La millor història del món

núm. 35

Rudyard Kipling

LA MILLOR HISTÒRIA
DEL MÓN

Ed. Males Herbes
2016

Primera edició: setembre 2016

© de la traducció, David Gálvez

© d’aquesta edició, Editorial Males Herbes S.C.P

© de l’epíleg, Vicenç Pagès Jordà

Guilleries, 26, 1, 2

  08012, Barcelona

www.editorialmalesherbes.com

ISBN: 978-84-125144-5-2

Producció de l’epub: booqlab

Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com

Correcció: Maria Cabrera Callís

Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur–incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través d’Internet–i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.

Nota

Els quatre relats que hem seleccionat per a aquest recull són una mostra de la destresa narrativa de Rudyard Kipling. S’hi esbossen temes com el poder de la literatura per invocar forces desconegudes, l’arrogància cultural que acompanyava el colonialisme o l’escepticisme occidental davant les creences sobrenaturals de l’Índia. Però, per sobre de tot, giren entorn de la mort i d’allò que se n’escapa.

Els editors

Índex

La millor història del món

El jardiner

Al final del trajecte

L’estranya cavalcada
d’en Morrowbie Jukes

Epíleg de Vicenç Pagès Jordà

La millor història del món

Es deia Charlie Mears. Era l’únic fill de sa mare vídua, vivia al nord de Londres i venia cada dia a la City per treballar en un banc. Tenia vint anys i patia d’aspiracions. El vaig conèixer en un saló de billar públic on li deien pel nom de pila i ell anomenava «Dianes» al marcador. En Charlie em va explicar, una mica nerviós, que només hi anava com a espectador i, atès que ser espectador de jocs d’habilitat no és un entreteniment barat per al jovent, vaig suggerir-li que se’n tornés a casa amb sa mare.

Aquest va ser el primer graó d’una coneixença que després es va fer més ferma. Als vespres, de vegades em visitava en lloc de rondar per Londres amb els seus companys del banc. En poc temps, parlant de si mateix com pertoca a tot home jove, em va explicar les seves aspiracions, que eren purament literàries. Desitjava fer-se un nom immortal, sobretot a cop de vers, malgrat que no havia anat gaire més enllà de l’enviament d’històries d’amor i de mort a revistes d’un penic. El meu destí era romandre assegut mentre en Charlie em llegia poemes de molts centenars de versos i fragments d’obres voluminoses que, indubtablement, havien de sacsejar el món. La meva recompensa va ser la seva confiança sense reserves. Les revelacions i els problemes d’un home jove són gairebé tan sagrats com els d’una fadrina. En Charlie mai no s’havia enamorat, però estava ansiós de fer-ho a la primera oportunitat. Creia en totes les coses bones i honorables, però, al mateix temps, posava un esment curiós a fer-me veure que era un home de món, com corresponia a un empleat de banc que guanyava vint-i-cinc xílings a la setmana. Consonava «cor» amb «amor» i «lluna» amb «bruna» amb el convenciment devot que es tractava de rimes innovadores. Omplia els forats enormes i pesats de les seves obres de teatre amb paraules precipitades de disculpa i descripció i tirava milles, perquè veia amb tanta claredat tot allò que es proposava fer que ja ho donava per fet, i esperava que jo l’aplaudís.

Diria que sa mare no l’encoratjava en les seves aspiracions i em consta que a casa seva la taula d’escriure era la pica del lavabo. Això m’ho va dir gairebé al començament de la nostra relació, quan feia estralls a la meva biblioteca, i una mica abans d’implorar-me que li digués la veritat sobre les possibilitats que tenia d’«escriure alguna cosa realment gran, vostè ja m’entén». Potser el vaig animar massa, vist que una nit em va visitar amb els ulls flamejants d’emoció i va dir sense alè:

—Li fa res... Em pot deixar quedar aquí a escriure tot el vespre? No l’interrompré, de veritat que no. A casa de ma mare no hi ha lloc on escriure.

—I quin problema hi ha? —vaig dir, sabent perfectament quin era el problema.

—Tinc una idea al cap que donaria per bastir la història més esplèndida que mai s’hagi escrit. Deixi-me-la escriure aquí. És una idea tan fantàstica!

No hi havia manera de resistir-se a la petició. Li vaig preparar una taula i gairebé no em va ni haver donat les gràcies que ja estava submergit en la feina. Durant mitja hora, la ploma va gratar sense parar. Llavors en Charlie va sospirar i es va estirar els cabells. El gratament es va alentir, les ratllades van proliferar i, a la fi, l’escriptura es va aturar. La millor història del món no volia traure el caparró.

—Ara és com una porqueria immensa —va dir, moix—. Tot i així, semblava tan bona quan la rumiava! Què és el que falla?

No podia desanimar-lo dient la veritat. Així que li vaig contestar: «Potser no estàs d’humor per escriure.»

—Sí que hi estic... però quan llegeixo aquesta indecència. Uf!

—Llegeix-me el que has escrit —li vaig dir.

Va llegir-ho. Era espantosament dolent. S’aturava en les oracions especialment turgents esperant un gest d’aprovació perquè estava orgullós d’aquestes frases, tal com jo m’havia imaginat que faria.

—Caldria abreujar-ho —vaig suggerir, amb cautela.

—No m’agrada retallar les meves coses. No crec que pugui alterar-ne ni una paraula sense fer malbé el sentit. Sona millor en veu alta que quan ho escrivia.

—Charlie, pateixes una malaltia alarmant que afecta un gran nombre de persones. Deixa-ho aparcat i torna-ho a abordar d’aquí una setmana.

—Vull acabar-ho tot seguit. Què n’opina?

—Com puc jutjar un conte a mig escriure? Explica’m la història tal com la tens al cap.

En Charlie va explicar-me-la. En el relat hi ocorria tot allò que la ignorància li havia impedit tan zelosament traslladar a la paraula escrita. Me’l vaig mirar preguntant-me si era possible que no s’adonés de l’originalitat, del poder de la trama que li havia sortit al pas. Parlem clarament d’una Trama entre les trames. Molts homes s’havien botit d’orgull amb idees que no eren ni de bon tros tan excel·lents ni practicables. Però en Charlie va continuar garlant amb serenor, interrompent el flux d’imaginació pura amb mostres de frases horribles que tenia intenció d’usar. El vaig escoltar fins al final. Era una bogeria permetre que aquella idea romangués a les seves mans ineptes quan jo podia fer-ne tantíssimes coses. No tot el que es podia arribar a fer, però moltíssim!

—Què li sembla? —va dir finalment—. M’abelliria titular-ho «Història d’un vaixell».

—Em sembla que la idea és bastant bona, però no seràs capaç de sortir-te’n de cap manera. Jo, en canvi...

—Li seria d’utilitat, a vostè? La voldria fer servir? N’estaria molt orgullós —va dir en Charlie de seguit.

Hi ha poques coses més dolces en aquest món que l’admiració càndida, exaltada, destemperada i oberta d’un home jove. Ni tan sols una dona cega de devoció amorosa imita els andamis de l’home que adora, inclina el capell amb el desplom exacte del barret d’ell o intercala en el discurs les blasfèmies preferides de l’amat. En Charlie va fer tot això. Així i tot, em calia apaivagar la consciència abans d’apoderar-me de les seves idees.

—Fem un tracte. Et donaré cinc lliures per la trama —vaig dir.

Tot d’una en Charlie es va convertir en un empleat de banc.

—Oh, això és impossible. Entre companys, ja sap, si em permet anomenar-lo així, i parlant com un home de món, no podria. Agafi l’argument, si li és de cap utilitat. En tinc a cabassos.

En tenia —ningú no ho sabia millor que jo—, però eren els arguments d’altri.

—Mira-t’ho com un assumpte de negocis entre homes de món —vaig respondre —. Cinc lliures que compraran força llibres de poesia. Els negocis són els negocis, i pots estar ben segur que no et faria aquest preu a menys que...

—Si m’ho planteja d’aquesta manera! —va dir en Charlie, visiblement emocionat per la idea dels llibres.

Vam tancar la negociació amb l’acord que em faria partícip a intervals no pactats de totes les idees que s’empesqués, tindria una taula pròpia on escriure i dret inqüestionable per infligir-me tots els seus poemes i fragments de poemes. Llavors vaig dir: «Ara explica’m com se’t va acudir aquesta trama.»

—Va arribar per si sola —els ulls d’en Charlie es van obrir una mica.

—Sí, però m’has explicat força detalls sobre l’heroi que, de segur, has llegit abans en algun lloc.

—No tinc temps de llegir, excepte quan vostè em deixa asseure aquí... I els diumenges surto amb bicicleta o passo tot el dia al riu. No hi ha res de dolent pel que fa l’heroi, oi?

—Explica-m’ho una altra vegada, a veure si t’entenc bé. Dius que el teu heroi es dedica a la pirateria. I com viu?

—S’està a la coberta inferior d’aquest trasto de vaixell de què li parlava.

—Quin tipus de vaixell?

—Era del tipus propulsat amb rems, d’aquells en què el mar entra a borbolls a través dels forats per als rems i els homes remen asseguts amb aigua fins als genolls. Després hi ha un banc entre les dues línies de rems i un capatàs amb un fuet que va amunt i avall del banc per fer que els homes treballin.

—Com ho saps, això?

—És al conte. Hi ha una corda que passa per sobre dels caps dels remers, capfermada a la coberta superior, per tal que el capatàs s’hi agafi quan el vaixell es balanceja. Un cop que el capatàs no arriba a la corda i cau entre els remers, recordi que l’heroi se’n riu i per això el fuetegen. Està encadenat al seu rem, és clar... l’heroi.

—I com està encadenat?

—Amb un cintó de ferro, que li volta la cintura, estacat a la banqueta en què s’asseu, i amb una espècie de manilla al canell esquerre que l’encadena al rem. S’està a la coberta inferior, on s’envien els pitjors homes, i l’única llum prové de les escotilles i dels dulls per als rems. No pot imaginar-se la llum del sol que s’escola a penes entre elmànec i el forat i tentineja pertot mentre el vaixell es belluga?

—Puc. Però no puc imaginar-te imaginant-t’ho.

—Com podria ser d’una altra manera? Ara escolti’m. Els rems llargs de la coberta superior, els maneguen quatre homes a cada banc. Els de la coberta inferior, tres. I els de la més baixa de totes, dos. Recordi que és bastant fosc, a la coberta més baixa, i que tots els homes s’hi tornen bojos. En aquesta coberta, quan un home mor mentre rema no se’l llança per la borda sinó que se’l talla a miques, encara encadenat, i se’l va embotint pel dull dels rems a trossos petits.

—Per què? —vaig demanar, sorprès no tant per la informació com pel to despòtic amb què ho va dir.

—Per evitar problemes i per intimidar els altres. Calen dos capatassos per arrossegar el cos d’un home fins a la coberta superior, i si els remers de la coberta inferior es quedessin sols, per descomptat que deixarien de remar i mirarien d’arrabassar els bancs entre tots posant-se drets malgrat estar estacats.

—Tens una imaginació d’allò més previsora. On has estat llegint sobre galeres i galiots?

—Enlloc, que jo recordi. Remo una mica quan en tinc l’oportunitat. Però potser n’hagi llegit alguna cosa, qui sap, si vostè ho diu.

Se’n va anar al cap de poc per fer negocis amb llibreters i em vaig preguntar com podia ser que un empleat de banc de vint anys m’hagués posat a les mans aquella història extravagant i sanguinària d’aventures, disturbis, pirateria i mort en mars innominats amb una abundància tan escampa de detalls aportats amb seguretat absoluta.

Havia menat el seu heroi a una dansa desesperada, l’havia revoltat contra els capatassos, l’havia posat a comandar el seu propi vaixell i a la fi l’havia establert en un regne d’una illa «en algun racó del mar, ja sap». Ara, encantat amb les meves miserables cinc lliures, havia sortit a comprar les idees d’altres homes que havien d’ensenyar-li a escriure. Em quedava el consol de saber que aquest argument era meu per dret de compra i pensava que alguna cosa en sabria fer.

Quan va tornar a venir estava borratxo, borratxo com una sopa de tants poetes que li havien estat revelats per primera vegada. Tenia les pupil·les dilatades, les paraules li ensopegaven les unes amb les altres i s’embolicava amb tot de citacions. Per sobre de tot, estava borratxo de Longfellow.

—No és esplèndid? No és magnífic? —va exclamar després de saludar precipitadament—. Escolti això...

—Sant Antoni!

I ho va repetir vint vegades, caminant d’un cantó a l’altre de l’habitació, i es va oblidar de mi.

—Però jo també puc entendre-ho —va dir parlant amb si mateix—. No sé com donar-li les gràcies pel bitllet de cinc lliures. Escolti això...

—No he plantat mai cara a cap perill, però em sento com si ho sabés tot, del tema.

—Es diria, certament, que domines el mar. L’has vist alguna vegada?

—Quan era un vailet, un cop vaig anar a Brighton. Vivíem a Coventry, però, abans de venir a Londres. Mai no l’havia vist...

Em va sacsejar agafant-me de l’espatlla per fer-me entendre la passió que a ell mateix el sacsejava.

—Quan arriba la tempesta —va continuar— diria que tots els rems del vaixell de què parlava es trenquen i les trompades dels caps dels rems esclafen el pit dels remers. Per cert, ja n’ha fet res, d’aquesta història?

—No, esperava sentir-ne algun detall més de part teva. Digues-me com nassos pots estar tan segur de l’equipament de la nau. No en sap res, de vaixells.

—No ho sé... Per a mi és la mar de real fins al moment que intento escriure-ho. Hi pensava tot just la nit passada, al llit, després que em prestés L’illa del tresor. I em vaig inventar un munt de coses noves per afegir a la història.

—Quina mena de coses?

—Sobre què menjaven els homes: figues podrides i fesols negres i vi dins d’una bóta de cuiro, que es passaven d’un banc a un altre.

—El vaixell va ser construït fa tant de temps com això?

—Què vol dir? No sé si va ser fa molt de temps o no. És només una idea, però de vegades em sembla tan real com si fos veritat. El molesto si li’n parlo?

—No, en absolut. Vas inventar-te res més?

—Sí, però no té ni cap ni peus —en Charlie es va posar una mica vermell.

—No hi fa res. Explica-m’ho de totes maneres.

—Bé, donava tombs a la història i al cap d’una estona em vaig alçar del llit i vaig escriure en un tros de paper la mena de coses que es podria suposar que els homes havien gravat als rems amb l’escaire de les manilles. Semblava que feia més versemblant l’assumpte. És ben real, per a mi, ja ho sap.

—Dus el paper a sobre?

—Sss... sí, però de què serviria ensenyar-l’hi? No és més que un munt de gargots. De totes maneres, podríem reproduir-los al llibre, a la primera pàgina.

—Ja me n’ocuparé jo, d’aquests detalls. Mostra’m el que van escriure els teus homes.

Va treure’s un full de paper de carta de la butxaca, amb una sola línia de gargots estampats al damunt. El vaig guardar amb cura.

—Què se suposa que vol dir, en anglès? —vaig dir.

—Ah, no ho sé. Potser vol dir «estic bestialment cansat». Són bajanades —va repetir—, però tots aquests homes del vaixell em semblen tan reals com les persones. Faci’n alguna cosa aviat, de la trama. M’agradaria veure-ho escrit i imprès.

—Però de tot el que m’has dit en resultaria un llibre llarg.

—Faci-ho, llavors. Només ha de seure i escriure’l.

—Dóna’m una mica de temps. Tens més idees?

—Ara no. Estic llegint tots els llibres que he comprat. Són esplèndids.

Quan va haver marxat vaig mirar el full de paper de carta amb la inscripció. Llavors vaig aguantar-me el cap amb suavitat amb les mans, per assegurar-se que no em fugia de lloc o em giravoltava. Llavors... Però diria que no hi va haver cap interval entre el moment que devia abandonar la meva habitació i quan vaig trobar-me discutint amb un policia davant d’una porta on es llegia «Privat», en un passadís del Museu Britànic. Tot el que jo exigia, amb tota la cortesia possible, era veure «l’home de la Grècia antiga». El policia no sabia res més enllà de quines eren les normes del museu, i es va fer necessari explorar totes les cases i oficines de l’interior del recinte. Un senyor d’edat a qui havien allunyat del dinar va posar fi a la meva cerca sostenint el paper de carta entre l’índex i el polze i ensumant-lo amb desdeny.

—Què vol dir, això?

—A veure —va dir—, pel que puc deduir, és un intent d’escriure en un grec extremament corrupte per part —aquí em va mirar amb intensitat— d’algú, daixonses, d’algú força analfabet.

Va llegir lentament: Pollock, Erckmann, Tauchnitz, Henniker... Quatre noms que em són molt familiars.

—Em pot dir què se suposa que significa aquesta corrupció... l’essència de la cosa? —vaig preguntar.

—«En aquesta feina en particular he estat, moltes vegades, superat pel cansament.» Això és el que significa —em va tornar el paper i jo vaig tocar el dos sense ni una paraula d’agraïment, explicació o disculpa.

El meu estat de distracció era perfectament disculpable. A mi, d’entre tots els homes, m’havia estat donada l’oportunitat d’escriure la millor història de món, ni més ni menys que la història d’un galiot grec, explicada per ell mateix. No és estrany que a en Charlie el somni li hagués semblat real. Les Parques, que són tan curoses tancant les portes de cada vida successiva rere nostre, en aquest cas havien estat negligents, i en Charlie mirava, tot i que ell no ho sabia, allí on a cap home no havia pogut mirar mai amb ple coneixement des que el Temps va començar. Per sobre de tot, ignorava completament els coneixements que m’havia venut per cinc lliures. I conservaria aquesta ignorància, perquè els empleats de banc no entenen de metempsicosis i perquè una educació comercial sòlida no inclou el grec. Em subministraria, i aquí vaig fer uns saltirons entre els déus muts d’Egipte i vaig riure davant de les seves cares atrotinades, material que faria el meu relat versemblant: tan versemblant que el món el saludaria com una ficció descarada i il·lusòria. I jo, només jo, en sabria l’origen absolutament i literalment cert. Jo, jo i ningú més, tenia aquella joia a la mà per tallar-la i polir-la. Així que vaig tornar a ballar entre els déus fins que un policia em va veure i va atansar-se’m.

Ara només quedava animar en Charlie a parlar, i en això sí que no hi havia cap dificultat. Però m’havia oblidat dels maleïts llibres de poesia. Venia a veure’m una vegada i una altra, tan inútil com un fonògraf massa gastat, borratxo de Byron, Shelley o Keats. Ara que sabia allò que el noi havia estat en les seves vides passades, i desesperadament ansiós de no perdre’m ni una paraula del seu balboteig, m’era impossible amagar-li el respecte i l’interès. Va mal interpretar-los com a respecte envers l’ànima present d’en Charlie Mears, per a qui la vida era tan nova com ho va ser per a Adam, i com a interès per les seves lectures. Va colltòrcer-me la paciència gairebé fins a desnucar-la tot recitant poesia... Ja no la seva, sinó la dels altres. Vaig desitjar que tots els poetes anglesos fossin obliterats de la memòria de la humanitat. Vaig blasfemar contra els noms més gloriosos de la lírica perquè havien desviat en Charlie del camí de la narrativa directa i serien, més endavant, impulsos a imitar. Però em vaig empassar la impaciència fins que l’onada inicial d’entusiasme del noi es va consumir i va tornar als somnis.

—Quin sentit té que li digui el que penso, quan aquests individus van escriure coses per als àngels? —va grunyir, un vespre—. Per què no escriu alguna cosa com això?

—Crec que no m’estàs tractant de manera gaire justa —vaig dir contenint-me.