la consciència —a mesura que adquiria ressò públic— del valor multiplicador de la seva contribució.

Del seu engagement ha quedat testimoni gràfic en algunes fotografies en què la veiem a les manifestacions envoltada de companyes que clamen pels seus drets i, sobretot, ha quedat testimoni escrit de la seva defensa aferrissada de les conviccions feministes als seus articles i reportatges, pròlegs i altres pàgines impreses. Al feminisme li va dedicar un llibre sencer, Mujeres ante un nuevo humanismo, més endavant reeditat amb el títol d’El feminismo. Mentre que a ¿Tiempo de mujer? va reunir alguns dels seus textos més femenins i feministes: femenins perquè aborden el fet de ser dona i feministes perquè planten cara a les opressions masclistes.

Ara que es parla de feminismes i no de feminisme, de dones i no de dona, li manllevo el títol per a aquest pròleg i el declino en plural sense el seu permís, però convençuda que me l’hauria donat. Els interrogants han caigut perquè amb la distància que ens dona el temps ja podem afirmar amb certesa que aquells anys setanta i vuitanta en què ella va ser la Roig brillant que coneixem van ser sense cap dubte temps de dones, de dones valentes i arriscades que van sortir als carrers per agafar el que era seu, ni més ni menys que tot allò que el franquisme els havia robat.

Roig es considerava «filla forçada del franquisme» i era també una filla volguda de la República. D’una banda, perquè havia crescut en una família republicana i, de l’altra, perquè havia adoptat des de molt jove com a seus els valors republicans, que li van transmetre intel·lectuals com Maria Aurèlia Capmany, que podem considerar la seva mestra també en matèria de feminisme, com explico al meu llibre Miralls creuats: Roig/Campany, on queda clar el mestratge de l’autora de La dona a Catalunya pel que fa a aquesta aprenenta de feminista que acabaria sent la seva deixebla més brillant.

És rellevant mencionar els ideals republicans perquè no és l’herència franquista de silenci i acceptació la que construeix Roig, sinó que el seu talent germina en la terra adobada d’aquells anys trenta que van ser per a les dones el moment en què vam poder exercir més lliurement des de la nostra condició. Anys gloriosos, anys enyorats per tots aquells i aquelles que els van viure amb l’alegria que dona respirar amb llibertat. Aquesta herència —conservada dificultosament a l’ombra durant el llarg franquisme per homes i dones que van constituir una resistència ferma— és la que Roig arrossega i la que impulsa la seva feina.

Jove escriptora i periodista sense pèls a la llengua, Roig s’erigeix en una peça activa d’aquest temps de dones a què em refereixo perquè és continuadora d’aquell altre temps de dones on finalment elles van poder ocupar l’espai públic sense gasiveria i escriure sense complexos als diaris, per posar un exemple. Ja als anys setanta, quan juntament amb les forces de l’esquerra el feminisme reapareix com el Guadiana i agafa embranzida gràcies a les conquestes de les companyes d’altres països com ara França amb el Mouvement de Libération des Femmes (MLF) o els Estats Units, que es traduiran en l’anomenada Tercera Onada Feminista, Roig se situa a primera fila d’aquella revolució de la qual ara recollim els fruits i que les generacions més joves sovint han oblidat.

Aquesta antologia reuneix molts dels seus articles més feministes —alguns no recollits mai abans en cap volum—, però també algunes pàgines de llibres en les quals trobem reflexions i conviccions. Hem escollit mostres d’El feminismo, ¿Tiempo de mujer? i Digues que m’estimes encara que sigui mentida, un assaig de publicació pòstuma que s’articula com una mena d’autobiografia intel·lectual al voltant de la seva experiència de dona escriptora en un món d’homes i que posa en relació la seva consciència de gènere amb la seva condició d’escriptora, formulant la teoria de la mirada bòrnia.

Alternem textos escrits en català amb d’altres en castellà no per caprici, sinó perquè ella mateixa va cultivar el bilingüisme al llarg de la seva carrera professional. Ho va fer després d’haver escollit el català com a llengua literària i per raons estrictament crematístiques, ja què en aquells anys el sector editorial en català —fos literari o periodístic—, per culpa de la llarga sequera franquista, era encara molt reduït. S’ha de dir que Roig no es considera bilingüe sinó una «esquizofrènica malalta de llengües». Diu: «Escric en castellà i en soc una, escric en català i en soc una altra», mentre que té el castellà com una «llengua manllevada» que li serveix per guanyar-se la vida però que no és la seva llengua d’elecció.

Per a Roig l’escriptura és «un dels darrers oficis que s’aguanten només amb la constància, engreixament dels malucs i la convivència amb una munió de dubtes que ningú no et resol». Però és també un exercici de responsabilitat, per la qual cosa els seus compromisos van anar molt més enllà del feminisme, tot i ser aquest, en la seva obra, una pedra de toc. Ferm va ser així mateix el seu compromís amb la memòria històrica, les polítiques progressistes i el catalanisme.

Pel que fa al seu estil literari, amb l’escriptura va signar un contracte de claredat que l’allunya dels focs d’artifici tan propis d’alguns dels seus contemporanis, una claredat que en el terreny periodístic la va fer brillar. A mi em fa pensar una mica en un altre prosista transparent, Carles Soldevila —també aplaudit com a periodista—, qui va avançar-se al seu temps fent servir el que Pla anomenava una «prosa ben nuada, esvelta, neta, viva». I és que si el periodisme és un gènere literari —que jo crec que sí—, Montserrat Roig el va cultivar amb excel·lència. Alguns dels treballs que ho demostren es troben en aquestes pàgines, on tant ens diu que vol ser sueca com ens explica com se sent quan la criden per participar en una taula rodona sobre la mal anomenada literatura femenina, és a dir, sobre la literatura feta per dones.

Roig va ser la nostra primera periodista mediàtica perquè va triomfar a la televisió amb el seu programa Personatges, on va entrevistar el bo i millor de la cultura catalana i on s’atrevia a preguntar el que ningú hauria gosat preguntar. Tot i considerant-lo una feina per viure, va practicar el periodisme amb el mateix rigor que la narrativa, per la qual és un nom valorat en la literatura catalana. Una amiga catedràtica d’institut ja jubilada em recordava que feia servir els seus articles a les classes, perquè eren exemples d’intel·ligència i estil excel·lent, a més del seu envejable sentit de l’humor.

En la seva trajectòria periodística, Roig va col·laborar en un bon grapat de diaris i revistes, com és habitual. Ja el febrer de 1972 va publicar a Cuadernos para el diálogo el seu primer article de temàtica feminista, «Algunas notas indiscretas sobre la mujer» —després inclòs a ¿Tiempo de mujer?—. Era una escriptora novella que apostava per interessar-se frontalment per aquest tema debatut: la dona. Seguia les petjades de Capmany, era evident, que en els darrers anys havia publicat diversos treballs sobre la qüestió que havien ajudat a posar el feminisme a l’agenda.

A la segona meitat dels anys setanta, va tenir a Mundo Diario una secció que es deia «Dia a dia». I ja entrats els anys vuitanta El Periódico de Catalunya li va demanar que fes un article diari. La secció es va dir «Melindros» i acostumava a sortir a sobre o al costat d’una vinyeta satírica d’en Perich. Allà, durant quatre anys, Roig va ser —en paraules seves— «els ulls i les orelles de molta gent». La seva darrera etapa periodística va tenir lloc al diari Avui, on els articles i cròniques que va publicar durant el 1990 i el 1991 van tenir un gran èxit. En un temps en què no hi havia tantes firmes per seguir, els lectors i les lectores que feia anys que li eren fidels s’abocaven al seu article diari amb més entusiasme que mai i no era estrany trobar gent comentant el darrer article de Montserrat Roig. Possiblement poques periodistes han rebut cartes tan elogioses felicitant-la per la seva feina. Són nombroses i estan recollides en una de les carpetes de què es compon el seu llegat, dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

A Diari d’uns anys, un recull d’articles de la segona meitat dels anys setanta, Quim Torra la compara amb Ramon Barnils, periodista també íntegre i desobedient. Justament Torra, quan la compara amb Barnils, fa al·lusió al fet que tots dos tenen en comú intentar «relligar amb la tradició republicana, salvatgement destrossada». Mentre al pròleg a Un pensament de sal, un pessic de pebre, que recull els articles publicats a l’Avui durant els seus dos darrers anys de vida —un llibre que Roig no va poder enllestir per culpa de la seva mort prematura a conseqüència d’un càncer de pit—, l’editor Josep Maria Castellet parla de la seva «sensibilitat moral».

Es miri com es miri, la Roig periodista i assagista ni fa trampes ni s’embarbussa, sinó que parla, com deia abans, alt i clar. Als seus llibres i articles, Roig ens interpel·la sobre temes que estan encara de molta actualitat, de manera que les seves reflexions, tot i no estar escrites des del present, ens poden servir més del que pensem per entendre’l.

En aquesta antologia acompanyem Roig per la història d’un país que surt del passat fosc i camina cap a un futur millor. Vivim les Jornades Catalanes de la Dona que van tenir lloc l’any 1976 al paranimf de la Universitat de Barcelona, les eleccions del 1977, la pujada al poder de Margaret Thatcher —la primera dona primera ministra a Europa—, el govern conservador d’Adolfo Suárez, i així fins a arribar a la guerra d’Iraq. És una gran sort tenir una cicerone com ella, que ens apropa amb veu crítica i eloqüència a episodis que ja queden lluny.

Hem dividit aquesta selecció en quatre apartats, que volen recollir les seves principals preocupacions en l’àmbit que ens ocupa. La primera tracta sobre la condició femenina i les relacions de les dones amb el món, que acostumen a grinyolar força. Inclou entre altres peces un fragment d’El feminismo i la introducció a ¿Tiempo de mujer? La segona fa referència a l’empoderament femení i inclou un llarg article publicat a Vindicación feminista —una revista clau dels anys setanta en el procés de consolidació de la lluita— que es diu «¿Por qué no ha habido mujeres genio?», així com pàgines de Digues que m’estimes que expliquen en què consisteix la citada mirada bòrnia. La tercera parla del cos i de la relació entre homes i dones; no m’he pogut estar de posar un article sobre l’orgasme que no té pèrdua i farà riure.

I finalment la quarta part coincidireu amb mi que era inevitable. Recull textos seus sobre aquesta punta de l’iceberg del patriarcat que és la violència de gènere i que converteix les dones en «animals en perill» de ser convertides en diana dels més baixos instints masculins. Justament així es deia el penúltim article que Roig va publicar a l’Avui molt pocs dies abans de morir, la qual cosa ens demostra que no va abdicar mai del feminisme. Si encara visqués, us puc ben assegurar que estaria al peu del canó de les reivindicacions actuals: hauria participat al #MeToo, hauria escrit contra la sentència de La Manada un article potser titulat «Totes som la manada», hauria sortit al carrer el darrer 8 de Març i, fins i tot, s’hauria sumat al debat sobre les noves masculinitats. En resum, seguiria fidel al feminisme.

Com a darrer apunt deixeu-me recordar que potser l’autor que Roig més citava era Josep Pla, a qui en un article va batejar com «aquell cínic genial». Com tots sabem, Pla era un senyor molt masclista, cosa que no li ha impedit de ser l’escriptor català més citat, no només per Roig. Quan ella —radiant de joventut— el va anar a entrevistar, sense embuts ell li va dir: «Senyoreta, amb unes cames tan maques, per què es dedica a escriure?». Per sort, la nostra incipient escriptora no li va fer cap cas perquè tenia el sa costum d’escoltar només allò que li interessava escoltar, com totes les dones que hem hagut de passar pel sedàs de la sordesa voluntària les moltes barbaritats que ens han dit en lletres de motlle o a cau d’orella.

M’agrada pensar que aquest país nostre demostrarà haver-se tornat realment feminista —i en conseqüència més intel·ligent— el dia que se citi més Roig i menys Pla. O sigui que, lectores i lectors, més Roig i menys Pla.

SOM UNA GANGA

TEXTOS FEMINISTES

LA CONDICIÓ FEMENINA I EL MÓN

SOM UNA GANGA!

AVUI (06/12/1990)

Decidida, sensual, independiente, culta, urbana, fuerte, encantadora, inteligente, muy femenina. Ho han descobert, per fi ho han descobert. Un anunciant de colònies, que és català universal i d’allò més nostrat, ha descobert com és la dona dels noranta: La belleza es atractiva y la inteligencia también. La mujer de los noventa las ha reconciliado.

Ja està. L’antagonisme intel·ligència-bellesa femenina, irreconciliable fins ara per a la ment masculina, s’ha acabat. Ara, les dones no hem de ser lletges a la força si som intel·ligents! Perquè som el que segueix: decidides, sensuals, independents, cultes, urbanes, fortes, encantadores, intel·ligents i, sobretot, molt i molt femenines. Quin pes, Mare de Déu! Tota una programació per a la pròxima dècada. Ja ho sabeu, pageses del Vallespir i del Montsià, dones del Conflent i de la Terra Alta, menestrales de la Garrotxa i vinateres del Priorat: les dones acabem d’aconseguir l’absolut. Som independents, ai Senyor, bellíssimes, encara que el veí segueixi boig per la Jessica Lange, d’allò més intel·ligents, per bé que no ens conviden a cap debat important, llevat que s’hagi de parlar de foteses, som encantadores, mentre no opinem massa sovint, som fortes, no hi ha més cera que la crema, ben decidides, quin remei ens toca, urbanes, per bé que vivim, també, al camp, a l’extraradi, en un poble petit on fa un fred que pela, sensuals, encara que el propi faci el seu fet com aquell qui s’empassa una aspirina amb aigua salada: amb els ulls aclucats i ben de pressa, i, sobretot, sobretot, som molt i molt femenines.

Som infermeres i ens posem moníssimes per atendre malalts i obeir metges apressats, som secretàries i ai d’aquella carrera a la mitja, som polítiques, i sentim bajanades com una Pompadour aromada amb violetes, som periodistes i fem macramé mentre ens encarreguen aquell reportatge sobre els barris que no dona prestigi, som científiques però ens hem de preocupar de fer-nos neteja de cutis, som escriptores i tothom ens plora damunt l’espatlla.

Som una ganga. Vet-ho aquí. El missatge de la colònia ha descobert la mare dels ous. Anem més barates que les burgeses de començaments de segle, perquè ens paguem el sopar i no mirem, tan romàntiques com som, el compte corrent del contrincant. Tenim diner propi, quin avenç! Encara que aquell galifardeu molt més jove i menys preparat cobri molt més. Som d’una sensualitat arrabassadora, però doneu-nos temps, que hem de ficar les criatures al llit. Som independents, perquè aquell trinxeraire, que ara viu amb una joveneta, badoca i condescendent, no afluixa calés ni que el matin. Som cultes, això sí, perquè encara ens prenem seriosament el que han escrit, compost, pintat i pensat, sí, pensat, els Grans Homes, als quals no hi ha temps ni per llegir, escoltar o contemplar.

Una ganga a preu de saldo. Molt més barates que aquesta colònia que ha arribat a la reconciliació dels contraris: la intel·ligència i la bellesa en un mateix cos. Qui en dona més?

FEMINISME I FELICITAT

MUNDO DIARIO (01/06/1977)

Donya Paulina Pi de la Serra, candidata al Congrés per la Lliga de Catalunya, ha dit no fa gaire a la periodista Montserrat Nebot que les dones feministes d’avui obliden el problema de la felicitat i de la llibertat humana.

Les dones feministes ja comencem a estar acostumades que, des de fora, ens ataquin d’una manera banal, ens presentin com a dones agressives o crispades, ressentides o frustrades personalment. És natural: nosaltres no tenim prou mitjans d’informació, no controlem els mitjans de comunicació per a explicar, amb calma, què pretén el feminisme. És el mateix que ha passat amb els comunistes: ara tothom s’estranya que en Santiago Carrillo no tingui ni banyes ni cua i que sembli més aviat un comerciant de vetesifils. Són els avantatges de poder sortir per la televisió...

Però és una llàstima que donya Paulina Pi de la Serra també hagi caigut en aquest parany. És una llàstima que una senyora del seu origen social, que té a l’abast llibres i informació que no ha pogut tenir la majoria del nostre poble, que ha pogut viatjar, hagi dit el mateix que diuen aquells col·legues masclistes de la premsa que ens ataquen perquè no tenen cap interès a entendre’ns. És una llàstima, car donya Paulina pensa, té temps per a pensar sense cap mena de crispació, car el lleure i les rendes són els millors aliats per al pensament.

El feminisme, donya Paulina, lluita per la felicitat «total», és un moviment alliberador de la consciència humana. El feminisme posa en qüestió un sistema patriarcat i autoritari que no ha provocat sinó infelicitat humana. Un sistema on també els homes han estat infeliços, obligats a fer de «mascles», a representar un paper que poques vegades acceptarien si se n’adonessin. Les dones, diem nosaltres, volem ésser lliures sense esclavitzar ningú. El feminisme intenta de vincular, en la seva lluita quotidiana i política, la felicitat privada i la felicitat col·lectiva. El que passa és que les feministes, en posar en qüestió aquest sistema patriarcal que s’ha desenvolupat encara més amb el neocapitalisme, hem ficat el dit dins de la llaga: hem denunciat aquelles institucions que ens sotmeten a tots, homes i dones, vells i nens, malalts mentals o presos... No tingui por, doncs, del feminisme, donya Paulina. Aporti a aquest moviment la seva experiència i els seus coneixements.

Per acabar, només voldria recordar-li que una dona feminista i comunista, Pepa Cuyàs, ha mort fa vuit dies de leucèmia. Aquesta dona, tot i sabent que havia de morir, lluità fins al final per la felicitat humana. Les seves companyes ho expressaren prou bé a l’esquela que sortí als periòdics: «Pepa Cuyàs, has mort. Amb la teva alegria i el teu coratge, has demostrat que aquesta lluita s’ha de fomentar valorant el desig i el dret de viure. Les dones de la Coordinadora Feminista de Barcelona t’estimem».

Ara fa un any que se celebraren les Jornades Catalanes de la Dona. En aquesta llarga i difícil lluita pel nostre alliberament, moltes dones hi hem trobat l’inici del camí cap a la felicitat.

JO VULL SER SUECA

AVUI (04/05/1991)

«Jo vull ser sueca», em diu una amiga per telèfon. Acaba de llegir que mil dones sueques reclamen 180 milions de pessetes al seu govern per a poder nodrir els fills que han tingut, segons diuen, d’homes espanyols o bé de nòrdics que viuen a Espanya. Segurament, aquests darrers ja s’han empeltat del vivalavirgen hispànic. N’hi ha una que fins i tot reclama no sé quants calés per al seu nen de vint-i-cinc anys. I ara els del govern suec diuen que ho ha de pagar l’Estat espanyol. «Són ben llestes, les sueques», diu la meva amiga amb un sospir de resignació grecollatí.

Els uns projecten les seves fantasies cap al nord, i les altres cap al sud. Sembla que el plaer no el trobes a casa. I les dones nòrdiques, que viuen una vida més aviat apàtica segons la llegenda, sense gaire ocasió per a la carícia, somnien devessalls de passió damunt la sorra càlida mediterrània, sota una lluna que els recorda un toro i amb un cos d’home que sigui una mica pelut. L’intercanvi de desigs amorosos és fructífer a l’estiu, des que s’ha posat de moda la idea que fins els pobres poden viatjar.

I els llatins, que van llegir el Capitán Trueno de menuts, deuen pensar que totes les sueques són com la Sigrid, de la mateixa manera que totes les orientals són com la Preysler, el símbol de Molokai i Los últimos de Filipinas. Els moralismes del nord i el sud barrejats acaben per crear una explosió demogràfica quan abaixen els preus dels avions.

Sí, són ben llestes, les sueques. Perquè allà tenir un fill no porta massa maldecaps. Aquella societat pagesa ha evolucionat amb molta intel·ligència cap a un benestar per a tothom. Si queda alguna illa una mica confortable al món, aquesta és Suècia. I la Suècia real no té gaire a veure amb la consciència turmentada d’un Ingmar Bergman. Allà una mare esdevé una senyora respectable. Només cal que diguin que la criatura és el fruit d’una nit càlida i un pèl enigmàtica, de la mateixa manera que els seguidors de Paul Bowles se’n van al Marroc tot buscant el sexe en la seva natura més pura. La civilització a casa, que ens està bé, però el desig, com més se satisfà entre primitius, millor.

I ara veurem com la Fiscalia General de l’Estat espanyol, perquè no sigui dit, i amb aquestes ànsies tan nostres a fi de ser considerats europeus sense ser-ne les deixalles, abonarà els milions que demanen les sueques per a nodrir els fills d’uns suposats espanyols. Encara que els fills ja vagin a la universitat i les nits de passió no siguin més que un record d’una nit etílica. Quedarem com uns senyors. Mentrestant, milers de dones de casa nostra, amb pares conegudíssims i reconegudíssims àdhuc pels cadells, no reben ni un cèntim per tal que aquests aconsegueixin, gràcies a l’alimentació, l’alçada adequada.

«Si fóssim tan llestes com les sueques», acaba per dir la meva amiga amb un deix escèptic, «hauríem de fer cua davant l’ambaixada de Suècia per a demanar-hi asil en la categoria d’exiliades polítiques. Els homes suecs, que deuen ser un pèl babaus, potser acabarien per alimentar els fills que alguns pares espanyols, i també les lleis del nostre Estat, enderiats tots plegats en fantasies sueques, han acabat per oblidar».

COM FER-LES CALLAR!

AVUI (11/10/1990)

Nèstor Luján, fa uns dies, es queixava en aquest mateix diari de la davallada de les tertúlies, de com ha minvat l’art discret d’escoltar i, més encara, de com la saturació d’imatges i sons ha trivialitzat la conversa. Decreta amb un lleuger toc de pessimisme que la religió de l’atenció està greument ferida.

No ho sé, em sembla que té raó i no en té. Ell, que és un conversador que deixa fluir les paraules, tot donant-los aquella flonjor tan difícil de trobar, s’enyora d’un temps que no ha de tornar. S’ha acabat el temps del lleure desvagat dels rendistes o dels estudiants pobres com el jove Josep Pla, que anava a l’Ateneu per ensinistrar-se en el difícil art de la tafaneria entesa com a cultura. No practicaven l’oratòria inflada i eren més xafarders que ningú. S’han acabat moltes coses d’aquells temps, i la música de Beethoven envaeix les oficines i les parades del metro. Sembla que la gent ja no tingui temps per a viure, per això es mor tan de pressa i no se n’adona.

Però el món que enyora en Nèstor Luján és un món d’homes que, amb calés o sense, no els feia cap vergonya de mostrar les parts més femenines de la seva personalitat. Tenien o temps o diners i parlaven per parlar, que és l’acusació més freqüent contra les dones. Recordo les xafarderies eròtiques del senyor Foix, la gràcia que tenia el senyor Pla per convertir en plausible el fet més trivial. Però aquella mena d’homes s’han acabat. Avui els ulls dels més joves, asseguts darrere d’una taula de despatx, reflecteixen la llum d’una imatge plana i, alhora, el pànic de perdre la feina que els dona poder. Dins la ment d’un yuppie hi ha un pànic inexpressat: si es queda sense feina, sense poder, sense calés, es quedarà penjat dins el buit de les no-paraules, la qual cosa no vol dir el silenci.

Però les dones, certes dones, continuen elaborant el difícil art d’escoltar i l’encara més difícil art de la paraula. Recordo, per exemple, un matí a Llafranc amb la Isabel-Clara Simó. Totes dues anàvem amb bata i vam seure per esmorzar. Durant dues hores, no vam parar d’enraonar. Mentrestant, el seu marit, en Xavier Delfó, va tenir temps d’anar en cotxe a un altre poble i comprar el menjar per a tota la setmana. Assegura que, en tornar, ens va trobar en la mateixa posició i sense gens de cafè a la cafetera. Vam parlar i ens vam escoltar. Vam enraonar del golf Pèrsic i vam decidir què faríem per dinar. És difícil de descriure, en termes exactes, com és una conversa entre dones. És una molsosa barreja de fets quotidians i universals. Una implicació continuada, fluent, de la vida pública i la privada. D’ironies, rialles i suspensió en la tristesa.

És omplir de materialitat la vida que no es toca, tenir les paraules precises per a tot allò que sembla no tenir nom. Badar un instant per la finestra i comentar que hi ha boira baixa damunt els pins que llepen el mar. Recordar els grecs que ja hi eren i passar-nos una recepta pirinenca de tall rodó amb gerds. El món en va ple, de converses d’aquesta mena. Jo diria a l’enyorat Nèstor Luján que s’aturi un moment a la vora de dues dones que parlen a la vora d’una escola o d’un lavabo, que entri en una cuina i que no passi de llarg davant una saleta d’estar. Ja ho va escriure la poeta russa Anna Akhmàtova: «He ensenyat a les dones a enraonar i, Senyor, com fer-les callar!».

QUI TÉ POR DE LA SENYORA THATCHER?

AVUI (24/11/1990)

La senyora Thatcher, amb una sola màscara, ha satisfet els desigs de certs homes que han jugat al joc de la política. És a dir, els nostàlgics de la força d’Elisabet I, els enyoradissos de les murrieries de la iaia Victòria, la no superació de la cella corrugada de la primera mestra que van tenir, els orfes de mare que creuen que totes les mares són així, amb l’afegitó que no era sinó la filla d’un botiguer.

Havien de definir-la perquè era una dona. Diferent. Altres dones que aconseguiren arribar a dalt de tot sense deixar de ser íntimament dones, com és el cas de la primera ministra noruega, no han tingut tanta premsa. És clar que la Thatcher era només dona per fora. La primera ministra noruega va córrer a voltar-se de dones, per donar un altre caire al poder. La senyora Thatcher va canviar de pentinat, va temperar la veu, es va tornar més coqueta i es va vestir de blau. Però, tret de les assessores d’imatge, no hi hem vist cap dona, al seu voltant.

Per aquesta raó els homes polítics l’admiraven. Perquè la màscara que duia era d’una feminitat clàssica, un pèl restreta —no podia fer escarafalls—. La miraven als ulls i tremolaven. Baixaven la guàrdia i li guaitaven les cames. Aleshores, sospiraven: «Ai, i quines cames que té, aquest fenomen!». El descobriment va fer exclamar al francès Mitterrand que la senyora Thatcher tenia l’ull de Calígula i les cames de Marilyn Monroe. Els blens del seu pentinat no sortien mai de mare. Si es despentinava, perdia la seva força.

La senyora Thatcher ha servit d’esquer, durant onze anys, per a dir-nos que una dona al poder pot ser molt més dura, ferrenya i antipàtica que un home. «Què dieu?, que no hi ha dones que manen? Doncs, mireu la Thatcher! I no té l’educació d’un Mister Heath, la ironia d’un Churchill! És molt pitjor que un home! Va ser feliç amb la guerra de les Malvines!». No li podem negar que ha sabut fer molt bé la part de teatre que li corresponia. I manar la Gran Bretanya, amb l’IRA inclòs, no és el mateix que ser primera ministra a Noruega.