L’ILLA DE MAIANS
QUADERNS CREMA
BARCELONA 2021
TAULA
CARRER DELS DIES FEINERS
BARCELONA
CASA AMB JARDÍ
FILOLOGIA
FEBRE
NO TINC RES PER POSAR-ME
FERROCARRIL
A HANDKERCHIEF OR NECKERCHIEF OF SOFT TWILLED SILK
LA FILANTROPIA DEL MOBILIARI
LITERATURA RURAL
EL SEGREST
LA CASA DE LA ESTILOGRÁFICA
HALITOSI
PORC BULLIT AMB SALSA DE RAVE
NO N’ESTIGUI TAN SEGUR
ANÍS DEL MONO
LA QUALITAT I LA QUANTITAT
P: Quid est vigilanti somnus? A: Spes.
P: Quid est mirum? A: Nuper vidi hominem stantem, molientem, ambulantem, qui numquam fuit.
P: Quomodo potest esse? Pande mihi. A: Imago est in aqua.
A: Quidam ignotus mecum sine lingua et voce locutus est, qui numquam ante fuit nec postea erit, et quem non audiebam nec novi. P: Somnium te forte fatigavit, magister.
A: Quid est quod est et non est? P: Nihil.
A: Quomodo potest esse et non esse? P: Nomine est et re non est.
DISPUTATIO REGALIS ET NOBILISSIMI IUVENIS PIPPINI CUM ALBINO SCHOLASTICO
—No m’escoltes—va dir ella, de sobte.
Es va quedar ben parat. De fet, era veritat: feia minuts que la xerrera de la dona només era la música de fons que acompanyava els seus pensaments, que eren ben lluny.
—No m’escoltes—va repetir ella—. Tota l’estona que parles de tu. Tan sols t’interesses per tu mateix. No et preocupa gens ni mica el que dic. No t’interesses pel que em passa pel cap, ni per com sóc, ni pel que faig.
L’home estava sorprès. Amb delicadesa, va treure’n tots dos dits. Li feia por que la dona li preguntés de què havia estat parlant fins aquell moment en què havia callat de cop per, tot seguit, dir-li que no l’escoltava. L’home no sabia què contestar. Per retardar la resposta a les acusacions, va fer-li un petó a la galta, que era tendríssima, i va esmerçar en aquella mostra d’afecte més estona de la necessària. El temps passava, però, i havia de contestar alguna cosa.
—¿De debò creus que només parlo de mi mateix?
—En cap moment d’aquestes dues nits que hem sortit, ni una vegada no t’has interessat per les meves coses.
—Hòstia. —L’home tenia la cara trista, absent.
—Ets ben estrany. —I, com si li requés haver-lo entristit, va afegir: —Ara no et posis moix.
Mentre s’abraçaven novament, l’home va pensar que ella tenia raó. Ben sincerament, li sabia greu (d’una manera que no identificava del tot amb la culpabilitat) no haver-se interessat pel que passava pel cap de la dona, ni pel que feia a la vida: què l’apassionava, de què vivia. Amb prou feines, la primera nit que van sortir li va preguntar si vivia sola o amb algú, i si l’hi havia preguntat havia estat tan sols per tractar de deduir si casa seva seria un bon lloc on anar de matinada, o si haurien d’anar a un hotelet, o si es veurien obligats a quedar-se al cotxe, en algun revolt de carretera. Es va apoderar d’ell una onada de neguit. Es va sentir mesquí, l’ésser més menyspreable del món, i va reconèixer que, en efecte, en els últims temps tant se li’n donava la gent. Ves per on, la dona l’havia agafat en falta: havia caigut ben al fons del pou més ridícul. Precisament ell, que sempre s’havia considerat «humà», «sensible», lluny de tantes persones interessades únicament en elles mateixes! Va girar la vista, com si hagués d’afanyar-se a esmenar l’error, i la va fixar en la paret del davant. Eren a ca la noia, i si li haguessin demanat descriure-la no hauria sabut com fer-ho. De cua d’ull va mirar el llarg moble de fusta clara, envernissat; va veure-hi un plat de ceràmica brillant, un tambor marroquí, un tub d’aspirines, tres llibres i una pipa blanca holandesa. Va mirar el terra: rajoles de colors. Les cortines eren d’un blanc cru. Va girar el cap i va observar el dibuix que hi havia a la paret: línies de gruixos diversos, amb angles duríssims, cercles massissos i fletxes. El sofà on seien era de roba grisa, amb un rivet rosa. Va mirar l’esquena de la dona que abraçava: just sobre l’espinada, cosa d’un pam més avall del clatell, tenia una piga. Per un moment, es va imaginar en una terrassa, al capdamunt d’un edifici, atansant-se a la barana. Van desfer l’abraçada. Gairebé amb llàgrimes als ulls, l’home va afanyar-se a intentar esmenar l’error:
—Tens raó: sempre parlo de mi. No m’hi havia fixat mai. És horrible! És un comportament absolutament detestable. T’ho dic ben sincerament. Voldria que em creguessis. De debò. No t’estic pas mentint; no m’estic pas empescant una mentida per complaure’t. Reconec que ha de ser difícil suportar, ni que sigui un parell de nits, algú que no parla més que d’ell mateix. M’esgarrifaria sortir amb algú així. Però si en alguna cosa no he fallat mai ha estat en la sinceritat. Sempre he estat honest, i no solament amb tu. Em sento desconcertat. No puc negar el que dius. Perquè tens raó: últimament sempre parlo de mi...
S’havia aixecat i agitava els punys tancats, com si copegés l’aire.
—...com si fos l’única cosa que m’interessés. De debò que m’horroritza descobrir que sóc així. Però abans no era igual, jo. M’interessava per les coses dels altres. N’estic segur. Voldria saber a partir de quin moment vaig deixar d’interessar-me per la gent...
Va caure de genolls davant de la noia. Li va abraçar les cames. Va passar la mà dreta per sota la faldilla i li va acariciar la cuixa.
—...voldria saber què, quina cosa o quin seguit de coses, ha fet de mi un egotista. No te’n riguis. M’agradaria tornar a interessar-me per la gent. I, sobretot, per damunt de qualsevol altra consideració, m’agradaria deixar de ser així amb tu. Perquè m’interesses molt. Per això necessito que m’ajudis a descobrir en quines ocasions em comporto així. I per què ho faig. M’agradaria que en parléssim.
L’home puja a l’auto (un fiat uno blau metal·litzat) i llança la cartera al seient posterior. Està cansat de la feina del dia, i content perquè aquell matí, quan ell i la dona sortien de casa, han trobat a la bústia (a la qual, per cert, ha de posar un dia d’aquests els noms, perquè des que va caure la targeta on eren escrits no ha trobat el moment per tornà’ls-hi a posar) un sobre de la caixa d’estalvis amb el rebut de l’últim pagament de la hipoteca de la casa. L’home ve, precisament, de celebrar-ho en privat al bar on, sovint, sortint de la feina i de camí cap a casa, s’atura a beure, abans d’agafar l’autopista. Avui ha pres, com sempre que hi va, dues cerveses i un mig whisky. Mentre s’asseu al volant pensa que tindrà problemes, per aquest gotet de whisky i per aquestes cerveses, el dia que els policies de trànsit el parin per fer-li una rutinària prova d’alcoholèmia.
L’home recorda com, al principi d’aquells set anys que ha durat el pagament de la hipoteca, la xifra que havia d’abonar mensualment li ofegava el pressupost, mentre que, els últims anys, gairebé ni la notava. Potser també ha estat perquè s’ha anat acostumant lentament a la casa: de bon començament, no era gens amant de viure fora de la ciutat. Però la dona s’havia enderiat a viure en una d’aquelles torretes de dos pisos, amb jardí, que havia vist en una urbanització enfilada a la muntanya, i la cosa no va tenir retop.
Surt aviat de l’autopista. Un dels arguments a favor de viure en aquella casa era, precisament, que sovint es triga més a anar d’un barri a l’altre de la ciutat que no pas a anar de la ciutat a aquella urbanització, que, així, reuneix els avantatges de la ciutat i els de la naturalesa. Aparca el cotxe just al davant de la porta i es renya per haver passat un altre dia sense avisar que vinguin a arreglar la porta automàtica del garatge. Para el motor, hi posa la barra de seguretat, recull la cartera i tanca l’auto amb un cop sec. Empeny la porta de la tanca del jardí i, tan bon punt trepitja el camí de pedra que serpenteja per la gespa, el ve a rebre el gos, un setter que salta i belluga la cua, alegre. L’home s’ajup, li acaricia el cap, cull una branca de terra i la llança a l’altra banda de jardí. El gos corre a buscar-la.
A la porta, repenjada al marc, l’espera la dona.
—Has trigat.
—M’he aturat un moment a fer una copa.
—No m’agrada que facis copes abans de venir a casa. Un dia tindrem un disgust.
La dona li besa els llavis i se’n va escales amunt. L’home deixa l’americana al penja-robes que hi ha al costat de la porta. Treu el diari de la cartera. Deixa la cartera sobre la consola i entra a la sala. S’asseu a la butaca rosa, just al costat de la llar de foc, que ara (som a la primavera) està apagada. Encén el llum, desplega el diari i hi busca la pàgina de passatemps. Aquell migdia, mentre dinava, ha començat a resoldre uns mots encreuats. Els troba i els continua. Durant una estona va fent sense cap problema, però a la fi s’encalla en una de les propostes. A la nou d’horitzontals: «Individu d’una raça que va envair la Grècia del segle XII aC.» Quatre lletres. Sospira. Hauria d’aixecar-se i consultar-ho a l’enciclopèdia, però li fa mandra. Als seus peus, ajagut, hi ha el gos. L’home deixa el diari sobre el braç de la butaca. S’aixeca, però no a buscar l’enciclopèdia. Va fins al penja-robes de l’entrada i recull la petaca, que és a l’americana. Torna a asseure’s i prepara calmosament una pipa. L’encén i fa una pipada. Torna a agafar el diari. A la dotze de verticals, amb deu lletres: «Relatiu o pertanyent al luxe (pl.).» La dona entra a la sala i seu al sofà que hi ha al costat de la butaca rosa. Engega el televisor. Quan sent la cantarella d’un dels espots, l’home aixeca el cap i mira un instant la pantalla i la llum que projecta sobre la cara de la dona. Es pregunta qui és aquella dona i què hi fa, a casa. Ara que s’hi fixa, recorda que és la mateixa dona que li ha obert la porta; però no és la seva dona, la dona que viu amb ell, de cap de les maneres. No és com si no la conegués: és que, efectivament, no la coneix. Mira també el gos, que és als seus peus: ¿què hi fa? Ell no ha tingut mai cap simpatia pels animals i a casa mai no en tindria ni n’ha tingut cap. ¿I la casa? No hi havia estat mai. Aquestes parets, aquests mobles, no tenen res a veure ni amb ell ni amb casa seva. La butaca és esplèndidament confortable i ell (prou li reca) no ha tingut mai una butaca confortable. Ara dubta si el que l’ha fet adonar del que passa ha estat la claror del televisor il·luminant la cara de la dona o bé la comoditat de la butaca. Però ¿què és el que passa exactament? Pensa que és amnèsia: ha oblidat qui és, i aquella casa és, efectivament, seva, i aquella és la dona que viu amb ell des que es van casar, i aquell gos li pertany, encara que no se’n recordi. Si no, ¿com l’haurien tractat amb tanta familiaritat, tots dos, quan ha arribat? ¿Com l’hauria rebut amicalment, el gos? ¿Com l’hauria besat, la dona? Però de seguida veu clar que no és amnèsia el que pateix: recorda perfectament la cara de la seva dona, la cara de la dona de la qual, aquell mateix matí, s’ha acomiadat quan l’ha deixada a la boca d’un metro que l’havia de dur a la feina. I sap que a casa seva no hi té cap bèstia peluda amb cua i llengua bavejant. Ni ell ni la dona no suporten els gossos! Sap molt bé que les parets de casa seva no són blanques, i sap que els quadros que en pengen són uns altres, i ara mateix en podria dir els noms de tots els autors. S’aixeca novament i s’acosta a la prestatgeria que hi ha en una de les parets de la sala. Mira els títols dels llibres: autors que desconeix, títols que no li interessen. Hi ha una estatueta d’un premi d’escacs d’un poble que mai no ha visitat.
Només en una cosa aquella casa és semblant a la seva: és una torre de dos pisos amb jardí; ho ha vist quan hi ha arribat i, per confirmar-ho, hi ha l’escala que puja al pis superior, escala que veu des d’on és ara. Durant un segon pensa si no pot ser que, simplement, s’hagi equivocat de carrer: en aquella urbanització tots els carrers i totes les cases s’assemblen. Però de seguida s’avergonyeix d’haver-ho suposat. Encara que hagués passat exactament allò, ¿com és que aquella dona que hi ha asseguda davant del televisor l’ha reconegut i ha actuat amb tanta normalitat que fins i tot a ell li ha costat força estona adonar-se que era en un lloc estrany? Sent l’impuls de recollir americana i cartera i sortir-ne corrents, ficar-se dins de l’auto i buscar la casa de debò, que, suposa, no deu ser pas lluny. L’home ha apartat les cortines de la finestra de la sala i observa, enllà del jardí, les cases del davant: la perspectiva és del tot semblant a la que veu des de la finestra de casa seva.
—¿Que et passa res?—fa la dona—. Sembles inquiet.
L’home mussita una excusa i pensa que no li caldria més que sortir fora i mirar el número de la casa, que deu ser al costat de la porta del jardí, i el nom del carrer a la cantonada, per confirmar la situació, en un sentit o en l’altre. Però fer-ho li fa por: ignora per què, però no sent cap desig de comprovar què passa realment. I, a més, té ganes d’orinar, moltes ganes d’orinar: les dues cerveses que s’ha pres al bar fan l’efecte previsible. Camina cap on suposa que hi deu haver el lavabo (a casa seva, com a mínim, el lavabo està aproximadament situat així), però n’obre la porta i s’hi troba la cuina. Segueix el passadís: obre la primera porta a l’esquerra, però hi ha una habitació. Pensa que el lavabo deu ser a prop de la cuina: aquestes dues peces acostumen a estar sempre juntes, perquè a l’hora de construir una casa és més simple no escampar ni les canonades que duen l’aigua ni les de desguàs. Recula i obre novament la cuina, a veure si hi ha una altra porta que pugui ser la del lavabo, encara que només en pisos antics recorda haver vist lavabos als quals s’accedeix a través de la cuina. Però a la cuina no hi ha altra porta que la d’entrada. Torna a la sala i busca amb la mirada. La dona (ara s’hi fixa: morena, d’uns vint-i-vuit o trenta anys, amb una boca atractiva) aixeca un instant els ulls del televisor. L’home somriu, sense atrevir-se a preguntar on és el lavabo. Veu una porta al passadís, sota l’escala, en direcció contrària a la que abans ha explorat. Hi va, obre la porta i hi troba una habitació petita i sense pintar, plena de mals endreços. Les ganes d’orinar li augmenten amb el nerviosisme: ara ja són insuportables. Pensa que potser el lavabo és al pis de dalt, però no troba gens lògic que, havent-hi la cuina, la sala i una habitació, no n’hi hagi també un a la planta baixa, independentment que a dalt n’hi hagi o no. És al costat de la porta del carrer, amb la mà a la maneta del pany. Sense atansar-se a la sala, crida que surt un moment al jardí, a estirar les cames. Al jardí, corre cap a un matoll, es descorda la bragueta i orina copiosament. Bufa de plaer. Gira la vista descuidadament i veu que, de l’altra banda de la tanca que dóna a la casa del costat, el veí l’observa. L’home, agafat en falta, aixeca la mà que té lliure i saluda el veí, esbossant un somriure. El veí, sense somriure, li retorna la salutació. En acabat, l’home es corda la bragueta i torna dins de la casa. Tan bon punt hi posa un peu a dins, el gos s’acosta a ensumar-lo. Dos pensaments bullen al cap de l’home: no sap com s’ho farà per desempallegar-se d’aquell animal (¿potser enverinant-li el menjar?) i li fa por el moment en què haurà de cridar la dona i encara no en sabrà el nom. Sense que forçosament hagi de ser així, s’imagina que això passarà aquesta nit, quan siguin al llit. Aquest pensament li produeix, de manera immediata, una erecció.