reading

Publicat per Kensington Publishing Corp. Drets de traducció acordats amb Sandra Bruna Agencia Literaria, SL.

Fotografia de coberta: Anna Herskovicova, Lea Friedman i Debora Gross, amb dues noies sense identificar. Vacances de Pasqua

Fotografia de contra: Edie Friedman i Ella Friedman a Kapušany, amb dues noies sense identificar

Queden rigorosament prohibides i es sotmetran a les sancions establertes per la llei: la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, inclosos els mitjans reprogràfics i informàtics, així com la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic sense autorització de l’Editorial Comanegra. Adreceu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si us cal fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.

999

Prefaci

NINGÚ SAP DEL CERT, ni ho sabrà mai, la xifra precisa de persones que es van transportar a Auschwitz entre 1941 i 1944, ni qui hi va morir tampoc, tot i que la majoria d’investigadors accepten la xifra d’un milió de persones. Però Heather Dune Macadam sap exactament quantes dones d’Eslovàquia van carregar al primer tren, que va arribar al camp el 26 de març de 1942. També sap, gràcies a una investigació arxivística meticulosa i a entrevistes amb supervivents, que a les gairebé mil noies jueves, de setze anys com a màxim, les van capturar a Eslovàquia la primavera de 1942, i els van dir que les enviaven a treballar al servei governamental a Polònia, acabada d’ocupar, i que només serien fora uns quants mesos. En van tornar molt poques.

Basant la seva investigació en llistes que es guarden a Yad Vashem, a Israel, en testimonis de l’Arxiu d’Història Visual de la Fundació de la Xoà de la USC, i buscant el rastre de les poques dones que encara són vives actualment, així com en converses amb els seus parents i descendents, H. D. Macadam ha aconseguit recrear no solament el rerefons de les dones del primer comboi, sinó també la seva vida dia a dia, i la seva mort, durant els anys que van passar a Auschwitz. La seva tasca va ser més difícil, i les seves descobertes més impressionants, per la pèrdua de registres i els diversos noms i sobrenoms que utilitzaven, a més de les diferents maneres de lletrejar-los, i del lapsus de temps que ha transcorregut des de la Segona Guerra Mundial. Escriure sobre l’Holocaust i els camps d’extermini no és fàcil, com ella mateixa molt bé diu. La manera com ha escollit fer-ho, utilitzant una llicència novel·lística per imaginar escenes i recrear converses, aporta molta immediatesa al text.

NO VA SER fins a finals de l’hivern de 1940-41 quan l’inspector general Farben va escollir Auschwitz i rodalia, convenientment a prop d’un enllaç ferroviari i un seguit de mines amb una gran provisió d’aigua, per construir-hi una gran planta nova on fabricar goma artificial i gasolina sintètica. Auschwitz, a més, tenia el mandat d’exercir un paper en la «solució final a la qüestió jueva», un lloc on, juntament amb les assignacions laborals, es podia assassinar els presoners ràpidament i desfer-se dels cossos amb la mateixa celeritat. Quan, al setembre, un primer experiment amb àcid prússic, o Zyklon B, es va demostrar efectiu gasejant 850 interns, Rudolf Höss, el comandant en cap del camp, ho va considerar una resposta al «problema jueu». Com que els metges del camp li havien assegurat que el gas no «provocava sang», va concloure que així estalviaria als seus homes ser testimonis d’imatges desagradables.

D’entrada, en tot cas, calia construir el camp. Un arquitecte, el doctor Hans Stosberg, va rebre l’encàrrec de dibuixar els plànols. A la conferència de Wannsee el 20 de gener de 1942, l’Oficina Principal de Seguretat del Reich va estimar que l’Europa ocupada donaria com a total la xifra de poc menys de dos milions i mig de jueus. Tal com va dir Reinhard Heydrich, segon en la jerarquia de les SS després de Heinrich Himmler, caldria «posar-los a treballar de manera eficaç en el marc de la Solució Final». Aquells que fossin massa dèbils, massa joves o massa vells per treballar, els haurien d’assassinar immediatament. Els més forts treballarien i esperarien el seu moment per ser assassinats, atès que «aquesta elit natural, si quedés lliure, s’hauria de contemplar com el germen potencial d’un ordre jueu nou».

Eslovàquia va ser el primer país satèl·lit que es va convertir en un territori de deportació. Eslovàquia havia estat prop de mil anys part del reialme d’Hongria, i des de la fi de la Primera Guerra Mundial formava part de Txecoslovàquia, i no havia assolit la independència fins al 1939, sota la protecció alemanya, i encara cedint bona part de l’autonomia a canvi d’ajuda econòmica. Josef Tiso, un capellà catòlic, va arribar a president, va prohibir els partits de l’oposició, va imposar la censura, va formar una guàrdia nacionalista i va atiar l’antisemitisme, que havia augmentat des de l’arribada d’onades de refugiats jueus que fugien d’Àustria després de l’Anschluss. Un cens va xifrar els jueus en 89.000, un 3,4 per cent de la població.

L’ordre dirigida a les dones jueves solteres entre els setze i els trenta-sis anys, perquè es registressin i portessin les seves pertinences a un punt de reunió, d’entrada no es va considerar alarmant, per més que algunes famílies clarividents van fer intents desesperats per amagar les filles. Efectivament, algunes noies pensaven que la idea d’anar a treballar a l’estranger era emocionant, particularment quan els van assegurar que tornarien a casa aviat. La seva innocència va acréixer la crueltat del xoc quan van arribar a les portalades d’Auschwitz, i allà no hi havia ningú que pogués preparar-les per als horrors que havien de venir.

Aquell mateix dia, van arribar 999 dones alemanyes provinents de Ravensbrück, un camp que, amb 5.000 presoners, ja era ple i no en podia allotjar més. Les havien seleccionat abans de partir com a funcionàries capaces, per supervisar la feina de les noies jueves, que desmantellaven construccions, netejaven la terra, cavaven, transportaven terra i materials, i es cuidaven a més de les tasques agrícoles i de criar animals, per alliberar consegüentment els homes que ja hi havia a Auschwitz, perquè poguessin treballar en feines més feixugues de cara a l’ampliació del camp. Les noies eslovaques venien de famílies nombroses i afectuoses, i es van trobar que les esbrocaven, les despullaven de cap a peus, les rapaven, les sotmetien a crides interminables per passar llistes a l’alba gèlida, les forçaven a caminar descalces sobre el fang, i a barallar-se per les racions de menjar, i que eren víctimes de càstigs arbitraris, i treballaven fins a l’esgotament i sovint fins a la mort. Tenien gana, estaven malaltes i aterrides. Les guàrdies de Ravensbrück, com després va admetre Höss, «sobrepassaven de bon tros els seus equivalents masculins en duresa, vilesa, rancúnia i depravació». A finals de 1942, dos terços de les dones del primer comboi havien mort.

I Auschwitz, en canvi, continuava creixent. Hi van abocar jueus de tota l’Europa ocupada, de França i Bèlgica, Grècia i Iugoslàvia, Noruega i més endavant Hongria, i van arribar aviat a una mitjana de tres trens cada dos dies, i cada tren arrossegava 50 vagons de càrrega que portaven 50 presos cada un. El juny de 1943, hi havia quatre crematoris establerts i en funcionament, capaços d’incinerar 4.736 cossos per dia. La majoria dels que hi arribaven de nou, famílies senceres amb bebès i criatures, anaven de dret cap als forns de gas.

Les dones eslovaques supervivents, que s’havien endurit físicament i mental, van enginyar-se estratègies per sobreviure, com ara presentar-se voluntàries per a les tasques més desagradables, o buscar seguretat com a cosidores, cuidant-se dels horts, o a les oficines del camp, per escapolir-se de l’exterminació diària de les persones més febles, de les que queien malaltes o estaven massa demacrades per treballar amb competència. Tal com remarca H. D. Macadam, va ser «un puja-i-baixa de supervivència». Les més afortunades trobaven ocupació al «Canadà», el terme irònic de la presó per referir-se a les propietats saquejades pels nazis als jueus que arribaven, als quals havien indicat que portessin cada un entre 30 i 45 quilos d’articles que consideressin necessaris. Mantes, abrics, ulleres, vaixelles, instruments mèdics, màquines de cosir, sabates, rellotges de polsera i mobles inundaven una xarxa extensa de magatzems, on els equips de les persones més afortunades, o homes astuts i dones internes, treballaven en torns continus preparant els embarcaments per reenviar els trens a Alemanya. Més endavant es va estimar que, com a mínim, cada setmana s’enviaven a Berlín dos contenidors de 1.000 quilos cada un.

A casa, durant molt temps, les famílies eslovaques d’aquestes dones no tenien ni idea d’on havien anat a parar les seves filles. Les poques postals que rebien, amb referències críptiques a amistats mortes temps enrere, resultaven desconcertants, i a vegades tan estranyes que molts pares es van poder convèncer que les seves filles eren en un lloc segur i les cuidaven bé. Però a mesura que passaven els mesos, la por s’escampava, i va empitjorar quan captures posteriors s’emportaven lluny famílies senceres. Un dels moments més punyents del llibre de Macadam és l’arribada dels parents a Auschwitz, on les dones supervivents els rebien horroritzades, massa conscients del destí que esperava als seus pares, mares, germanes o germans.

S’ha escrit molt sobre l’experiència d’Auschwitz, la batalla per la supervivència, el tifus, els assassinats amb gas, les condicions que sempre empitjoraven, la fam i la brutalitat, i Macadam no s’espanta davant de l’horror. Els llibres com aquest són essencials: recorden als lectors moderns esdeveniments que no s’haurien d’oblidar mai.

El seu llibre és bo, també, pel que fa al rerefons de les deportacions eslovaques, sobre la vida de les comunitats jueves abans de la guerra, l’organització de la persecució jueva i la innocència de les famílies quan preparaven les noies per a la deportació. Escriu, amb la mateixa capacitat d’evocació, sobre la tristesa de les poques supervivents que van tornar a casa i van trobar els pares morts, les seves botigues tapiades, i que les cases i possessions les hi havien rampinyat els veïns. De la població eslovaca jueva d’abans de la guerra, n’havien mort 70.000 (prop d’un 80 per cent); el règim unipartidista de postguerra havia prohibit qualsevol comentari sobre l’Holocaust. Les del primer enviament, quan van marxar eren noies. Tres anys i mig després, van tornar i ja eren dones, velles més enllà de l’edat, que havien testimoniat, patit i suportat massa desastres. El simple fet d’haver sobreviscut les convertia en sospitoses: què devien haver fet, quines concessions morals havien assumit, per no haver mort amb les seves amigues.

AL FINAL D’AQUEST LLIBRE esplèndid hi ha una imatge que roman molt temps al pensament. Una de les noies supervivents, la Lucie, després d’escapar-se d’Auschwitz i de les marxes mortals que van costar la vida a moltes supervivents, després de travessar països en caos i devastats per la guerra, i en risc constant d’acabar violades, finalment es troba dalt d’un tren en direcció a casa. Els vagons són plens a vessar de refugiats, així que s’enfila al sostre, i és allà, aferrada dalt d’un tren lent, que contempla un paisatge que no és ple de tanques de filferro, ni torres de vigilància ni sentinelles amb metralletes. S’adona, per fi, que és lliure: és primavera i els arbres verdegen.

Nota de l’autora

La línia telefònica espetega. El meu marit, que em fa de traductor, arronsa les espatlles. En aquell moment, la Ruzena era l’única supervivent que havia trobat viva, de totes les noies que havien format part d’aquella primera tramesa a Auschwitz; el seu número de presonera era el 1649. Uns quants mesos abans, havia acceptat de bona gana una entrevista per a un documental sobre les primeres noies d’Auschwitz, que jo volia produir. De totes maneres, la meva pròpia salut m’havia impedit volar a Suïssa per entrevistar-la. Ara, la que està malalta és ella.

Intento explicar-li que el meu màxim interès és parlar amb ella d’Eslovàquia, i de la manera com ella i les altres noies van acabar capturades i traïdes pel seu govern. Ella sospira i diu:

Li vaig enviar una nota d’agraïment, i després vaig localitzar el seu testimoni a l’Arxiu d’Història Visual de la Xoà de la Universitat del Sud de Califòrnia (USC). És en alemany. El podem traduir, però l’arxiver de la Fundació de la Xoà no va fer les preguntes que volia fer jo. Preguntes que havien sorgit el 1992, uns vint-i-cinc anys abans, quan havia conegut i treballat amb la Rena Kornreich Gelissen, una supervivent del primer comboi. Arran d’haver escrit La promesa de Rena, parents de les noies que van viatjar en aquell primer tren s’havien posat en contacte amb mi i m’havien explicat molts més relats de cosines, tietes, mares i àvies, i a partir d’aquesta informació van sorgir més preguntes encara. He filmat i enregistrat entrevistes amb aquestes famílies, però, sense una supervivent que volgués parlar amb mi (i una família que m’hi deixés parlar), aquestes preguntes no obtindrien mai resposta. Comprenc la voluntat de protegir aquestes senyores ancianes; si vas sobreviure tres anys a Auschwitz i els camps d’extermini, i has viscut fins a arribar als noranta, per què hauries de tornar a pensar en aquell infern? No vull ferir ningú, i aquestes dones formidables encara menys, formulant preguntes doloroses que desvetllin els espectres del passat.

Un any després de la conversa amb la Ruzena, vaig enviar un correu electrònic a les famílies de la segona generació, i els vaig preguntar si algú volia repetir el viatge de la seva mare a Auschwitz des d’Eslovàquia, en el 75è aniversari del primer tren. Força gent va respondre interessada, però al capdavall es va reduir a un grup petit i íntim de tres famílies: els fills d’Erna i Fela Dranger d’Israel (Avi i Akiva); la família d’Ida Eigermann Neumann d’Amèrica (Tammy i Sharon, i la canalla de la Tammy: Daniella i Jonathan), i la filla de Marta F. Tuckman (Orna, d’Austràlia). Després, unes quantes setmanes abans de la reunió, em vaig assabentar que l’Edith Friedman Grosman (1970), de noranta-dos anys, seria la convidada d’honor de la cerimònia del 75è aniversari. Al cap d’uns quants dies, l’Edith i jo vam parlar via FaceTime. Vam sintonitzar de seguida, i em va dir que li encantaria trobar-se amb mi i el meu equip de càmera a Eslovàquia. Dues setmanes més tard, sèiem juntes en un hotel d’un bloc d’estil soviètic dels primers temps, amb parets blanques atrotinades i una decoració esgarrifosa, i jo li feia les preguntes que no havia encertat a fer a la Rena Kornreich (1716) vint-i-cinc anys abans.

Igual que la Rena, l’Edith és apassionada, de pensament ràpid i esmolat. Una dona menuda amb ànima d’ocell, que il·lumina la sala. Els dies que vam passar juntes a Eslovàquia va ser un remolí que ens va dur a les barraques on les van retenir i a l’estació ferroviària des d’on les van deportar. A la cerimònia, ens van presentar el president i el primer ministre d’Eslovàquia, l’ambaixador israelià a Eslovàquia i descendents d’altres supervivents, en un homenatge potent de llàgrimes i abraçades. El grup de la segona generació amb el qual jo viatjava va establir vincles amb les famílies de la segona generació eslovaca. Al final d’aquella setmana, el meu marit em va dir:

Escriure sobre Auschwitz no és fàcil. No és la mena de projecte que ningú s’agafa a la lleugera, però, amb l’Edith al costat, em moria de ganes d’intentar-ho. I tanmateix, aquest llibre no seria de memòries. Seria sobre totes elles, o almenys sobre totes aquelles de les quals pogués trobar informació i encaixar-la en aquesta narració complexa. Al Canadà vaig trobar una altra supervivent, l’Ella Rutman (1950), i vaig volar fins a Toronto per reunir les dues supervivents. L’Edith i l’Ella es recordaven recíprocament, però, fins i tot a una edat tan avançada, es mostraven cauteloses. Mentre parlaven en eslovac entre elles, l’Edith, de cua d’ull, em va llambregar amb expressió adolorida. No era pas la relació càlida que jo havia imaginat: em vaig adonar que a l’Edith no li queia bé, l’Ella, quan eren a Auschwitz. La reunió va resultar incòmoda i distant fins que les dues ancianes van començar a mirar-se els números que duien gravats a l’avantbraç esquerre amb una lupa.

—Ja no veig el meu número, de tant que s’ha esborrat —va apuntar l’Edith.

Els records també s’esborren. Però la veritat és allà, si saps on trobar-la. Un dia, mirant fotos velles amb l’Edith, vaig clissar la cara de la Ruzena Knieza, de soltera Gräber.

—És clar! —va contestar l’Edith, com si fos la pregunta més òbvia del món—. Anàvem a classe juntes i érem bones amigues, amb ella i el seu marit, l’Emil Knieza, després de la guerra. Ell era escriptor igual que el meu marit. Solíem anar a veure’ls a Suïssa.

MOLTES D’AQUESTES DONES es coneixien entre elles abans d’Auschwitz, ja fos dels pobles on havien nascut, o de les escoles o les sinagogues; i tanmateix, segons els testimonis de l’Arxiu de la Xoà de la USC, és estrany que ningú mencioni el nom de soltera de cap noia. A vegades, una supervivent menciona una noia pel sobrenom, o bé ofereix una descripció física d’una amiga, de manera que pot resultar difícil confirmar si els supervivents parlen d’algú del primer tren. El testimoni de la Margie Becker (1955) és una d’aquelles rareses en què es mencionen els noms complets de les noies amb les quals van créixer ella i l’Edith, i gràcies a la foto de classe, l’Edith ha estat capaç d’identificar la majoria de les noies. Abans de veure-les juntes a la foto de classe, no se m’havia ocorregut mai preguntar a l’Edith si coneixia la Ruzena perquè, a la llista de deportades, el nom de la Ruzena figurava com a procedent d’un altre poble. No sabia que hagués viscut a Humenné quan era una noia. Si hagués començat aquest viatge quan encara totes eren vives...

Mentre enllesteixo les últimes correccions d’aquest llibre, el meu correu electrònic sona:

Al cap d’uns segons, havia obert un Excel meu on hi ha el nom de totes les noies, el lloc de naixement i l’edat, i el nom de Kornelia Gelbova és davant meu. És la número 232 de la llista original arxivada a Yad Vashem, a Jerusalem. I encara és més extraordinari que la seva germana surti mencionada al testimoni de la Ruzena Gräber Knieza. Eren juntes a Ravensbrück. Totes dues són a la mateixa pàgina de la llista, així com tres noies que esteu a punt de conèixer molt bé: l’Edith i la Lea Friedman, i la seva amiga Adela Gross. I justament en aquesta mateixa pàgina hi ha dues noies que alguns de vosaltres ja coneixeu: la Rena Kornreich i l’Erna Dranger.

Una de les meves màximes preocupacions en escriure aquest llibre és l’exactitud. Pateixo contínuament per aconseguir les dates i la cronologia correctament, i per assegurar-me que els textos estiguin documentats amb precisió. L’Edith m’assegura que «no aconseguiré tenir-ho mai tot bé. Ningú pot situar-ho tot amb precisió. És massa gran. Si no tens una data, què passa? Va succeir. Això basta».

Aquesta història té moltes narratives. El cos principal prové de les meves entrevistes amb testimonis, supervivents i familiars, i els testimonis de l’Arxiu de la Xoà de la USC. S’han utilitzat memòries, literatura sobre l’Holocaust i documents històrics per aprofundir l’elaboració d’aquests relats personals sobre l’atmosfera i la política de l’època. El meu objectiu és bastir un retrat tan complet com pugui de les noies i les dones joves del primer comboi jueu «oficial» a Auschwitz. Per aconseguir-ho, un dels recursos que he usat és la llicència dramàtica. Allà on trobeu diàlegs amb citacions, podeu estar segurs que les citacions són directes d’entrevistes amb supervivents, o testimonis que m’informen de converses seves o que elles han sentit personalment. En altres casos, per il·lustrar més bé o completar algunes escenes, he utilitzat guions llargs per indicar diàlegs que he creat jo; només ho faig quan són converses o arguments que va referir un testimoni, però sense elaborar-los.

Estic molt agraïda a l’Edith Grosman i la seva família, així com a les famílies Gross, Gelissen i Brandel, que em van acceptar en el nucli familiar i em van tractar com una membre honorària.

—Ets com la nostra cosina —em va dir l’Edith a la festa del seu noranta-quatrè aniversari.

Al seu voltant, hi havia el seu fill, la jove, netes, un besnet, i un altre besnet de camí. És un gran honor i un privilegi formar part de la història d’aquestes dones, ser la seva defensora i la seva cronista. Eren adolescents quan les van enviar a Auschwitz. Molt poques van tornar a casa. La manera com van sobreviure, és un homenatge a les dones i noies de tot el món. Aquest relat és seu.

Personatges principals del primer tren

LA QUANTITAT D’EDITHS I MAGDES, de Friedmans i Neumanns del primer tren, em va obligar a inventar-me noms per identificar les nostres dones i adolescents de manera única. Això sovint volia dir usar una versió distinta del nom de fonts. Els nostres personatges principals es mencionen amb el nom real o el nom que tenien a la llista del comboi (pel motiu que fos, les noies sovint donaven un sobrenom en comptes del nom autèntic; per això la meva primera elecció a l’hora de batejar-les és el nom que els van donar a la llista). Per a tots els noms duplicats, es pot utilitzar una altra versió d’aquest nom (per exemple, Margaret es transforma en Peggy). Si un nom es repeteix més de dues vegades, es fa servir l’últim nom o alguna altra alternativa. Aquest és el cas amb les múltiples Magdes i Ediths amb les quals vaig haver d’entrevenir. Espero que les famílies entenguin que la claredat de la narrativa ho requeria. No és pas per manca de respecte que vaig canviar els noms, sinó amb l’esperança que els lectors puguin identificar (i es puguin identificar amb) aquestes noies i dones sense confusions.

Remarqueu una altra cosa també: en l’idioma eslovac ova és l’equivalent a senyora o senyoreta. Vaig decidir no usar ova amb els noms de les deportades, perquè algunes eren poloneses i no haurien utilitzat aquesta mena de sintaxi, i la Fundació de la Xoà de la USC tampoc no fa servir ova als seus arxius.

La classe de l’Edith a l’escola. De les nou noies jueves de l’escola, només en van sobreviure tres. A la fila posterior, d’esquerra a dreta: l’Edith és la segona per l’esquerra; la Zena Haber és la noia alta del mig; la Lenka Treil es la segona per la dreta. A la final del mig: la segona per l’esquerra: Margita Anis; Zuzana Sermer a l’extrem dret; al seu costat hi a l’Eicherl. A la fila del davant: a l’extrem esquerre hi ha la Srulovic; la Ruzena Boruchovic amb un vestit de llunes; al costat dret de la mestra, la Irena Greenberger.

Edie Friedman (1749; Valo), Ella Friedman (1950; Rutman) i altres companyes, a l’entorn de 1938. Kapušany.

___________________

*(sense relació amb Edith i Lea Friedman)

Primera part

Mapa d’Eslovàquia el 1942, on es mostren les fronteres durant la guerra i algunes de les ciutats d’on es van deportar les primeres dones jueves a Auschwitz. La ciutat de Ružomberok s’identifica perquè la van bombardejar els alemanys el 1944. En l’explosió van morir moltes famílies de Humenné.

Capítol 1

És un assumpte molt trist, potser fins i tot pitjor que les estrelles amb què ens han marcat... perquè aquesta vegada colpejarà les nostres criatures.

—LADISLAV GROSMAN, LA NÚVIA

28 DE FEBRER DE 1942

EL RUMOR HAVIA COMENÇAT com comencen els rumors. Era un pressentiment. Una sensació de mareig a l’estómac. Però només era un rumor. Què més els podien fer, als jueus? Fins i tot el clima semblava en contra d’ells. Era el pitjor hivern dels registres. Els munts de neu eren més alts que les persones. Si el govern hagués tingut una gota de sentit pràctic, hauria fet una proclama obligant la gent baixeta a quedar-se a casa, per por que desaparegués dins la neu. Tot el treball amb pales es cobrava el peatge als patis del darrere. Les voreres s’havien convertit en patis de joc de manera espontània per a criatures que no tenien trineus, però podien lliscar de cul pels munts de neu. Anar amb trineu era el nou passatemps nacional..., així com relliscar sobre gel.

Després de cada tempesta de neu, la temperatura queia sota zero i el vent fuetejava des de les muntanyes Tatra. Tallava els abrics prims i els gruixuts, imparcial i despietat amb rics i pobres per igual. El vent s’infiltrava entre les costures de les peces de vestir més ben cosides, fins i tot, i mossegava la carn de la gent amb una crueltat voraç. Tothom tenia la pell dels llavis i de les mans tallada i esqueixada. La gent es posava greix d’ànec de les sobres dins els narius per prevenir les hemorràgies nassals. Mentre la neu de les piles s’escolava per les escletxes de les finestres i per sota les portes, els pares cansats donaven la benvinguda als veïns, i s’asseien junts en escambells davant del foc a anguniejar-se per culpa del rumor, tot i que molta gent s’angoixava també davant d’una llar freda (fins i tot la llenya era difícil d’aconseguir). Algunes famílies jueves gairebé no tenien menjar. La situació era dolenta per a tothom i pitjor per a uns quants.

Les flames de dubte i incertesa, les apagava la raó. Els més assenyats deien que, si el rumor era veritat i el govern agafava unes quantes noies, no se les enduria pas gaire lluny. I si ho feia, seria per poc temps. Només durant la primavera... quan arribés, si de debò arribava. En cas que el rumor fos cert, és clar.

Aquell condicional era tan gran que ningú gosava pronunciar-lo, no fos cas que el món en pes el maleís amb la realitat. Havia de ser un rumor i prou. Per què voldria algú emportar-se tantes noies adolescents?

LA NEU VA COMENÇAR A CAURE quan les mares jueves de tota l’Europa oriental preparaven les espelmes del sàbat. A casa dels Friedman, l’Emmanuel Friedman va entrar per la porta principal picant de mans i cantant:

—Shabbat Shalom! Shabbat Shalom! Shalom! Shalom! Shalom! Shalom!

La canalla es va afegir al cant del pare, picant de mans igualment. Llavors la família es va reunir al voltant de la taula del sàbat, mentre la mare encenia les espelmes. Després de dibuixar tres cercles amb les mans entorn de les flames, la mare es va acostar la flama al cor (perquè el que correspon a una dona és portar llum a la llar), va posar-se les mans sobre els ulls i va murmurar la benedicció del sàbat:

Barukh ata Adonai Eloheinu Melekh ha-olam, asher kid’shanu b’mitzvotav v’tzivanu l’hadlik ner, l’hadlik ner shel Shabbat.¹

L’Edith i la seva germana Lea, en reverent adoració mentre la seva mare pregava en silenci, parpellejava tres vegades i després obria els ulls.

—Bon Shabbes!

Les seves filles la van abraçar, i ella les va beneir totes amb un petó per ordre d’edat, de la més gran a la més petita, però va dipositar un petó una mica més llarg al front de les dues adolescents, la Lea i l’Edith. S’havien sentit altres rumors que no havien donat mai fruit, es va dir, abraçant les noies amb força. Aquella nit, la seva oració a Déu va ser perquè aquell rumor també fos fals.

A fora, el tro rodolava pel firmament com un timbal enorme. Els llampecs il·luminaven la nit. La neu es precipitava en làmines. Ningú podia recordar quants anys havien transcorregut des que s’havia produït una tempesta com aquella.

El matí del sàbat, la borrufada havia abocat un pam i mig de neu, i al migdia, ja arribava a la cuixa. Com de costum, uns quants individus cepats havien començat a fer anar la pala, creient que era preferible enllestir la meitat de la feina i fer-la dues vegades, que esperar i després haver de treballar amb la pala fent el doble d’esforç. La botiga de tabac, no sols estava parcialment neta de neu, sinó també oberta. El mal temps no havia aturat mai un fumador de pro.

Era inusual que el pregoner del poble anunciés proclames els dissabtes; encara més estrany que els trons en plena tempesta de neu. Normalment, les proclames es feien al mercat del divendres o del dilluns. Però aquella tarda, davant dels ajuntaments arreu de l’Eslovàquia Oriental, els tambors van començar a ressonar i, malgrat la borrufada, uns quants gentils es van aturar al carrer a escoltar. S’havia alçat el vent i la neu era alta, i amortia la crida del tambor. Al barri jueu, a les ribes baixes d’un riu petit que feia ziga-zagues al llarg del perímetre meridional del poble, no el va sentir ningú. El mal temps (atès que de mal temps sempre en feia en algun lloc, però avui era pitjor que de costum) no hi ajudava gens.

Entre les poques persones que es van reunir entorn del pregoner, hi havia el Ladislav Grosman, amb vint-i-un anys, que, per motius que només sap ell, era a la plaça en comptes de ser a la sinagoga, o a casa amb la família. El Ladislav tenia els ulls foscos i la cara serena, i era més procliu a dibuixar un somriure que una ganyota de disgust, i una rialla que no pas una llàgrima. Poeta de cor, potser feia una passejada després de l’àpat amb la família, per assaborir la catifa blanca sense petjades que cobria la plaça, arrufant les faccions contra la mossegada freda de la neu que li clivellava el rostre. Potser només necessitava un cigarret. Fos per la raó que fos, quan el pregoner del poble va començar a picar el tambor, el Ladislav es va afanyar, juntament amb els pocs veïns que rondaven pel carrer xafant neu, per sentir les últimes notícies.

Normalment, abans de començar la crida, el pregoner hauria esperat que s’hi aplegués una bona gentada. Però avui no. Va engegar tot d’una per poder-se resguardar d’aquell temps espantós, que li mullava el coll de la camisa i li glaçava el clatell. Els flocs de neu, que queien sobre el cap dels gentils i dels jueus per igual, eren grossos i molls, ara, un senyal segur que la tempesta s’acabava.

Per a alguns, però, estava a punt de començar.

Per damunt de l’estrèpit de la tempesta, el pregoner va cridar:

—A totes les noies jueves de setze anys o més. A les noies solteres, se’ls ordena acudir a l’oficina de registre corresponent; en el moment oportú, ja se’ls comunicaran oficialment els detalls de la inspecció mèdica i el propòsit de tot plegat.

Gairebé no hi havia ningú per sentir-ho. Era una borrufada forta, al capdavall. Només hi havia uns quants fumadors empedreïts, però els homes que ho van sentir van girar el cap als veïns per mormolar: «Ja t’ho deia jo».

Com que no tenia més informació sobre dates ni horaris ni llocs per afegir-hi, el pregoner va concloure la proclama amb la seva pròpia signatura verbal, una mena de comiat semblant al del Bugs Bunny, i un darrer retruc de tambor:

—I això és tot, el cabàs sencer, la informació que ha de conèixer la gent, parada i fonda, ende, fi, fin, tothom cap a casa, amb aquest mal temps no trauríeu ni un gos a fora de...

S’havien acabat els condicionals i els peròs: el rumor era veritat. I l’endemà al matí, tot i que la neu encara s’apilava ben amunt contra les portes, ja ho sabia tothom. L’última proclama va caure sobre els caps dels membres de la comunitat jueva, tan feixuga com els caramells que es precipitaven de les teulades, però molt més perillosa.

QUAN ES TRACTAVA DE MESURES DRACONIANES contra els jueus, sembla-va que el govern eslovac volgués superar els alemanys. Joves esbirros, que s’havien agregat als feixistes eslovacs, la Guàrdia Hlinka d’extrema dreta, atacaven i apallissaven homes i nois jueus que portaven els braçalets preceptius, que ara eren les estrelles grogues. Tombaven o esmicolaven les làpides, assaltaven les botigues amb eslògans antijueus. A les ciutats més grans, es produïen fets esfereïdors, es cantaven cançons nacionalistes al compàs d’una secció rítmica amb el llançament de pedres, i una secció de címbals de vidres trencats. Els quioscs de diaris oferien Stuermer (‘Davanter’), el diari propagandista que alimentava la ignorància i les ideologies racistes, i publicava caricatures difamatòries de jueus amb nassos ganxuts que violaven verges eslovaques, tallaven el coll a la canalla i guardaven la sang per coure la matsà, encavallats sobre el món com si el globus fos un cavall per muntar i conquerir, mentre els heroics soldats alemanys lluitaven contra els jueus demoníacs: el mal personificat de la humanitat.

Una dona, al mercat, va arribar a preguntar a l’Edith:

—On tens les banyes?

Quan l’Edith li va ensenyar que no en tenia cap, la dona va quedar en estat de xoc. Com podia ser algú tan estúpid per creure’s que els jueus tenien banyes, que feien matsà amb sang de criatures, o que havien matat Déu? Els jueus van inventar Déu, per l’amor de Déu!

Com es podia creure ningú el que proclamaven els diaris propagandistes?

El setembre de 1941, el govern eslovac va elaborar un Còdex Jueu, lleis i regulacions que es van anar implementant cada vegada amb més freqüència durant la tardor, fins que s’hauria dit que el pregoner cada dia anunciava una proclama nova contra la jueria eslovaca. Un dia, la proclama va ser:

Nosaltres, ara i aquí, posem en coneixement del comú que els jueus: s’han de registrar a l’oficina de l’alcalde personalment en el termini de les properes vint-i-quatre hores, amb tots els membres de la seva família i una llista de les seves possessions.

I l’endemà:

Els jueus han de presentar els comptes bancaris, tant de les entitats nacionals com de les estrangeres, i, a partir d’ara, els queda prohibit residir a cap carrer principal, i han de buidar el seu domicili en el termini de set dies.

I una setmana després:

Els jueus han de portar una estrella groga de 24 X 24 cm a tot el seu vestuari.

Els jueus no poden viatjar entre estats i necessiten un permís escrit de la Guàrdia Hlinka, que costa cent corones, per als viatges locals. Només el podran obtenir si la Guàrdia Hlinka accepta com a vàlida la seva petició.

Però, quin jueu tenia cent corones, i quin coneixia un guàrdia Hlinka disposat a validar la seva petició?

Els jueus han de dipositar totes les seves joies a l’oficina del cap de la Guàrdia Hlinka en el termini de vint-i-quatre hores.

Els jueus no poden tenir animals de companyia (ni tan sols un gat!), ni tampoc ràdios o càmeres, perquè no escampin les mentides de la BBC.

Els jueus han de dipositar els seus abrics de pell a la caserna de la Guàrdia Hlinka.

Els jueus han de lliurar les seves motos, cotxes i camions.

Els jueus tenen l’admissió prohibida a tots els hospitals i no seran elegibles per operar-se.

Els jueus a partir d’ara no podran entrar a cap institut, ni demanar cap informe a les diverses autoritats de l’Estat.

L’Edith encara sacseja el cap quan pensa en les lleis que li van atrofiar l’educació.

—Les meves germanes encara anaven a escola, fins al cinquè grau. Quan van acabar, la llei deia que havien de continuar anant a l’escola fins als catorze anys.

O sigui que van haver de repetir el cinquè grau tres vegades! Mentrestant, l’Edith i la Lea topaven amb la dificultat que ja en tenien més de catorze, i malgrat el seu deler per aprendre i una intel·ligència desperta, als jueus i les jueves no se’ls permetia acabar l’institut.

Llavors van transmetre una altra llei:

Els jueus no poden entrar als parcs públics.

I una altra:

Els jueus no poden llogar aris, ni tenir tracte social amb cap ari, ni obtenir l’admissió en cap hospital, ni anar a cines, exposicions, ni cap celebració cultural, ni reunir-se en un nombre superior a cinc. Cap jueu no pot ser al carrer després de les nou del vespre.

Era inevitable el que va passar després? Ningú podia haver previst l’arianització dels negocis jueus, que permetia que els gentils ocupessin legalment els seus negocis, i «totes les pràctiques del negoci per permetre, com més aviat millor, la transferència de l’esmentat negoci a les úniques mans del propietari ari». El propietari jueu del negoci no rebia a canvi cap compensació.

—L’única cosa que els jueus tenen permesa és suïcidar-se —va dir la mare de l’Ivan Rauchwerger.

I ara volien les seves noies?

No tenia cap sentit. Qui voldria emportar-se noies adolescents per treballar? Les adolescents són mandroses i els agrada discutir. I les noies encara pitjor! Riuen un moment i esclaten a plorar al següent. Tenen mal de panxa i són irritables. Es preocupen més pels cabells i les ungles que per treballar com cal. Només cal mirar el terra de la cuina, quan se suposa que la Priska acaba d’escombrar-lo! Mira aquests plats, que encara tenen kugel enganxat al costat, perquè la que els ha fregat, en comptes dels plats, mirava per la finestra el Jacob, el fill del rabí. Sense les mares que els ensenyen a fregar i a sentir-se orgulloses de les seves tasques, la majoria de noies no en farien mai ni un bri! A quina adolescent li agrada treballar?

Amb tot, el món gira a causa de les noies. Quan es mostren dolces i amables, són les mes dolces i les més amables. Quan t’agafen els braços, tens la impressió de ser la criatura més estimada i valuosa de l’univers. Fins i tot les estrelles paren de girar al firmament per dir: «Mireu això!». Quan ens fem grans, depenem de les noies per la seva lluminositat, la seva efervescència, la seva esperança. I la seva innocència.

Per això, als pobles i les viles d’Eslovàquia, els havia costat tant de creure’s el rumor que circulava; el rumor que estava a punt de convertir-se en llei. Per què havia de voler algú noies adolescents per treballar als serveis governamentals? Per què no agafaven nois? Era un assumpte molt trist, com deia tothom.

___________________

¹ Beneït ets Tu, Senyor, el nostre Déu, Rei de l’univers, que ens ha santificat amb els Seus manaments, i ens ha encomanat encendre les espelmes del sàbat.

Capítol 2

On hi ha un eslovac, hi ha una cançó.

—REFRANY ESLOVAC TRADICIONAL

ELS FRIEDMAN, A CASA, sonaven com una família Von Trapp jueva en un Somriures i llàgrimes eslovac. L’Edith i la Lea cantaven mentre s’encarregaven de les feines del matí, així el dia sempre era bonic fes el temps que fes. I qui necessitava una ràdio, tenint unes veus com les d’elles?

La Hanna Friedman escoltava les seves filles cantant, i s’angoixava pel silenci que davallaria sobre la casa si el govern les enviava a l’estranger. Qui més faria trins en els tons melòdics d’una alosa de l’Edith, o amb la veu gutural com un pardal de la Lea? Inconscients de l’oïda sentimental de la seva mare, les noies encadenaven harmonies mentre rentaven els plats de l’esmorzar, mentre escombraven i fregaven el terra de la cuina, i finalment obrien la porta del davant per deixar entrar un cop d’aire fresc i fred. Al carrer, ja es podia sentir la canalla, cridant i rient a la neu. La senyora Friedman picava els edredons per treure’n la pols i la son, després tornava a plegar les fundes al peu del llit perquè els matalassos s’airegessin.

A fora, el món era una meravella absolutament blanca. Enmig de la neu, espurnejaven arcs irisats formats per caramells en forma de prismes, suspesos al caire de les teulades. Les branques negres dels arbres s’entrellaçaven amb una precipitació encisera de pols de neu. Un sol pàl·lid trencava els núvols, que s’aprimaven, mentre un vent de sud-est escombrava ratlles blanques a través d’un cel encara més pàl·lid.

En un dia típic de mercat, l’Edith i la Lea anirien al centre del poble carretejant una cistella entre totes dues, i farien la compra per a la Bubi, la seva àvia. Veurien les seves amigues i veïnes, es posarien al dia de les últimes xafarderies, i llegirien els cartells enganxats al taulell d’anuncis i al voltant de la plaça. En un dia típic de mercat... però el d’avui, no tenia res de típic. Primer, al mercat probablement hi hauria pocs venedors, ja que els pagesos encara treien neu. Quan arribessin els pagesos, ho farien amb trineus i amb productes escassos i congelats del viatge. Però l’hivern és així. I amb tot, no era pas per això que el d’avui no era un dia com els altres. Avui, tothom anava al mercat a comprovar si el pregoner tenia algun afegitó a la proclama del dissabte, que no havia sentit gairebé ningú però ara tothom havia d’obeir.

Les noies encara no en sabien res. No encara. I després que la neu les retingués tancades a casa durant vint-i-quatre hores, l’Edith i la Lea probablement frisaven per veure les amigues, i es van afanyar a anar cap a la porta abans que la mare, gronxant la cistella de la Bubi entre totes dues.

Mentre les noies trepitjaven la crosta de neu recent de camí cap al poble, potser van sentir portes amunt i avall del carrer que s’obrien i es tancaven, mentre nois i noies, adelerats per sortir, avançaven trontollant entre els munts de neu per voreres no massa netes. Només s’havien sentit murmuris ben just audibles, i l’única manera de descobrir què passava de debò era esbrinar la veritat. Per això, una de les millors amigues de la Lea les va cridar pel nom. Amb un barret de punt sobre els cabells rogencs, l’Anna Herskovic potser va fer una corredissa per reunir-se amb les germanes Friedman, aquell dia de mercat atípic.

L’Anna Herskovic era una noia animada i xerraire amb els ulls marrons, molt grossos, i la pell pàl·lida. Una noia guapa entre noies guapes. Abans que el món se’ls girés d’esquena, a l’Anna i la Lea els encantava anar juntes al cine tot sovint. N’eren autèntiques aficionades i sempre estalviaven per anar a veure l’última estrena, almenys fins que les sales de cinema van esdevenir un dels molts llocs on els jueus no podien anar.

Al llarg de les ribes estretes del riu Laborec, a les branques dels bedolls, s’hi veien talls i ampolles de vidre de tots colors per recollir la saba quan s’enfilava amb la temperatura. Amb el darrer accés de fred, a les ampolles pràcticament no devia haver-hi gens de líquid. Però s’acostaven dies més càlids, i les ampolles dringaven al vent com campanetes, recollint el fluid de tònic dolç de primavera que goteja dels bedolls.

A banda i banda de les vies del tren, potser havien construït a la neu forts postborrufada per tal que els nens petits poguessin llançar-se boles de neu entre ells, en una guerra microcòsmica que feia eco de la que es descabdellava a Europa, tot i que aquí s’esperava que els dos bàndols celebressin aviat l’armistici patinant junts en trineu. Les noies comprimien neu amb les manyoples per amenaçar els nois entremaliats que s’atrevien a disparar contra elles. Les noies més grans, com l’Edith i la Lea, van aconseguir travessar aquell pont petit i arribar indemnes a la ciutat. Desviant-se a mà esquerra, només havien de fer una mica de volta per anar al carrer Štefánikova, on vivien la Deborah i l’Adela Gross.

Del carrer Štefánikova, la gent del poble en deia afectuosament el carrer Gross, perquè onze de les cases d’aquell carrer eren plenes amb els fills i els nets del pròsper mercader de fusta Chaim Gross. Fins i tot el Ladislav Grosman i la seva família, que no hi tenien cap parentiu directe, vivien al carrer Gross.

Si el Ladislav i el seu germà, el Martin, haguessin estat netejant la vorera amb pales quan hi van arribar les noies, sens dubte les hauria saludat, per més que el Ladislav probablement prestava poca atenció a l’Edith, una adolescent més aviat esquelètica. Durant el cap de setmana, la família Gross no havia perdut el temps per assegurar-se que el Martin i la millor amiga de la Lea, la Deborah, es prometessin formalment. Mentre la Deborah i l’Adela saludaven les germanes Friedman i l’Anna Herskovic, les notícies sobre les pròximes noces de la Deborah haurien estat l’última xafarderia.

Adela Gross, cap al 1940.

FOTO PER CORTESIA DE LOU GROSS

Lou Gross, cap al 1941.

FOTO PER CORTESIA DE LOU GROSS

Aquelles noies de dinou anys, ¿van encetar la mena de conversa que només unes noies poden sostenir entre elles després de vint-i-quatre hores sense veure’s? Si hi afegim el casament de la Deborah, ens podem imaginar les abraçades i les mazel tov (felicitats en hebreu) eixelebrades.

—La Deborah tindrà l’exempció de la família dels seus avis i la del Martin —recorda l’Edith—. Doble protecció —contra la proclamació.

D’altra banda, el govern només volia dones solteres. La Lea, ¿no es plantejava si podria atrapar un marit ràpidament, o li semblava massa ridícul amoïnar-se per una cosa així? Devia resultar estrany celebrar les bones notícies quan venien servides com un aperitiu de les dolentes.